Calia ‘matar’ Iniciativa per Catalunya?

Izquierda Unida no s’ha immolat per integrar-se a Podemos; ni tampoc EUiA; al si de la CUP hi conviuen diversos partits, amb sensibilitats i dinàmiques pròpies; de les cendres de CDC i UDC han nascut un munt de sigles… Calia, doncs, matar ICV? Tan amortitzada estava la marca Iniciativa? Hereva de l’eurocomunisme, en els seus 32 anys de vida Iniciativa per Catalunya Verds ha tingut sempre una militància (al voltant de 5.000 persones) i una base electoral (entre 100.000 i 300.000 vots) minoritària però fidel; i és, juntament amb ERC, l’únic partit català amb responsabilitats de govern –a la Generalitat del tripartit i a molts municipis– que no s’ha vist mai esquitxat per cap cas de corrupció. Al contrari, els anys vuitanta va ser pionera en la denúncia del nepotisme, corrupteles i martingales del pujolisme… quan aleshores allò era predicar en el desert.

“Volem construir un espai d’esquerres que generi majories socials, i per això el que cal ara és enfortir Catalunya en Comú, hem de fer una organització forta però que pensi més cap enfora que cap endins. Aquesta construcció encara no ha conclòs, i ara hem de veure com ho fem per no perdre ningú pel camí”. David Cid, coordinador nacional d’ICV des de 2016 (càrrec que comparteix amb Marta Ribas), té clar que es tracta d’una decisió “emocionalment complicada”, i en part forçada per la situació econòmica del partit ecosocialista, però necessària en qualsevol cas. La seva aposta, avalada pel darrer consell nacional del partit, és que ICV passi a millor vida mentre la Fundació Nous Horitzons, que no està afectada pel concurs de creditors, manté la seva activitat com a marmessora de la memòria històrica del PSUC i com a think tank de l’espai ecosocialista.

Iniciativa per Catalunya (IC) va néixer el 1987 de la confluència de tres partits, si bé el PSUC era i va continuar sent l’hegemònic, i el que va aportar el gruix dels actius ideològics, humans i materials de la nova formació. Els altres dos partits van ser l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra (ENE) i el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC), i més endavant, el 1995, s’hi afegiria la V, a partir del que primer va ser una coalició electoral amb Els Verds (partit nascut de la fusió de diverses formacions ecologistes aleshores extraparlamentàries). Tot això explicat molt ràpidament, ja que en aquests 32 anys hi ha hagut també escissions i reagrupaments diverses, si bé amb el tombant de segle ICV manté el seu espai sense gaires convulsions, amb una coalició estable amb EUiA, el referent d’Izquierda Unida a Catalunya. Fins que arriba l’any 2011, amb l’eclosió del 15-M, que sacseja els fonaments de l’esquerra de debò perquè connecta molt directament amb bona part del seu electorat natural.

Raons més polítiques que econòmiques

La situació econòmica del partit ecosocialista era molt delicada, i és la que s’ha exposat a l’hora de justificar el concurs voluntari de creditors, amb la intenció que sigui un procés ordenat i transparent. En síntesi, el partit arrossega un deute d’una mica més de 9 milions d’euros, xifra que s’espera reunir amb la venda dels 26 locals de la formació. En aquests moments tot això  està en mans de l’administrador concursal; la direcció d’ICV ja no té el control dels locals, la web o les xarxes socials, que han estat desactivades. “La situació era difícil, però durant anys s’havia anat eixugant el deute, tota l’organització va fer un esforç de reducció de despesa i austeritat”, explica Dolors Camats, que durant el trienni 2013-16 va estar al capdavant del partit fent tàndem amb Joan Herrera.

El lloguer de la històrica seu del carrer Ciutat es va extingir en el pitjor moment de tots, l’any abans de l’inici de la crisi econòmica, i el nou local del passatge del Rellotge, també a Ciutat Vella, va tenir un cost de tres milions de compra i tres més de rehabilitació. L’any 2011 es van superar els 16 milions d’euros de deute, xifra que s’ha aconseguit rebaixar en set milions, aproximadament un milió cada any. A ICV, recorden David Cid i altres dirigents, cap entitat financera li ha condonat mai un euro de deute. I encara és hora que l’Estat indemnitzi el PSUC pel patrimoni confiscat pel franquisme després de la guerra.

