Divendres, 29 de Març de 2024

El cas Huertas, quaranta anys de la primera batalla per la llibertat d'expressió

El periodista Josep Maria Huertas va ser condemnat en Consell de Guerra per escriure que alguns 'meublés' eren regentats per vídues de militars

14 d'Agost de 2015, per J.J. Caballero/ Catalunyaplural.cat
  • Josep Maria Huertas rebut per companys de professió i amics del Poblenou en sortir de la Model

     

El 23 de juliol de 1975, el periodista Josep Maria Huertas Clavería va ser detingut i empresonat a Barcelona per ordre d'un jutge militar. Mesos després seria portat davant un Consell de Guerra i condemnat a dos anys de presó. I tot per una frase continguda en un article publicat al diari Tele/eXprés. Una frase que deia: "Un bon nombre de 'meublés' eren regentats per vídues de militars, pel que sembla per les dificultats que per obtenir permís per obrir-ne algun, hi va haver després de la guerra".

Però darrere d'aquesta condemna bategava un ajust de comptes dels militars contra el periodisme, que en els últims dies del franquisme anava guanyant a poc a poc parcel·les de llibertat. El que no esperaven els militars va ser la reacció dels periodistes de tot Espanya davant d'una decisió que unànimement es va considerar arbitrària i injustificada. Huertas va ser condemnat per injúries, perquè ni tan sols es van atrevir a dir que la seva afirmació fos falsa. Aquest és el relat d'aquells fets dels quals ara es compleixen 40 anys. Era la primera vegada des de la guerra civil en què un col·lectiu plantava cara a l'estament militar.

Vida eròtica subterrània

Un matí de principis de juny de 1975, Josep Maria Huertas va arribar a la redacció de Tele/eXprés i va posar sobre la taula les quartilles groguenques amb el text d'un reportatge que havia escrit a casa seva. Huertas dormia poc, a penes quatre hores, i tenia una capacitat de treball extraordinària. Escrivia en una Olivetti de lletra menuda, atapeïda. Era molt pulcre i el text tot just tenia correccions a mà i quan les hi havia eren molt precises i clares. Tele/eXprés era un diari de tarda, el que significava que algunes seccions (Espanya i Internacional, bàsicament) començaven a treballar a les sis del matí i a l'hora en què va arribar Huertas ja estava tancada l'edició.

De manera que era l'hora de la tranquil·litat. La redacció del diari ocupava una planta d'un edifici del carrer Tallers, al centre de Barcelona, i d'un cop d'ull s’abastava tota la sala. En aquells moments Tele/eXprés era propietat del Comte de Godó i estava situat a la part posterior de La Vanguardia, a la qual s'accedia pel carrer Pelai. Tele/eXprés, dirigit per Manuel Ibáñez Escofet, era un dels pocs diaris 'progres' d'Espanya. Allà treballava Manuel Vázquez Montalbán, per exemple, que havia complert presó, i professionals que s'havien exiliat després de la guerra civil. Ibáñez Escofet havia recuperat per a la professió a personalitats com l'escriptor i dibuixant Tísner (que publicava una vinyeta diària) o el periodista Josep Maria Lladó.

Lladó era un personatge singular. Respectat pels seus col·legues i molt apreciat pels seus companys de redacció, sempre anava amb un puro a la boca i era capaç de mantenir una conversa i escriure un article al mateix temps mentre sacsejava la cendra que li queia sobre la corbata. Era molt baixet i sempre que saludava, tot i estar de peu, deia: "Perdoni que no m'aixequi".

Ibáñez Escofet i Lladó, els veterans de la redacció, es van sentir atrets pel reportatge de Huertas, titulat "Vida eròtica subterrània" i que portava per subtítol "Dels bordells històrics a les poques 'habitacions' que persisteixen, passant pels 'meublés 'de fantasia". Entorn de Huertas es va formar un grupet de redactors que va esdevenir en ambient de records i ocurrències. Però mentre la gresca creixia, Huertas es mostrava cada vegada més preocupat. A la fi va expressar les seves inquietuds en veu alta. Tenia dubtes sobre una frase, la que deia que alguns 'meublés' eren regentats per viudes de militars. I no perquè hagués sospites sobre la seva veracitat, sinó per la repercussió que podia tenir entre els militars. Franco encara vivia i el periodisme no era fàcil. Huertas era un dels periodistes més reconeguts i respectats. A Barcelona i a Catalunya, possiblement el que més. Tant, que successives generacions de periodistes van seguir els seus passos en el que l'escriptor Joan de Sagarra va qualificar com 'huertamaros', inspirada definició derivada dels 'tupamaros'.

Huertas era un periodista combatiu, reivindicatiu, que sempre donava veu als més febles i tractava d'eixamplar els estrets marges de la llibertat d'expressió. El seu mentor, el seu 'pare espiritual', com es deia en broma en aquella època, era Manuel Ibáñez Escofet. Ibáñez sempre li llançava pulles a Huertas a propòsit de la seva tirada pels temes dels més desfavorits i tenia una broma recurrent que Huertas encaixava amb resignació: "Només se t'aixeca quan vas a un barri de barraques!". L'estima mútua era més que evident.

Enmig de les rialles i els comentaris sarcàstics, les objeccions de Huertas a penes van tenir ressò. Lladó fins i tot va recordar que a Cartagena hi havia un 'meublé' al qual anomenaven 'la generala' i altres redactors van aportar detalls i records, més o menys viscuts, d'alguns d'aquests singulars establiments tan barcelonins.

El reportatge es va publicar el dissabte, 7 de juny de 1975, i ocupava una pàgina sencera. I no va passar res. Cap reacció. Així que els temors de Huertas semblaven infundats.

Podeu llegir l'article sencer en aquest enllaç.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics