Amb veu de dona. Política municipal i dones a Reus, de 1979-2013 (XI)

D'ençà de les primeres eleccions municipals fins a data d'avui, vint-i-sis dones diferents s'han assegut a l'escó del plenari municipal de Reus, una xifra equiparable a la d'altres municipis catalans en aquest mateix període de temps. Parlant en termes estrictament numèrics, es pot dir que l'evolució ha estat important: només dues dones van ser regidores, Maria Tarragó Artells i Assumpció Cuadrada Ornosa, en el primer mandat municipal (1979-83) mentre que a l'actual (2011-15) en són dotze, tenint presència en gairebé tots els grups municipals.

No només la participació política femenina en aquesta institució municipal ha canviat molt en aquests anys de democràcia municipal; la ciutat i algunes de les qüestions que preocupen la ciutadania també ho han fet d'acord amb un món molt més globalitzat i competitiu en el qual la pròpia memòria col·lectiva corre el risc de naufragar.

Per aquest motiu, la sèrie de reportatges Amb veu de dona. Política municipal i dones a Reus (1979-2013) pretén recuperar la majoria de veus possibles d'aquelles protagonistes en femení que un dia decidiren dedicar-se a fer política al seu poble i buscar respostes a les necessitats dels seus convilatans.

Amb veu de dona: Cap a una nova realitat

Paral·lelament a la posada en marxa de polítiques específiques adreçades a les dones, el món de l’associacionisme femení local va començar a prendre forma a finals dels noranta. Segons explica l’aleshores regidora de Serveis socials de l’ajuntament de Reus, Pilar López, cap a 1996 es comptabilitzaven ja nou associacions de dones a la ciutat.  En aquest sentit, López opina que hi va haver una “mena d’engrescament” col·lectiu que, en part, venia de l’assistència de les fèmines a les activitats dels centres cívics. Anant un pas més enllà d’aquestes entitats, durant el mandat municipal va sorgir també una coordinadora de dones de Reus que aplegava aquestes associacions.

El mandat 1995-1999 va ser també el moment en què el consistori reusenc va aprovar el primer Pla Municipal de la Dona que partia de les directrius proposades a la IV Conferència Mundial sobre les Dones, celebrada a Pequín, el setembre de 1995. El pla preveia quatre grans àmbits d’actuació: prevenció i promoció; formació; assistència, i desenvolupament.  Entre d’altres, una de les materialitzacions d’aquell pla va ser l’edició de la primera publicació municipal que pretenia aprofundir en les aportacions de les dones a la ciutat. A través d’una sèrie d’entrevistes a dones amb trajectòria singular en diferents temàtiques, el llibre 20 dones parlen del segle XX. Converses a Reus va ser la primera obra d’una sèrie de volums que abordarien qüestions històriques i sectorials des de la visió femenina.

Treball de Serveis Socials

A nivell d’actuacions concretes, Serveis Socials duia a terme el 1997 set projectes diferents adreçats a dones que es desenvolupaven a diversos districtes de la ciutat. D’aquesta forma, al nucli antic es tirava endavant el programa Pots fer-ho, dirigit a vint dones joves amb fills al seu càrrec i amb un nivell econòmic i cultural baix. La nova immigració corresponent a les dones magrebines va ser un altre dels públics al qual es va dirigir l’acció de Serveis Socials. D’aquesta forma, trenta dones es beneficiaven del servei per aprendre a orientar-se per la ciutat de Reus i iniciar-se amb la llengua. Sobre aquesta experiència concreta, López explica avui que “es va haver de parlar amb els homes perquè les dones tinguessin permís per venir als cursos”, tràmit que es va superar finalment. D’altra banda, al districte IV es desenvolupava el programa de les dones de Llevant i al barri Sant Josep Obrer es treballava amb noies d’ètnia gitana d’entre 15 i 25 anys.

En matèria de violència domèstica, la regidoria de Serveis Socials va iniciar un camí que anys més tard maduraria en la creació de l’oficina d’atenció a la víctima, a través de la posada d’un servei d’informació i assistència, el SINASS. En aquests inicis en què –recordem-ho- el desplegament dels Mossos encara quedava llunyà, López explica que es va crear “una xarxa per evitar i detectar maltractaments i abusos sexuals”, juntament amb altres administracions i la Fiscalia de menors. 

També en l’àmbit simbòlic es van posar en marxa accions com la celebració del 8 de març, Dia de la Dona Treballadora, diada en la qual es van començar a fer sortides lúdiques amb les associacions de dones de la ciutat.

Tot i aquests programes específics, els partits no van coincidir sempre en les mesures a tirar endavant en aquesta temàtica. D’aquesta forma, el març de 1997 López considerava “artificial” donar suport a la proposta d’ERC per crear un consell de la dona i considerava que únicament les associacions femenines donaven “riquesa” al moviment.

