Dilluns passat, quan el país estava paint la confessió del patriarca de la família Pujol i les derivacions delictives dels negocis de la família, vaig poder posar cara a algunes de les persones que estan patint les conseqüències de les decisions del Govern. Són veïns que viuen a la residència de grans discapacitats físics de Sant Salvador. La Generalitat ha modificat les condicions de copagament per als usuaris de les residències de grans discapacitats. Com sempre solen fer-se aquestes coses, a l'estiu i per sorpresa, aquestes persones han rebut una carta oficial on se'ls indica que a partir d'ara hauran de pagar molt més per gaudir de l'assistència que els ha fet possible, durant molts anys, dur una vida digna.
Al meu barri, a Sant Salvador, tenim una d'aquestes residències. I els seus interns ens ho explicaven dilluns, a l'Hortènsia Grau i mi, absolutament descoratjats. Amb els increments en el copagament a la cartera de serveis socials que han entrat en vigor, es veuen ara obligats a lliurar gairebé la totalitat de la seva magra pensió a canvi de les instal·lacions i el personal que tenen cura d'ells. I amb les noves condicions que fixa l'Ordre BSF 130/2014 els diners que els quedaran per a les seves despeses personals és una quantitat ridícula: el 20% de l'IRSC (uns 100 euros al mes). Amb aquests diners hauran de sufragar-se necessitats tan bàsiques i indispensables com medicaments, dentista, podòleg, audiòfons, manteniment de les cadires de rodes, ulleres... Despeses tan necessàries com productes de neteja personal, roba.... I altres despeses que potser no són de primera necessitat, però que de cap manera són un luxe: comprar el diari, un llibre, sortir a prendre un refresc o a veure un espectacle. Un d'ells em deia que, segons com va la cosa, ni xampú podrà comprar-se.
Aquestes coses passen al nostre país i a la nostra ciutat. No fa pas gaire el meu grup va obtenir a l'Ajuntament l'aprovació d'una moció que reclamava accessibilitat i més serveis a les platges per a les persones amb mobilitat reduïda. Aquesta ha esta la darrera de diverses actuacions que hem emprès perquè aquests veïns i veïnes tinguin els menys entrebancs possibles per desenvolupar-se com un membre més de la nostra societat, del nostre veïnat. Vam començar fa anys exigint la supressió de les barreres arquitectòniques, i no ens hem aturat. La nostra diputada al Parlament, Hortènsia Grau, ha estat igualment autora i testimoni de tot un seguit d'iniciatives i gestions en favor de les persones amb discapacitat greu. En favor del que és just.
Però he d'admetre, amb tristesa, que tota aquesta feina sembla inútil quan ens trobem davant de situacions com aquesta, de l'afany de la Generalitat per modificar les regles del joc, sempre a favor dels qui més tenen i en contra dels més febles. En aquest cas, en contra de tothom que tingui un 65% o més de discapacitat. Els hauria de caure la cara de vergonya. Mentre tot el país parla del que la família Pujol va fer o deixar de fer amb els seus ingressos, milionaris i opacs, el govern ofega els grans discapacitats amb pretextos burocràtics amb l'excusa de la crisi.
No podem acceptar-ho. No podem acceptar que els nostres veïns amb problemes es quedin novament reclosos, i empobrits, perquè l'administració així ho hagi decidit, sense tenir la més mínima consciència del mal que causa. Si és que hi ha una hora per a dir prou, és aquesta.
Arga Sentís és coordinadora d'ICV a Tarragona.