Però el que fa inviable la situació, coincideixen diverses fonts, són les decisions preses a partir de 2016, quan progressivament la part del salari que paguen els càrrecs electes i les subvencions que rep el partit en funció de la seva representació parlamentària es decideix que es destini a Barcelona en Comú. “Calia prendre decisions dràstiques, això segur, però finalment les raons que ens porten aquí són més polítiques que econòmiques”, considera Camats. L’antiga dirigent, que encara és membre del consell nacional, va proposar en la reunió de juliol que la decisió de dissoldre el partit la prengués la seva assemblea nacional, l’òrgan més representatiu, però la proposta va ser desestimada. “Crec que per dignitat i respecte a la militància s’hauria d’haver fet així”, afegeix.

L’encaix a Catalunya en Comú

Durant els anys del procés, ICV ha patit relativament poques desercions (les més notòries serien les de Raül Romeva i Toni Morral), malgrat les bufetades que ha hagut de suportar a banda i banda pel fet de situar-se en terra de ningú. Per molts dels consultats, això és producte d’una “cultura política” que és difícil que es mantingui en el projecte dels comuns (on ja s’han registrat baixes molt sonades, com la de Xavi Domènech, o migracions a altres espais polítics com els d’Albano Dante Fachín o Elisenda Alamany). “Catalunya en Comú és un nou subjecte polític, té coses que ICV hi ha aportat, però moltes altres que no”, reconeix Camats.

“Hi ha el risc que es produeixi un sentiment d’orfandat entre part de la militància i l’electorat”, admet també Joan Herrera. “El tema més rellevant –subratlla– és la cultura política d’ICV. D’esquerres, fraterns, municipalistes, amb una estreta connexió amb el món del treball, amb una creença que les idees no viuen sense organització, innovadors, unitaris, gens sectaris i ecologistes. L’element central està en si aquests valors i aquesta cultura romanen o no”.

“És veritat que ICV té una militància molt resilient i compromesa, amb molta cultura de debat i participació presencial, mentre que potser el militant de Podemos és més d’acció; es tracta que el bo i millor de la política d’ICV no es perdi”, comenta David Cid, el qual destaca també que, a diferència d’altres partits que han sucumbit durant el procés, “els qui militen o han militat a ICV no se n’amaguen, ho viuen amb orgull i no amb vergonya”.

“La construcció d’un nou espai polític és complicat, sobretot quan la gent ve de cultures tan diferents, segurament hi ha gent que venia del 15-M que veia ICV com a part de l’establishment, però no hi ha res com governar per baixar al terreny de la realitat”, assegura  Jaume Bosch, un històric d’ICV que ja formava part de la direcció del PSUC de Rafael Ribó quan el partit va decidir canviar l’embolcall. Per Bosch, aquell pas “va ser molt més traumàtic, per la càrrega sentimental que tenia el PSUC com a instrument de la clandestinitat antifranquista”, mentre que el canvi a CeC, diu, “era inevitable, la gent d’ICV ha d’assumir que som en una nova fase i que els partits no són unes finalitats en ells mateixos, sinó instruments per fer política”. Admet que les relacions entre els comuns i la gent d’iniciativa no sempre són fàcils, si bé això “està en vies de superació”, i considera que CeC ha de valorar i incorporar el capital polític d’ICV. Com a exemple, posa les relacions amb l’esquerra verda europea que ICV ha anat teixint al llarg dels anys.

El que més greu li sap, diu Bosch, és l’ERO que ha deixat sense feina 16 empleats (diu Cid que “estem tractant d’ajudar-los a trobar un nou lloc de treball”) i el fet que el concurs de creditors suposi la liquidació “d’un patrimoni que s’havia aconseguit gràcies a les aportacions de molta gent”.

Joan Boada, diputat al Parlament durant 16 anys i home fort del partit durant molt de temps a les comarques gironines, té una visió menys optimista. “Nosaltres sempre hem tingut claríssim que l’única manera de governar aquest país passava per coalicions d’esquerres, ja des del temps que teoritzàvem amb L’Ulivo italià. Confluir amb altres esquerres forma part de la nostra cultura, però no hem sabut fer valer la nostra ideologia i la nostra força, que la teníem”, assegura qui va ser número 2 del Departament d’Interior durant el tripartit, segurament el càrrec més desagraït que ha hagut d’assumir un ecosocialista en aquests tres decennis. “Ens hem deixat menjar per la idea del 15-M, on hi havia antipatia envers el que representava ICV, però en el fons la bona gestió que s’ha fet a l’Ajuntament de Barcelona, entre altres, és gràcies als quadres que hi ha aportat Iniciativa”, afegeix Boada.

