Als 40 anys de la mort de Gabriel Ferrater

Cada vegada que hi ha un motiu per a parlar de Gabriel Ferrater, seria just i beneficiós que es parlés especialment de la seva obra i, en tot cas, de les circumstàncies que la van fer possible o la van ajudar a conformar. També seria igualment plausible que es tractés del seu ideari i tot el que ell aportà de valuós a la literatura, a la llengua i a la lingüística d'aquest país que era el seu amb tota naturalitat i sense cap gesticulació. I cada vegada s'hauria d'abandonar més el conreu de la llegenda i de l'anecdotari que s'ha teixit a l'entorn del singular poeta reusenc.

Procuro anar llegint llibres dels que es publiquen sobre Ferrater i algun article, no pas escassos, dels que van apareixent, però no em sembla que hagi desaparegut la simple curiositat que encara hi ha sobre ell i que continua abundosament escampada també entre gent de lletres de diferents gruixos. Segurament, per estudiar bé l'obra i les circumstàncies que conduïren el Gabriel pel món, caldria veure-ho potser dividit en cinc capítols històrics. Anys 20 i període republicà (infància feliç). Guerra civil. (adolescència feliç). Exili de dos signes contrapuntats (primera joventut). Llarga postguerra de signe negatiu (general i personal). Feines editorials, Traduccions a preu fet. Anades i vingudes Alemanya França i, en un altre aspecte, Gibraltar. Finalment, autor de dos llibres que l'elevaren al primer rengle dels poetes, ('Da nuces pueris', 1960 i 'Menja´t una cama', 1962.) Immersió brillant en el territori de la lingüística. Professor universitari de literatura adorat per una joventut que començava a despertar del profund son traumàtic produït per les garrotades franquistes en regressió (felicitat poc aprofitable ja marcada pel final pròxim i previsible).

La llegenda de vegades es nodreix de la sorprenent tendència dels dos germans, Gabriel Ferrater i Joan Ferraté, (Joan, dos anys més jove i erudit literari de gran volada, severíssim i rigurós però just i clarivident en els seus judicis, absent molts anys, professor a la Universitat de Santiago de Cuba i a la Universitat d'Alberta al Canadà, gran lector, gran crític, autor de llibres cabdals sobre lectura i literatura, entre les dues universitats fou director literari de Seix i Barral; publicà 'Teoria del poema', 1957, 'La operación de leer', 1962, 'Papers sobre Josep Carner', 1994-, potser els més destacats; autor també de traduccions notables, aparegueren,entre altres, 'Lectura de 'La terra gastada' de T. S. Elliot', 1977, i els poemes de Cavafis, 1987; estudiós excepcional d'Ausiàs March, 'Llegir Ausiàs March', 1992, i editor de l'obra pòstuma del Gabriel; sovint frenètic i impacient degut a la seva molt accentuada sordesa, morí, malalt de temps, a Barcelona el 2003.) de la debilitat dels dos germans, de maquillar, modificar o dissimular la realitat històrica per millorar la pròpia imatge (cas Gabriel) o la de la família (cas Joan).

Hi ha molts exemples que es poden trobar, comprovar i citar. Parlaré només d'un que em sembla més curiós. Quan G. Ferrater (i alguns biògrafs més aviat d'episodis limitats) es refereixen als seus estudis a França o dels que intentà fer aquí, a la Universitat, de ciències exactes, no diu mai que de tot això no n'obtingué pràcticament cap profit, per no confessar la seva despreocupació total d'aquells anys (en els quals seguia llegint, això sí, amb una gran capacitat d'assimilació) per a tenir algun aval que li permetés treure el fruit pràctic que en necessitava. Joan Ferraté quan fa la breu però concentrada seriosa biografia del seu germà, al llibre pòstum de Gabriel Ferrater. 'Papers, Cartes, Paraules,' a cura d'ell, del Joan, tno pot evitar d'atenuar la inutilitat pràctica del Gabriel malgrat que en va ser testimoni de primera filera, encara que reconeix que no va acabar el batxillerat fins el 1947 tot i que havia tornat de l'exili el darrer dia de 1941 i que, a la Universitat de Barcelona les Ciències Exacte no les va enllestir mai. Segons la documentació que trobà Ramon Gomis als arxius de la Universitat de Barcelona no tan sols no les va enllestir, sinó que només en va aprovar poquíssimes assignatures, encara que ell declari a Baltasar Porcel en la seva entrevista famosa que en va fer tres cursos: "Em vaig matricular per fer matemàtiques, que era el que m'engrescava, però no vaig fer més que, aproximadament, tres cursos." Segons Ramon Gomis de primer curs només va aprovar Formació política i de segon, el Seminari de matemàtiques; res més. A l'entrevista de B. Porcel diu encara altres falsedats i exageracions que no cal repassar.

