Cookie control
Dissabte, 06 de Juny de 2020

Amb veu de dona. Política municipal i dones a Reus, de 1979 a 2013 (III)

06 de Febrer de 2014, per Isabel Martínez
  • Celebració del centenari del Teatre Fortuny, abans de la seva remodelació

    Fotografia extreta del llibre '1000 imatges de la història de Reus'

  • El primer consistori de l'Ajuntament de Reus

    Niepce

  • Maria Tarragó va treballar a l'Arxiu Municipal Prim-Rull

    CIMIR

  • Salvador Vilaseca

    Fotografia extreta del llibre 'Miscel·lània en homenatge a Salvador Vilaseca', de Pere Anguera

D'ençà de les primeres eleccions municipals fins a data d'avui, 26 dones diferents s'han assegut a l'escó del plenari municipal de Reus, una xifra equiparable a la d'altres municipis catalans en aquest mateix període de temps. Parlant en termes estrictament numèrics, es pot dir que l'evolució ha estat important: només 2 dones van ser regidores, Maria Tarragó Artells i Assumpció Cuadrada Ornosa, en el primer mandat municipal (1979-83) mentre que a l'actual (2011-15) ho són 12 tenint presència en gairebé tots els grups municipals.

No només la participació política femenina en aquesta institució municipal ha canviat molt en aquests anys de democràcia municipal; la ciutat i algunes de les qüestions que preocupen la ciutadania també ho han fet d'acord amb un món molt més globalitzat i competitiu en el qual la pròpia memòria col·lectiva corre el risc de naufragar.

Per aquest motiu, la sèrie de reportatges Amb veu de dona. Política municipal i dones a Reus (1979-2013) pretén recuperar la majoria de veus possibles d'aquelles protagonistes en femení que un dia decidiren dedicar-se a fer política al seu poble i buscar respostes a les necessitats dels seus convilatans.

Part III: Maria Tarragó, la gestió de la primera regidora en democràcia

Després del període de la dictadura, Reus requeria de la realització de noves polítiques en diferents camps. Tenint en compte que la sequera, la gestió sanitària o l'educació eren alguns dels grans reptes polítics del nou consistori, és comprensible que les gestions en àmbits com el cultural quedessin desdibuixades per l'esforç que necessitaven tots aquells terrenys més urgents, en els quals des del primer al darrer regidor s'havien d'implicar de debò.

La dimensió d'aquests problemes en bona part ha esmorteït el record d'altres àmbits en els quals s'encetaren noves línies d'actuació. Es podria parlar, per exemple, dels temes culturals, en els quals Maria Tarragó Artells s'encarregà de la delegació d'arxius i museus. Constituït el nou ajuntament, el plenari del 7 de maig de 1979, serví per establir les línies mestres de la nova acció cultural. Aquests objectius passaven pel replantejament de la funció dels museus, les biblioteques i els arxius i la connexió amb la delegació d'Ensenyament.

A nivell de gestions, es pretenia accelerar els tràmits per recuperar material de l'arxiu local custodiat a Simancas, corresponent al període de la Guerra Civil, i del segle XVIII, dipositat a l'Històric de Tarragona. També s'encetava l'estudi de les possibilitats d'edificis com el Banc d'Espanya, el Castell del Cambrer, l'edifici de la Fira de Mostres i Mas Bové. Pel que fa al patrimoni de la ciutat, es volia controlar i recuperar les masies dels entorns de Reus així com l'espai de jardí de l'Arxiu Municipal, aleshores situat a l'edifici Prim-Rull i ocupat per un magatzem particular.

Com es pot veure, el programa esbossat era força extens i l'execució de totes les seves potencialitats necessitaria de força dècades. A aquest fet es va afegir que Tarragó va abandonar aviat la política local sense ni tan sols haver exhaurit el primer mandat. Abans d'abandonar prematurament l'escó municipal, però, la regidora tindria temps d'encarrilar dos projectes importants de la ciutat en el camp de les seves delegacions, dels quals encara se sent especialment satisfeta.