L’escenari del 2016 i el d’ara

En tot cas, l’escenari d’avui no és el que es va començar a dibuixar l’abril de 2016, quan una assemblea nacional va certificar el traspàs de poders del tàndem Herrera-Camats al triumvirat Cid-Ribas-Urtasun. En aquella ocasió, els dirigents entrants van dir que calia una ICV “forta” perquè només així la nova confluència que liderava la ja alcaldessa Ada Colau sortiria bé. I també que en cap cas es pensava en dissoldre’s com a organització perquè “mantenir la identitat pròpia no és incompatible amb la construcció del nou subjecte polític”. I, entre els convidats, Xavi Domènech va parlar de construir entre tots “el PSUC de segle XXI”, Ada Colau va afirmar que “no es tracta de sacrificar ni identitats ni trajectòries” i Pablo Iglesias que “cal que l’ADN de totes les organitzacions polítiques, de totes les cultures, segueixi existint. Que Podem, que els comuns, que EUiA i, per descomptat, Iniciativa, segueixin existint per configurar aquest nou espai”.

Què ha canviat? No es podria haver mantingut una aliança estable i una personalitat pròpia, com han fet tants partits al llarg dels anys, o com fan avui IU i Podemos? “Això també té dificultats –respon David Cid–, perquè en aquests casos no hi ha un espai conjunt de decisió i treball. Necessitem organitzacions fortes, i per això hem apostat per la lògica d’una persona un vot, i que hi hagi espais de decisió i reflexió en l’àmbit de Catalunya en Comú”. En opinió de Jaume Bosch, l’ideal seria que, igual com està fent ICV, també Podem, EUiA i altres forces d’esquerres es dilueixin al si de Catalunya en Comú, el repte de la qual és “construir una organització que s’estructuri a tot el territori”.

(Entre parèntesis, la liquidació d’Iniciativa té un contrapunt romàntic, ja que als militants se’ls ha donat la opció de continuar pagant la quota a CeC o al PSUC, el qual mai no ha deixat d’existir legalment. Iniciativa va enterrar el PSUC… o va ser a l’inrevés?).

Una nova Iniciativa amb un altre nom? 

Joan Boada és un dels convençuts que, amb una altra cara i un altre nom, Iniciativa ha de continuar existint, una eventualitat que David Cid descarta. La dissolució del partit, afirma Boada, no la va aprovar el consell nacional, malgrat que la liquidació del patrimoni i acomiadament de la plantilla suposi una dissolució de facto, que se suposa es concretarà en un nou consell nacional a la tardor. “Aquesta tardor hem d’acabar de veure com va la cosa, però nosaltres hem d’anar a la nostra, les idees hi són i s’han de mantenir, i a Iniciativa hi ha molta gent capaç de fer-ho”, assegura. El seu diagnòstic és que, amb el projecte dels comuns, “es crea qualsevol cosa menys una organització, no hi ha estratègia, no va més enllà de Barcelona ciutat i els objectius els desconec”.

Més o menys el mateix opina un militant de base com Roger Molinas, més conegut amb el sobrenom d’Arqueòleg Glamurós, que a més de militar a ICV de l’Hospitalet és membre del corrent Comuns Federalistes i del consell nacional de Catalunya en Comú. Segons Molinas, “la gent està molt emprenyada perquè les eleccions municipals van ser un campi qui pugui, sense cap referent orgànic sòlid, sense estructura, i amb poques excepcions hem obtingut pitjors resultats que quan es presentava ICV en solitari; no hi ha dubte que hi haurà un nou partit, el que s’està discutint és si aquest nou partit ha de fer coalició amb Catalunya en Comú o no”.

Per Molinas, “ara mateix Catalunya en Comú és una entelèquia, una sectorial de Barcelona en Comú amb un grup parlamentari”. Així descriu els consells nacionals als quals ha assistit: “Hi ha una guerra total entre federalistes i independentistes, no es posen d’acord en res i no s’arriba a cap conclusió. Hi ha un tercer sector que serien els pròxims a la direcció, però aquests simplement no apareixen a les reunions”. “O es constitueix un referent més sòlid, amb una estructura clara i una ideologia coherent o acabarem desapareixent”, opina.

“La convivència entre un sector federalista i un altre sobiranista no ha de ser un problema, o en tot cas és un problema que ja existia dins d’ICV”, considera Jaume Bosch, per al qual “això que alguns han titllat d’ambigüitat és un gran avantatge, ja que el futur de Catalunya passa per la convivència entre tots els qui volen més autogovern”. Bosch i Boada serien l’exemple. Companys de partit i de grup parlamentari durant anys i panys, el primer és clarament sobiranista (sosté que “ICV, com el PSUC, sempre ha estat un partit nacional català, que ha defensat el dret a l’autodeterminació, ens podem aliar amb forces polítiques espanyoles però des de la sobirania pròpia”), mentre que el segon formaria part del sector federalista (defensa que “cal una aposta federal sense cap mena de discussió i abandonar tota mena d’aproximació al processisme, que com a estratègia és suïcida”).