-
Museu de la vida rural de l'Espluga de Francolí
En el capítol anterior us havia dit, que treuria el nas un personatge senzill, però dels que tenen un rerafons important. És tracta de Josep Brunet Anguera, el creador més endavant d'una diligència de Reus a Barcelona, que sembla ser hauria estat la primera o de les primeres en funcionar. Anguera tenia una botiga de cintaire a Can Cardenyes, a l'edifici anterior i que avui és Cal Navàs. Josep Güell i Mercader ens parla de Brunet, i sabem per altres fonts, que Brunet va formar part de la societat secreta Filadelfia i que va emigrar a França, on va veure els primers cotxes diligència. En la botiga de Brunet s'hi feien tertúlies.
El meu parer és que a les tartúlies no es parlava dels Illuminatis, societat encapçalada per Enmanuel Nodier, qui va criticar el mateix Napoleó. Aquestes converses s’haurien produït en un altre lloc, o amb certes persones molt més properes al grup secret. El que puc dir d'en Brunet és que els viatges a França entren dins de la lògica del moviment comercial de la Ciutat. En les tertúlies posteriors però, les publicacions arriben d'amagat. A més dels arancels, un dels títols com La profecía de un político està imprès a Cadis i reimprès a Reus.
Per tant, el progrés que entèn Brunet des de la seva òptica, és la millora del transport, sobretot dels comerciants, en un moment d'auge de l'aiguardent, i a les portes del projecte del canal entre Salou i Reus. Cal afegir la idea futura dels viatges entre Reus i Barcelona que Brunet aviat portarà a terme, a través de la seva diligència, desprès de l'cupació de l'exerecit francès a la Ciutat, l’any 1815.
L'aiguardent, que era el resultat de la destil.lació d'una beguda fermentada (principalment vi), que precisava d'un alambí que permetia el procés pel qual s'obtenia una beguda d'esperit molt concentrada. Esment merescut he de fer, en aquest text, de Judit Vidal Bonavila que, a les Jornades de la Vinya a la Fassina celebrades a l'Espluga de Francoli el 27 i 28 de setembre de 2013, ens porta una informació treta, no només de publicacions, sinó de les actes municipals, d'aquest treball d'investigació a l'Arxiu Comarcal i Municipal. Jo en vaig ser testimoni i, a amb el seu permís he gaudit d'alguna referència publicada en aquest text.
Les irregulatritats de les mides de les bótes.
Actes del 28 de març de1774, Batlle i regidors fan constar evitando con esto los abusos que suelen cometer en la calidad de las botas y medias botas, que se han experimentado cortas; de cuyos abusos se han quejado al nuestro Cónsul de Dunkerke, Don Lorenzo Vanhe. Pel que fa a la fabricació de l'aiguardent, la producció tenia unes parts prou negatives. En els residus de la destil.lació del vi feien les vinasses i alguns fabricants les abocaven als pous, filtrant-se d’un a l'altre, així com a les aïgues públiques.
Pel que fa a l'aiguardent, sovint, però, se'n declarava menys producció de la que en realitat es fabricava. La pèrdua del liquid, la suposada manupulació a la duana de Salou i altres aspectes. Cal tenir en compte que el febrer de 1778, fou autoritzada la lliure navegació als virreinats del Perú, Xile, Rio de la Plata, Guatemala i Palma de Mallorca. Es va habilitar el port dels Alfacs, i el de Salou. Uns anys desprès, en aquesta lliure navegació, s´hi afegeixen Veneçuela i Mèxic. Els catalans però, també comerciaven amb Cuba i Veracruz.
Actes 30 d’octubre de 1780. La producció d'aiguardent és considerable, malgrat un cert decaïment que existia en la seva exportació per la seguretat de les costes del Principat durant la guerra amb la Gran Bretanya. És construeix una balandra ‘americana’ de nova invenció, amb vint-i-dos canons per andana amb vint rems interpolats entre canons amb un cost de divuit mil lliures catalanes, sense incloure l'armament ni els utensilis i tres mil lliures mensuals o trenta-sis mil a l'any pera manutenció de la tripulació.
Pau Miró Sabater (actes del 23 de novembre de 1795) havia fet companyia amb Macià Sunyer. El primer construeix uns magatzems a prop de l'hort del raval de Jesús, per a la fabricació del licor de l'aiguardent i demana aïgua al Comú del conducte del carrer de Sant LLorenç, de casa d'en Josep Guàrdia, i que dóna al carrer del Vent o Creu Vermella. Pau Miró era síndic i fou proposat pel barri del carrer de Monterols, en l'autorització de l'arquebisbe de Tarragona per enderrocar la capella de Sant Domènec, al llindar de la Casa Bofarull, tema del qual en palaré més endavant. (Foment 2984-D Exp. 11-5-1846)
L'elaboració d'aiguardent era tant important que a la Ciutat hi residien, per a la seva elaboració, fabricants d'origen estranger. Francesc de Marc va arrendar uns magatzems a Blondeau i Stewenson Lemarque, els quals eren exportadors de vins. També eren residents de Reus, Joan Lacomme i Louis Ainé, i els francesos Larrard i Vignau. Joan Larrard havia perdut un plet amb Vila-seca, arran d'unes terres al port de Salou. També trobo una referència de les olles del cònsol. La ubicació de les olles es trobava entre la Riera de Miró i Aïgua Nova, i es parla d'el conçol de Anglaterra, O'Sullivan.
Curiositats properes. Una part important del raïm per a l'elaboració de l'aiguardent ens venia de la Conca de Barberà (gairebé un 30%). Sobretot de Blancafort. Evidentment també del Priorat i Tarragonès amb unes referències fetes, entre d'altres per l'arxiver i historiador, fill de Montblanc i redident a la Selva del Camp, Josep Maria Grau Pujol.
Per tant, a partir d'aquest progrès en el comerç, amb data de 26 de juny de 1802, la Junta de Comerç, a primers de juliol, ja disposa que es posi 'control a la piperia' sota el peu de la legalitat i són anomenats sis comerciants i sis boters per el control de la qualitat de les bótes i les seves dimensions. Posteriorment, el baró de Serrahi, des de Barcelona, fa esment amb document imprès que es canviaven les normatives de control i, en comptes de cada setmana, es faria mensualment. Es fa esment dels oficials de la duana, independentment dels magatzems, i del reusenc Francesc Borràs i Cia, a requeriment de comerciants de Valls, Tarragona i Vilanova i la Geltrú. Es demana més control per suposades irregularitats també del reusenc i, així com en d’altres magatzems del Baix Camp i Tarragonès. Francesc de Paula Borràs li van embargar dotze pipes de vi per deutes de drets a contribucions voluntàries destinades a l’obra del canal. (signa Francisco Requena). Borràs es resistia al pagament dels drets de la vila.
No hi cap dubte que Reus era, en nombre de habitants i comerç, la Ciutat més important del nostre Principat en referència al cadastre vigent. Per tant, no sería estrany l’intent de fer un canal navegable de Salou fins la nostra Ciutat. Aquest tema el tractaré en el següent capitol.
