Catalunya, un país de casinos?

El cap de setmana passat, mentre la gent que sabia el que es feia era a les Terres de l’Ebre, defensant el riu i el delta contra noves amenaces, socialistes i convergents tenien un programa alternatiu. Tots dos partits es van trobar a Tarragona per signar l’acord que, segons els seus plans, farà possible la instal·lació dels casinos de Barcelona World. Es veu que tenim un país petit, però molt ben aprofitat. Si vas al sud a vigilar l’aigua, una mica més al nord t’hi posen ruletes, timbes de cartes i taules de daus en un tres i no res. Qui no corre, vola.

Però la jornada dominical del PSC havia començat abans, amb les 'primàries obertes' de Barcelona. El que havia de ser un exercici modèlic de democràcia i participació ha acabat amb polèmiques, impugnacions i acusacions d’irregularitats. Qui està acostumat a practicar la vella política a tot arreu la utilitza també dins de casa, amb el seus. Almenys, amb aquest acte s’ha pogut demostrar que la cosmètica no és capaç de tapar-ho tot.

Un cop a Tarragona, ja sense tants complexos, tocava signar el 'pacte de BCN World'. Pere Navarro ha pogut fer-se amb Artur Mas la foto que converteix els debats del Parlament de Catalunya en una simple formalitat. Si tots dos ja han decidit que el que digui Veremonte va a missa, quin sentit té que el nostre òrgan  legislatiu continuï ocupant-se del cas? Els empresaris del joc han anunciat el que volien. Com que el que volien no ho contemplava la llei actual, es canvia la legislació i se’n fa una a mida perquè aquests senyors se sentin còmodes i no els toqui pagar gaires impostos. I si als diputats i diputades, especialment els que apuntalen aquest govern en minoria, se’ls fa difícil d’empassar, en Mas i en Navarro es troben fora del Parlament, el substitueixen i encara tenen el valor de retratar-se amb el somriure als llavis, com si el seu acte fos digne d’admiració.

Si el PSC espera, amb aquestes gestes, refer-se una reputació seriosament ferida per la seva automarginació de l’eix central de la política catalana, s’equivoca molt. Moltíssim. Com també ho fa Convergència, que sembla que no hagi après res del seu pas per l’oposició i per dues legislatures agòniques i en minoria. Amb la mateixa obstinació que els socialistes fugen d’estudi quan es parla del dret a decidir i les seves implicacions pràctiques, CiU l’ha convertit en bandera. Amb resultats igualment negatius pel que fa a les seves ambicions. Elecció rere elecció i enquesta rere enquesta, no deixen de perdre escons i crèdit entre els ciutadans i les ciutadanes del país.

Però mentre la sensibilitat de l’opinió pública ha canviat i un amplíssim corrent majoritari en la nostra societat vol que s’obri una nova etapa, dos partits en hores baixes han descobert que, si es posen d’acord mal que sigui puntualment, encara poden fer durar una mica més aquesta llarguíssima decadència. Potser són conscients que no tenen gaire futur, però abans que arribi l’inevitable volen deixar lligats, i ben lligats, els seus afers pendents. D’aquesta necessitat crepuscular de complaure els patrons ha nascut el pacte per Barcelona World, que encadena el desenvolupament del nostre territori a un sistema obsolet i profundament injust.

Tant és així que els dos candidats restants de les primàries socialistes que comentàvem abans, Collboni i Andrés,  no han tingut embuts a l’hora de posar en dubte, en un mitjà de comunicació, el model de negoci d’aquesta illa de jocs d’atzar. I han coincidit en el fet que no els agrada que dugui el nom de Barcelona. Com queda, doncs, després d’aquestes paraules, l’alcalde d’aquí, en Josep Fèlix Ballesteros? Doncs queda bé, més o menys. El pacte entre Mas i Navarro li garanteix, si més no, una petita sociovergència a nivell local que l’ajudarà a conservar l’alcaldia sobre un fons de ruletes i escurabutxaques.

Abans que comenci a funcionar, la cadena de casinos s’ha convertit en una metàfora de país. Del país que volem canviar. Gestionat per estructures polítiques que es desintegren, compromès per acords que es prenen fora de la seu parlamentària, hipotecat per representants de tèrbols interessos que es pensen que no han de donar comptes a ningú. Tenen molta pressa, perquè saben que la seva època és a punt d’acabar-se.

Hortènsia Grau és diputada d’ICV-EUiA al Parlament de Catalunya.