En el marc de les històricament complicades relacions entre l’Ajuntament de Reus i la Generalitat de Catalunya, López recorda sobretot les dificultats que va tenir com a regidora de Serveis Socials amb la conselleria de Benestar Social per aconseguir recursos i afirma que “sempre hi havia problemes econòmics, endarreriments, convenis de difícil compliment, convenis que no s’arribaven mai a complir” fins al punt que “em va quedar aquesta sensació que sempre anàvem pidolant”.

Els Special Olympics

Fora de les línies d’actuació de la regidoria que tenia delegada, Pilar López guarda un molt bon record de la celebració de la cinquena edició dels Special Olympics l’any 1996 a la ciutat i afirma que “tant els participants com les famílies van donar una lliçó de superació i d’acceptació” molt important. Precisament, aquests jocs esportius adreçats a persones discapacitades van ser una de les àrees encomanades a una altra de les regidores del grup socialista, la veterana Lídia Martorell. Amb la coordinació dels Special des d’alcaldia, Martorell tancava la seva carrera política que en aquesta etapa es va centrar molt  en àmbits supralocals, com el Consell Comarcal i la Diputació de Tarragona.

Una altra de les regidores que abandonaria la primera línia política en finalitzar el mandat seria Misericòrdia Vallès, que s’havia encarregat una vegada més de la presidència de l’àrea de serveis al ciutadà la qual incloïa Ensenyament. Tal i com es va dir anteriorment en aquesta sèrie de reportatges, entre els anys 1983 i 1999 Vallès va ser  la major responsable de la definició i gestió de les polítiques educatives de la ciutat. Superada l’etapa de construcció de centres i infraestructures necessàries que va desenvolupar en els primers anys, els darrers noranta van ser moments de tirar endavant iniciatives educatives de qualitat i participatives com ara el Consell d’Infants i el projecte de Reus, Ciutat Educadora que Vallès va impulsar.

El Consell d’Infants es va aprovar el 1998 i inicialment participaven vuit centres escolars locals. Aquesta és una iniciativa que avui compta amb més d’una dotzena de centres participants. Pel que fa al projecte de Reus, Ciutat Educadora, el plenari municipal va adherir-se a la carta de ciutats educadores el 1996 i el març de 1999 veia la llum el primer document-guia del Projecte Educatiu de Ciutat (PEC).

Pel grup municipal socialista, la conclusió d’aquest cinquè consistori democràtic va ser que tant el mateix alcalde, Josep Abelló, com bona part del seu equip, incloses les ja experimentades Misericòrdia Vallès i Lídia Martorell, abandonarien la vida política de primera línia. Amb un cert regust amarg després de tants anys de dedicació, Lídia Martorell comentava fa uns mesos per aquests reportatges que recordava “perfectament una reunió que vam tenir abans de les eleccions en la qual es configurava ja la desfeta de l’equip”.

L’arribada d’Empar Pont

Mentre l’equip d’Abelló deia adéu a tota una època de la ciutat, durant aquest mandat una nova cara tot just encetava la seva trajectòria política: Empar Pont. Inicialment, el grup municipal d’ERC, del qual formava part Pont, era a l’oposició, fet que limitava molt la seva acció política. Pont afirma, avui, que el govern era “un grup compacte que portava molts anys” i això impossibilitava en certa manera el treball polític dels que no formaven part de l’equip de govern sobretot si acabaven d’arribar a l’arena política.

Personalment, per a Pont, en aquell moment hi va haver dues qüestions que van representar un punt d’inflexió polític: l’aprovació d’una moció per la ubicació de l’IES Gabriel Ferrater a la zona de Mas Iglésias, que l’oposició va aprovar en bloc, i la reforma de la Riera Miró en la qual es van tallar els arbres i sobre la qual ERC va presentar una actuació al ple. En el darrer cas, l’exregidora republicana rememora la duresa del govern contra la seva iniciativa, que fins i tot la va portar a plantejar-se deixar l’escó: “Ens va rebregar tant l’alcalde, però tant, que jo vaig pensar que m’anava cap a casa. És absurd, si no podem fer res. I aquell dia vam decidir que entràvem a govern”. Després d’aquestes experiències, ERC va acabar, efectivament, entrant a l’equip de govern juntament amb el PSC i CiU, que havien pactat prèviament.

Dins de l’ampliat equip de govern, Empar Pont es va encarregar de les qüestions mediambientals i entre les seves tasques cal destacar la posada en marxa del procés participatiu de l’Agenda 21, després que el plenari hagués aprovat anteriorment la Carta de Aalborg a instàncies d’ICV-EV. Pont afirma que va ser molt gratificant implicar-se en un projecte de gestió com l’Agenda 21, sobre el qual reconeix que tenia pocs coneixements previs i li va servir per “aprendre molt”. A més, l’exregidora valora molt que la ciutat, a través del seu departament, encetés un camí pioner a les comarques meridionals únicament seguit fins aleshores per poblacions de l’àrea metropolitana de Barcelona.