Aquests maquillatges i deformacions no li fan cap favor a la memòria del Gabriel, com tampoc en fan les exageracions. Considerat sincer i directe i que jutja el pudor com un defecte literari capital, no s'entenen les seves mentides per millorar la imatge davant del suposat públic que sempre buscava, d'aquells burgesos i similars que volia 'êpater' continuadament. Des del primer moment que va publicar, va rebre els majors elogis d'una part de la crítica, de la més qualificadar. Des d'aquell primer dia se´l considera un poeta genial. I hi ha molts motius per pensar que la seva intuïció i la seva comprensió ho són de debò i llargament de genials i aquesta opinió és compartida per la majoria d'interessats ddel més alt nivell no tan sols d'aquí, sinó també de fora, com el prestigiós Artur Terry, professor anglès, de York.

De les deixalles negatives que hi pot haver al voltants dels Ferrater-Ferraté el que contraria més, però, és la insistència en remenar ximpleries com aquella tan repetida que afirma que es suïcidà ofegant-se amb una bossa de plàstic del supermercat de Sant Cugat, pròxim al seu pis, on comprava. El que tinc entès és que la vida la va acomiadar amb una dosis suficient d'estupefaents i que la bossa només la duia com una barretina perquè a les noies del supermercat els havia assegurat que es mataria amb una bossa de les seves. I no les va oblidar! Es va recordar de la bossa i d'elles en un moment -tal vegada- tan considerable perquè fins i tot en aquell punt no menystenia l´escorrialla de públic consistuït per tres o quatre venedores a les que devia espaterrar sovint amb les seves bromes insòlites. Aquesta afecció a tenir un públic o altre a qui deixar admirat no l'abandonà mai, des que inicià el primer curs de batxillerat, als onze anys, a l'Institut de Reus que és on començà a valorar i a necessitar aquest públic. Per què valorava tant el fet de deixar embadocat el públic, fos quin fos?

Però oblidem aquesta fullaraca. El que seria molt interessant i no només pels reusencs, seria que s' estudiés des de Gabriel Ferrater, tot el climax que ell va viure a Reus, l'ambient del Reus d'aquells anys, el darrer tram d'una gran època; que es contemplessin les característiques que va tenir la seva família, amb el fundador de la saga, l'avi obrer d'una boteria, amo després d'un taller de fer botes, amb vint operaris, i molt aviat, exportador de vi que amb els seus quatre fills, va guanyar un dineral només del 1910 al 1936, que aquests pogueren fruir plenament, sense oblidar mai d'ajudar, amb els seus diners, els quatre, les diferents entitats reusenques especialment culturals i altres projectes que es realitzaren gràcies al seu suport econòmic i personal. Se'n podria fer una bona llista d'aquestes actuacions generoses tot i que ningú ho ha recollit amb detall, que sàpiga jo. Ells, els quatre germans Ferraté i els seus, visqueren aquells anys –anys especialment convulsos i sorprenents- i foren uns burgesos singulars i exemplars, republicans fidels però no extremistes, certament, fins que la guerra posà el punt i a part definitiu al seu rumb que ara sembla efímer enganyosament perquè si en veiéssim l'inventari detectaríem un rastre sorprenentment positiu de la seva presència a la ciutat.

Els Ferrater i Ferraté nostres, el Gabriel i el Joan Ferraté Soler, marxaren cap a Barcelona primer i el Joan, després, a Cuba i a Canadà. Sorprengueren ja d'entrada a alguns barcelonins destacats en el món de les lletres, a l'entorn de la revista Laye. Jo crec que no els acabaren mai d'entendre. Carles Barral parla d'ells llargament en les seves memòries i diu, entre altres moltes coses, que eren persones especials, que eren joves de dispesa. Joves de dispesa? Em sembla que eren bastant més que això. També va ser un foraster a dispeses barcelonines Josep Pla, com explica a 'El quadern gris', però ni el Pla ni els Ferrater-Ferraté eren "gent de dispesa". Aquests cop s'equivocà el simpàtic i memorable Carles Barral que els conegué de debò tot i -en aquest cas- l'error d'apreciació.

