Les DONES marquem vides. Donem vida, fem créixer físicament i humanament, quasi sempre de manera silenciosa però algunes ho han fet, ho fan, de manera notable i notòria. Hi ha DONES que formen part de la meva família i que han influït molt en la meva vida. DONES fortes, valentes, treballadores, lluitadores, però avui no parlaré d’elles.
Vull parlar i retre homenatge a dues DONES amb majúscula. A dues mestres que van ser molt importants en la meva vida, que em van fer estimar i respectar aquesta professió, que em van guiar pel camí dels estudis, la formació, la cultura, la socialització, el respecte per la gent, vingués d’on vingués i pensés com pensés. Van ajudar-me a ser ciutadana del món.
La Cèlia Artiga va ser la meva primera mestra, en el que ara es diu educació infantil. Encara recordo el meu primer dia de classe. Em va semblar una dona entrada en anys però no ho era. Tenia el cabell blanc i per una nena de quatre anys això equivalia a àvia. La seva veu era molt agradable, els seus moviments pausats i tranquils, semblava seriosa, però era molt dolça.
A l’aula, de Las Escuelas Parroquiales del barri Immaculada, tota plena de nens i nenes immigrants, d’Andalusia, Múrcia, Extremadura, centre d’Espanya,…… hi havia calma, alegria, curiositat i respostes. Vaig escoltar parlar català, vaig aprendre a cantar nadales amb un caset que ella va portar de casa seva , com moltes altres coses. El “Fum, Fum, Fum” dèiem nosaltres.
No ho tenia fàcil. Sortia de la República i es va trobar dins una dictadura que afectava, i de quina manera! al món de l’ensenyament. Dirigit per uns jerarques que volien, com alguns d’ara, que el poble fos gent inculta i analfabeta per evitar que penséssim per nosaltres mateixos, per poder-nos manipular. La Cèlia Artiga era una gran pedagoga i ho va demostrar amb les seves alumnes. Ens va ensenyar a aprendre i el gust per aprendre i moltes de nosaltres vam aprofitar aquella oportunitat.
La ‘señorita’ Cèlia era, a més a més, la directora del centre. Parlava amb les nostres mares que no estaven acostumades a què una persona formada com ella es molestés en explicar coses de les seves filles, comptar amb elles ( sempre eren les mares, les DONES) els demanava la seva col·laboració a l’escola, per fer treballs, cosir coses, anar d’excursió amb les seves filles i les mestres...Sempre he continuat lligada a ella, sempre l’he estimat i sé que ella també ens estimava molt. Va seguir el passos dels meus fills a l’escola pública, vam tenir relació fins a la seva mort.
L’altra gran DONA i gran mestra ha mort fa unes setmanes. La 'señorita' Estefania Martí. Va ser la meva mestra els darrers tres anys de la meva estança a la mateixa escola. Era riallera, xerraire, simpàtica, oberta i, al mateix temps, una gran professional. No ens en perdonava cap, si ens costava d’entendre es quedava a l’hora del pati amb nosaltres per tornar-ho a explicar fins que ho apreníem. Em va fer estimar la lectura, acostumant-me a llegir cada dia.
Ens respectava i era la seva forma de fer-se respectar. Ens estimava i era la seva forma de fer-se estimar. Confiava en nosaltres i era la seva forma de guanyar-se la nostra confiança. Ja érem grandetes dels 11 als 14 anys. A classe, només hi havia nenes. En aquell temps, com ara, hi havia retrògrads que separaven per raó de sexe, tot era pecat. Ens donava confiança perquè preguntéssim coses que potser a les nostres mares no gosàvem. Ella responia de tal manera que el que creiem “pecat”es transformava en natural, en normal, en vida.
Estimava molt la seva família, ens parlava d’ella i així també feia que nosaltres li expliquéssim coses (a algunes nenes, els va anar molt bé). Ella era mestra, amiga i de vegades havia de fer de mare, i això ho aconseguia sent persona i una gran pedagoga.
Tampoc ho va tenir fàcil, als anys 60, amb moltes necessitats de les famílies, com ara, amb la manca de cultura d’aquella societat, que per ignorància no donava als estudis el valor que tenen, i per això, com ara, fan altres que han vingut de fora, treien les nenes de l’escola per anar a treballar abans de temps. Ella lluitava contra aquesta situació i va aconseguir que algunes de nosaltres no ens conforméssim amb un certificat d’estudis primaris. Parlava amb les nostres mares, tenia molt bona relació amb elles, inclús les famílies més difícils li tenien un gran respecte. Era una persona, era una gran DONA.
El passat setembre va ser la darrera vegada que vaig estar amb ella, tenia la necessitat de veure-la, com si sabés que seria la darrera vegada. Crec que ella també va pensar el mateix, vam parlar molt i molt i molt… hores. Hores que no són res a canvi de les que ella, m’havia donat a mi. Quan li vaig dir adéu, totes dues teníem els ulls plorosos.
Quan van morir vaig plorar per les meves estimades mestres. Amb elles se n’ha anat una part de la meva vida. Gràcies a aquestes grans DONES he estimat i respectat aquesta professió, l’escola i he ensenyat al meu fill i a la meva filla a fer el mateix i a gaudir d’una època que marca les nostres vides. Elles m’han ensenyat molt i jo he continuat mantenint la relació amb elles, explicant-los la meva vida, la dels meus fills, dels seus estudis....
Han marxat però continuen aquí. DONES com aquestes no s’obliden mai.
Són un exemple per continuar el treball, la lluita, la vida. Són dues DONES amb majúscula.
(Amb aquest escrit, Reusdigital.cat obre un apartat de col·laboracions amb el nom de 'Les nostres Dones', escrites per Carmen Ortiz i Montserrat Foraster, dedicades a dones que han influït en les seves vides)
