Apunt sobre el professor reusenc Ramon Balart

La presència de la tradició clàssica en la cultura catalana del segle XIX va tenir l'estudi, no pas superat encara, d'Eduard Valentí. El context que hi dibuixa posa en evidència com la manca d'imbricació, ja en el decurs del segle XVIII, entre vida acadèmica sòlida i les inquietuds culturals de la societat havia anat modelant un panorama migrat del punt de vista que ens interessa ara, en què apareixen, malgrat tot, uns quants noms dignes d'ésser esmentats, en la seva majoria erudits o traductors com ara Bergnes de les Cases, Segalà, Balari o Roca Cornet. Bé que entre aquests Valentí hi esmenta alguns imitadors dels clàssics, en general el seu propòsit el porta a ocupar-se sobretot d'influències més aviat conceptuals dels clàssics en la literatura i la crítica decimonònica, i en part també, com dèiem, de les traduccions ("simples productes de l'educació tradicional eclesiàstica: supervivències de formes i valors antics").

Exclou del seu abast, doncs, l'ús literari del llatí que, sovint reclòs, certament, en cercles eclesiàstics, bé que no pas exclusivament, s'allarga encara al XIX, al costat, és clar, de l'ús majoritari del castellà. Almenys a la primera part de segle, tot i que la "llengua ambiental generalitzada", com diu Manuel Jorba, era el català, hi havia a la societat culta catalana "una actitud de fet contrària a la seva utilització normal, especialment com a llengua de la literatura o de l'expressió culta escrita, en benefici de la castellana o, segons el tipus d'obra o la seguretat de domini que se'n tingués, de la llatina". Hi haurà, doncs, escadussers, tan discrets com vulgueu, els darrers assajos, més o menys espontanis (valgui l'expressió), de literatura en llatí.

L'obra de Ramon Balart Granada n'és un testimoni qualificat i singular. Catedràtic de llatí i castellà de l'Institut de Girona a la segona meitat del segle XIX, és autor d'un extens poema èpic llatí (1096 hexàmetres!) sobre l'episodi cèlebre del setge de Girona durant la Guerra del Francès, titulat Obsidium, oppugnatio et defensio urbis Gerundensis. Balart disposa de breus articles en enciclopèdies i diccionaris biogràfics actuals (GEC, Albertí), les seves obres apareixen en els instruments bibliogràfics usuals (Palau) i és llargament esmentat per autors contemporanis de Reus, com ara Andreu de BofaruU o Francesc Gras Elias, o bé generals com Corminas o Elias de Molins. Tot ells fan referència a la seva prolífica capacitat de versificar en llatí i a la seva extensa i celebrada producció. Amb tot, la seva obra principal, VObsidium, no havia estat encara estudiat amb detall des del punt de vista formal i de les fonts, a fi de retrobar-hi els ressons clàssics i assajar d'avaluar-ne el domini.

Ramon Balart nasqué a Reus el 2 de febrer del 1794 i rebé la seva educació a l'Aula de vila, d'on els alumnes "solien sortir-ne- ens diu l'erudit reusenc Joaquim Santasusagna-sabent ben bé llatí", l'eina imprescindible en el món del dret o en la carrera eclesiàstica. Balart hi renuncià el 1808 a causa de la Guerra del Francès, en la qual participà. Aquesta fou la primera de les desventures d'una vida que n'estigué plena.

La pobresa familiar a la fi de la guerra el portà a treballar en una fàbrica on es va ferir en un ull i quedà baldat. Només llavors pensà a dedicar-se a l'ensenyament del llatí, que dominava totalment des de petit. Ell mateix, en una autobiografia en 420 hexàmetres de la qual només coneixem uns fragments, confessa: Queis tanta ualuipuer ubertate loquendi I Vt tamquam patrius, iam tum mihi sermó latinus, I Ac ueluti reclús, facilis sic metricus (Era tan gran la meva riquesa en el parlar, ja de petit / que el llatí m'era fàcil com la llengua pròpia / tant en prosa com en vers).

S'incorporà al món educatiu que, en el context de l'època, significa o bé les aules o col·legis municipals o bé les escoles privades o religioses, ja que no és, recordem-ho, fins a la meitat del segle (vers 1845) que es dóna un impuls a la creació de centres oficials de segon ensenyament. Balart s'inicià com a professor privat a Reus mateix i fou obligat a tancar (també a Vilafranca, a Falset i a Tivissa). La competència amb les aules municipals i les seves idees de filiació ultracatòlica i carlina en foren la causa.