Crec que el que més importa sobre el tema, és que s'escriguin bones biografies , bons estudis de Gabriel Ferrater, de Joan Ferraté i, si fos possible, dels Ferraté de Reus, de la família del Ferraté del vins. com se'ls designava. Costa d'encertar les biografies. Massa sovint es va d' un extrem a l'altre. El que surten son hagiografies o a l'altre cap de la corda, plecs de càrrec. O surt el 'Cambó' que va haver d'escriure el Pla o surt 'El último pirata del Mediterráneo', dedicat al primer Joan March, traient exemples reculats. Els biògrafs, més sovint del que caldria, ens ofereixen la seva versió no gens equilibrada d'un personatge que van escollir com a protagonista de la seva obra creient que interpretaven bé la seva personalitat. Molts biògrafs encara que al curs de la investigació sobre el personatge objecte de la biografia, rebin notícies diferents de les que ell tenia i trobi documents fefaents contradient punts de la seva versió inicial, aguanten la primera idea i ens donen un retrat falsejat del protagonista absolut..La biografia que m'ha semblat més esclaridora –entre les que jo conec- de Gabriel Ferrater és la de Ramon Gomis, "El Gabriel Ferrater de Reus", i no ho dic pas perquè el Ramon Gomis sigui un molt estimat amic meu que ho és, sinó perquè ell va estudiar pacientment i a fons la vida de Gabriel Ferrater, va buscar documents (destaquen els que localitzà als arxius dels centres d'ensenyament de França i a la Universitat de Barcelona, sobre els estudis del Gabriel i en dóna notícia certa) i, com a culminació, va aconseguir, sense proposar-s'ho, el major testimoni, el més autèntic que ha pogut existir sobre el tema: el de la senyora Amàlia Soler, mare del Gabriel. La senyora Ferraté, Amàlia Soler, va ser pacient de Ramon Gomis, (metge a Barcelona a més de literat, com sap tothom) en els darrers anys de la seva vida, quan el doctor Gomis ja feia temps que treballava en la biografia.

Estic convençut com moltes persones, que els Ferrater: el Gabriel Ferrater i el Joan Ferraté, i la seva època, es podrien estudiar molt més i se'n podrien extreure moltes conclusions a través d´ells i de la família. D'aquells primers 50 anys del segle XX se'n podrien destriar i recollir nombroses lliçons que ens ajudarien a entendre millor el present. Del Reus d'aquella època calcigada i calcinada per la guerra civil i pels que la provocaren, se'n podria realitzar un estudi ampli i aprofundit que ens revelaria molts punts importants que potser expliquen persecucions i fanatismes destructius i reaccions i ensulsides posteriors. I no fora un estudi localista. Els egiptòlegs quan han descobert una nova tomba d'un faraó una mica significatiu, han conegut noves notícies de tot el món egipci i han enriquit el coneixement d'un món que encara ens admira. No és exactament aquesta la imatge, però algun contacte hi té.

Em sembla que en pensar amb els Ferrater-Ferraté -potser ho hauríem d'escriure així per la curiosa discrepància en la grafia del cognom- convindria oblidar les anècdotes i la mitificació barata del Gabriel i estudiar-los a fons. Crec que els estudiosos en sortirien beneficiats de fer-ho. Ells i tots plegats. Em plau repetir aquí unes frases del nostre il·lustre compatrici, catedràtic del departament de català de la Universitat de Barcelona, Josep Murgades, sobre els (ell ho escriu així) Ferrater/Ferraté, frases publicades finalitzant un llibre sobre Joan Ferraté i que ja vaig citar al Centre de Lectura, en una recent intervenció sobre la família Ferraté i que ara repeteixo perquè, per la seva justícia i lluminositat, caldria divulgar-les, fer-les més conegudes: Diu Murgades: "Honorar els Ferrater/Ferraté és, doncs, una manera possible, intel·ligentment possible, de vetllar, gràcies a l'exemple que ells ens brinden, pel nostre dret a la felicitat personal, encara que aquesta no sempre coincideixi amb els manaments d'una tribu que massa sovint se'ns fa ofegosa, només assumible a còpia de gran esforç..."

(Xavier Amorós és escriptor).