D'una banda aconseguiria la donació de la col·lecció de peces prehistòriques de la família Vilaseca a la ciutat que encara forma part del fons del museu i, de l'altra, iniciaria les converses que a mig termini permetrien la constitució del consorci del teatre Fortuny. Al respecte de la primera actuació, el llegat del doctor Salvador Vilaseca permetria, de retruc, trobar una destinació molt apropiada per a l'antic edifici del Banc d'Espanya que la institució bancària havia cedit a la ciutat a condició que es destinés a usos culturals.

Formalment, l'acord polític per la donació es va segellar en el ple del 5 de maig de 1980 en el qual s'aprovà el conveni de la donació gratuïta d'aquesta col·lecció arqueològica tan destacada. Així mateix, el document comprometia l'Ajuntament a realitzar obres d'adequació a l'edifici per valor de 12 milions de pessetes, cedits per la mateixa entitat. Tot i haver aconseguit la cessió gratuïta del llegat del prehistoriador, Maria Tarragó recorda que va tenir "molta batalla" per convèncer l'alcalde de materialitzar aquell acord que es basava sobretot en mostrar a la família que la col·lecció de l'estudiós s'exposaria en un espai digne i amb rellevància.

L'empenta al Teatre Fortuny

Segons explica l'historiador Pere Anguera en la publicació sobre la història del teatre Fortuny, l'espurna per la qual l'edifici teatral recuperaria un ús social culturalment prestigiós es va encendre en un sopar al cafè del Centre de Lectura en el qual prengueren part l'aleshores conseller de Cultura de la Generalitat Max Cahner, Francesc Cailà, en aquella època president de la Diputació de Tarragona, Maria Tarragó, regidora i també delegada territorial de Cultura, el regidor del PSUC, Ramon Ferran, i Jordi Escoda, regidor i president del Centre de Lectura.

Fruit d'aquell sopar, Maria Tarragó va ser l'encarregada d'iniciar amb la directiva del Círcol les possibilitats del diàleg i l'arribada a acords, gestió que cal considerar com a primera pedra del futur acord entre les parts perquè el teatre iniciés un nou camí. Mentre avançaven les converses que desembocarien en el futur consorci, Tarragó explica que hagué de convèncer un cop més l'alcalde de la necessitat que el consistori hi prengués part en aquest nou òrgan.

Inicialment, Carles Martí no veia amb bon ulls la participació de l'ajuntament reusenc en el nou ens que es començava a planificar. L'avui exregidora assegura que li va costar molt obtenir l'assentiment de l'alcalde perquè l'Ajuntament formés part del consorci i opina que part del desànim que li va fer plegar de regidora va néixer de les desavinences amb el batlle per aquell motiu, malgrat que li guarda un gran afecte. De fet -tot i haver estat una de les iniciadores de la qüestió- Tarragó no arribaria a votar en qualitat de regidora el naixement del consorci del teatre. En el moment del vist-i-plau de la proposta, el març de 1983, Maria Tarragó ja feia un any que havia renunciat a l'acta de regidora. El consorci naixia amb una participació d'un 15% per part de l'Ajuntament, un 33% per la Diputació i un 52% per la Generalitat. 

Dimissió de Maria Tarragó

D'alguna manera, però, els dubtes sobre el paper de Maria Tarragó al consistori bé es podrien remuntar al juny de 1981 quan va presentar la seva dimissió públicament en el torn de precs i preguntes del plenari atès que considerava "inoperant la seva labor" en el terreny de defensa del patrimoni artístic de la ciutat. Encara avui en dia, Tarragó considera que l'Ajuntament "no se'n van sortir del tema de la conservació de tot allò que hi havia a Reus des del segle XVIII que és quan Reus va créixer".