El 1846 no guanyà l'oposició per a una plaça al recentment creat institut de Barcelona, tot i que hi fou molt elogiat, i entre 1848 i 1852 el trobem al Col·legi barceloní de Pere Labèrnia. Ja d'abans havia començat a escriure en llatí, però més aviat privadament, sense intenció de fer-ho públic.

Finalment, el 1857, entrà com a professor auxiliar a l'institut de Ciudad Real. Passà després a Huelva o Osca, i el 1862 guanyà, per fi, la plaça de llatí i castellà de Girona, a l'edat de 69 anys. Només hi donà classe efectiva i assistí a les reunions de la "Junta de Catedràticos" fins al 1864. A partir de llavors, a causa d'una malaltia crònica, tingué sempre substituts (Francesc Detrell Via, Josep Deurà Surroca, Mariano Calzada Balbuena i Pius Pi Vidal) fins al 1870, en què se jubilà.

A la Memòria d'inici del curs 1866-67 el director de l'Institut, Miquel Ametller Marill, es fa ressò de la publicació de VObsidium..., i a la de 1870-71 en consigna la jubilació i en fa la lloança. Vet ací el que ofereixen els papers gironins (Arxiu Institut). Morí a Barcelona el 7 de febrer de 1876, als 82 anys. Tenia el títol de traductor jurat d'escriptures públiques i fou membre de l'Acadèmia dels Arcades, de Roma, amb el nom d'Artadem Piresi.

A banda de VObsidium, Balart escriví una llarga autobiografia Ad Posteritatem, avui perduda, però que coneixem fragmentàriament pels biògrafs; uns Elementos de gramàtica general aplicada a la lengua castellana; uns cants religiosos que publicà en fulls solts, un poema en dístics sobre els esdeveniments de 1842 i un poema, èpico-hagiogràfic, sobre St. Tomàs d'Aquino, tots llatins i introbables fins ara. La idea de narrar en hexàmetres el setge de Girona la hi inspirà, certament, la ciutat: pocs dies després d'haver pres possessió a l'institut publicà, en commemoració del 19 de setembre de 1809, l'anomenat Gran Dia de Girona en el darrer dels famosos setges, un cant èpic llatí de 50 hexàmetres, el text del qual incorporà després quasi en la seva totalitat a VObsidium. També li ho degué suggerir, però, el seu amic i conseller Joaquim Roca Cornet, cappare dels sectors catòlics i conservadors del romanticisme barceloní i bibliotecari de la ciutat (el 1861 apareix com a "supervisor" de la Historia de la Guerra de la Independència en el antiguo Principado de Cataluna, d'Adolf Blanch). Balart tenia per Roca Cornet - i per l'Acadèmia de Bones Lletres - una gran veneració i li consultava directament o per mitjà de terceres persones els seus propòsits.

Entre els papers inèdits i, segurament perduts, que Elias de Molins esmenta de Roca Cornet, hi ha uns 'Comentarios sobre el poema de Gerona' que possiblement es referien a VObsidium.

Aquesta fou la sola obra que Balart va veure publicada. Roca l'envià a Madrid a Nicolàs Penalver, literat i ex-jutge a Barcelona. Aquest, després de llegir-la i elogiar-la, la publicà a despeses d'ell, per tal d'obsequiar un amic, Francisco de Paula Castro y Pérez de Orozco, ministre de la corona i president del Congrés, nebot del general Alvarez de Castro, a qui el 1846 el rei havia concedit el títol de Marquès de Girona, en memòria de l'oncle. L'afer fou, doncs, un episodi cortesà i madrileny i Balart en quedà força al marge.

Les seves esperances de trobar un mecenes generós i definitiu es veieren defraudades. L'obra narra l'epopeia gironina de 19 de setembre (el 13 de les Calendes d'octubre) de 1809, en què la ciutat resistí inicialment al tercer i més dur dels atacs de les tropes franceses, fet que desembocà en el bloqueig total i la resistència obstinada d'Álvarez de Castro, que ha esdevingut llegendària. El poema consta de 1096 hexàmetres, sense comptar una epístola ciceroniana al Marquès de Girona, que obre el volum, i dues endreces en dístics: Vuna Adlectorem i l'altra al mateix marquès. Balart s'hi revela un bon lector dels autors clàssics i un bon imitador, poc servil, força espontani.

(Text 'Un poema èpic llatí sobre la defensa de Girona: L'obra de Ramon Balart', de Narcís Figueras, de l'IB Salvador Espriu, de Salt (Gironès), publicat a Raco.cat i enviat per Josep M. Grau Pujol a Reusdigital.cat ).