Hi afegeix, a més, que "va ser una batalla" no reeixida que compartiren molts dels regidors d'aleshores, entre els quals cita el portaveu d'ERC, Francesc Subirà. I és que cal recordar que en aquell moment la ciutat era una de les úniques majors de 50.000 habitants de l'Estat que encara no tenia la figura urbanística de pla general i que trigaria encara força anys en tenir resolt aquest tema. 

En resposta a la renúncia espontània de Tarragó al plenari, l'alcalde Carles Martí li contestà que no era el moment i li demanava que reconsiderés la decisió, recomanació que Tarragó sembla que va escoltar temporalment, si tenim en compte que la seva substitució no es va materialitzar fins el març de 1982.

La realitat és que les contínues renúncies de regidors sense esgotar la legislatura van ser un altre dels trets característics d'aquell mandat, un fet que afectà especialment forces com el PSC, CiU i el PSUC. La intuïció ens diu que les causes d'aquelles substitucions van ser de diferent mena. D'una banda, la necessitat que una nova generació de polítics nodrissin els càrrecs d'institucions com la Generalitat de Catalunya o la Diputació de Tarragona, fet que els feia saltar de les llistes per cobrir les vacants, però de l'altra, també la gestació d'un cert desengany polític entre alguns candidats.

Trencament del pacte de progrés local

Políticament, la bona harmonia del pacte de progrés local no trigaria tampoc molt a esmicolar-se en mil pedaços. Com a detonant inicial, Tarragó cita la situació que es va viure al consistori barceloní en què "hi va haver uns desacords que immediatament van repercutir a Reus". Aquest trencament entre les forces amb tradició democràtica a Reus quedà ben palès al ple de la modificació de les ordenances fiscals per a 1982. Sense previ avís, CiU votà en contra de l'expedient, en el plenari del 30 d'octubre de 1981. El portaveu convergent, Jordi Escoda, considerava que no era "lògic augmentar la pressió fiscal municipal en uns moments difícils per al contribuent".

La manca d'aprovació de l'expedient obligà al consistori a tornar a convocar un nou plenari l'endemà, votació en la qual finalment les ordenances van quedar aprovades amb la sorpresa afegida que ERC es va abstenir en aquella segona ocasió a diferència del vot afirmatiu que havia donat el dia anterior. Durant la seva intervenció, l'alcalde va acusar CiU de fer "una còpia del que s'ha produït a l'Ajuntament de Barcelona". De la seva banda, Escoda es defensà dient que el pacte de govern subscrit no havia funcionat "de la manera que hauria estat necessari" i exculpava la seva formació de la "suposada falta de noblesa que ha provocat el fracàs del pacte".

Pel que fa a la composició del consistori, l'atzar va determinar que les dues úniques regidores que hi hagué al primer mandat municipal, Maria Tarragó Artells i Assumpció Cuadrada Ornosa, no arribessin a coincidir mai assegudes al plenari alhora. La renúncia de la primera provocà que la substituís una altra dona de la llista convergent, Cuadrada, que ocupava el remot lloc número 16. Els gairebé dos anys transcorreguts del mandat municipal, però, havien començat a transformar el consens polític i el pacte de progrés inicial era ja un somni que s'havia esfumat. Aquest fet representà que Cuadrada, a diferència de la seva predecessora, sempre realitzés tasques d'oposició tant en la part de mandat que restava per exhaurir com en el següent (1983-87), en què també repetí en la llista de CiU, aquest cop en un lloc de sortida amb moltes més possibilitats de ser escollida: el quart.

Feu clic sobre qualsevol fotografia per iniciar el passi de diapositives

reusdigital.cat Reus Diari Digital
reusdigital.cat Reus Diari Digital reusdigital.cat tercer reportatge dones política municipal
reusdigital.cat Reus Diari Digital tercer reportatge política municipal

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (1)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

E. Pont  08 de Febrer de 2014

Felicitats. Fa goig llegir

Felicitats. Fa goig llegir una crònica tan ben escrita