Ernest Benach: 'Tot el que va predicar Carod té avui forma'

Els arguments de l'independentisme i de l'unionisme es repeteixen des de fa mesos. El bucle argumental perjudica el creixement del suport a l'estat català?

Una campanya electoral és una gran oportunitat per arribar a més gent i, per tant, per explicar que darrere d'una idea, que en aquest cas aglutina tot un seguit de persones, hi ha un projecte que permet tenir l'esperança d'un demà millor. La política ha de servir per canviar les coses. Ara tenim l'oportunitat de fer-ho. Gràcies a la independència, es pot plantejar tenir un estat diferent en què els problemes que té la societat d'avui, com la crisi econòmica, les retallades i la pèrdua progressiva dels drets socials, es puguin resoldre i fins i tot es puguin millorar les condicions de vida. És una aventura apassionant.
 
Catalunya Sí que es Pot diu que també es pot aconseguir dins del marc espanyol amb un doble procés constituent.
 
El problema és que ja no és creïble. Ha estat la gran esperança de la Transició, però s'ha acabat definitivament. Final de la partida. S'ha demostrat del dret i del revés, governés la dreta o l'esquerra, governessin uns més simpàtics o uns altres més antipàtics, que al final el discurs sempre acaba sent el mateix. No hi ha ni una ni mitja declaració de cap ni un dels líders polítics espanyols en els últims dotze mesos que faci pensar que una altra relació entre Catalunya i Espanya és possible. Els catalans tenen dret a intentar una cosa diferent que garanteixi que es podran plantejar solucions als problemes reals que té aquest país: socials, d'infraestructures, econòmics, culturals, lingüístics... Ens hem carregat de paciència durant anys, hem actuat de manera cívica, democràtica, pacífica, exemplar... Arriba la nostra hora. Tant de bo ho poguéssim fer a través d'un referèndum, però la gent decidirà i votarà.
 
ERC podia créixer molt electoralment. Com veu l'aliança amb CDC?
 
Junts pel Sí va més enllà de CDC i ERC. Si no fos així, difícilment s'hauria produït. El segle XXI aporta noves formes en l'exercici de la política, com ara probablement revisar quina és la dinàmica dels partits, analitzar de què serveixen i com han de funcionar. Junts pel Sí està amarada de tot un seguit de gent representativa de la societat civil que s'han mullat. Quan això es produeix, tant ERC com CDC fan un exercici de generositat que cal agrair. La política té el gran drama de pensar més en el partit que en el país. L'ha tingut històricament i aquests darrers anys. Els partits han de ser autocrítics. Malgrat que quedin tics i que sigui molt difícil, ara que això es fa és una gran notícia. Ben segur que s'ha de millorar i perfeccionar, però aquest primer pas no l'ha fet ningú més.
 
L'aliança s'hauria de repetir a Madrid?
 
Ho han de respondre les direccions dels partits respectius. Dependrà del moment. És evident que si la coalició guanya les eleccions i fa un govern que vagi cap a la construcció de l'estat propi i entremig hi ha les eleccions espanyoles, alguna cosa s'haurà de fer. Triaran la millor fórmula per ser coherents amb el procés. Que jo en sigui partidari o no, no té cap importància.
 
Quin paper pot tenir vostè en el procés passat el 27-S?
 
Un cop has fet el pas enrere o al costat, les coses les mires d'una altra manera. El que m'interessa és el servei al país i a aquest projecte. Hi he treballat des del primer dia que vaig començar a fer política, als 16 anys, quan Franco encara estava viu, i des d'aquell dia fins ara he estat fent política per una societat millor i un país que fos un estat. Ara es concreta en aquestes eleccions. Hem de crear ponts, ajudar que s'entenguin, fer un paper institucional i de suma sense esperar res a canvi. Sigui com sigui el govern, que ho faci bé. La resta intentarem ser disciplinats. Estem fent la revolució més important de la història d'Europa dels últims anys. Les dificultats que ens trobarem seran enormes. L'aparell de l'Estat no es quedarà quiet.
 
Ha estat un dirigent molt pròxim a Carod-Rovira. Ell va fer aportacions ideològiques clau a l'independentisme. És un valor que s'hauria d'haver recuperat?
 
Hi ha molts valors en aquest país i, efectivament, el discurs de Carod-Rovira avui, en el fons, és el que impera en l'independentisme en general. El de Carod i el de molta més gent que hi ha fet aportacions; seria injust no reconèixer-ho. La política és com és; de vegades en alguns aspectes és injusta, i hi ha gent que té mala sort i gent que té bona sort. Tot allò que va dir, escriure i predicar Carod –hi insisteixo: amb altres persones– avui té forma. Només per això ja no deixa de ser una victòria. I una victòria més que seva: segurament, de l'independentisme de l'ERC que ho feia tan malament. Fixa't que el que deia s'ha acabat complint.
 
Com s'imagina ERC després de la independència?
 
El sistema de partits es reformularà. En un estat hi ha forces de dretes, de centre i d'esquerres. Primer, ERC serà un dels referents de l'esquerra, segur. Ja veurem si serà el referent o un dels referents. I segon, l'esquerra s'ha de repensar. S'haurà de replantejar què significa avui ser d'esquerres a Catalunya. Qui ho faci tindrà molt de guanyat. Al país estem immersos en el debat de l'estat propi i, probablement, el debat teòric del model d'esquerres queda en un segon pla, però s'haurà de fer.
 
Les reivindicacions de més autogovern van durar dècades. La de la independència també ho pot fer?
 
No. El tren ja va cap a l'estació final. El govern de la Generalitat té les finances que té. És molt clar que, de tots els impostos que es recapten, en tornen molt pocs. Ni el govern ni Catalunya són sostenibles. Ja hem arribat al final. O trobem una solució, i espero que la majoria del poble de Catalunya entengui que és l'estat propi, o això se'n va a fer punyetes. La història ha demostrat que de vegades aquests processos van molt de pressa i, de vegades, no tant, però mai són eterns, al contrari. En els propers anys ha de quedar resolt.
 
En aquesta legislatura s'ha viscut més crispació al Parlament que quan el presidia?
 
Sens dubte. L'oasi català va durar fins al 2003. Amb l'entrada del govern d'esquerres va començar una crispació de partits, perquè els que estaven al govern passaven a l'oposició, i els de l'oposició, al govern. I això va provocar un xoc amb més o menys anècdotes. Els primers anys vam haver de remar molt perquè es mantingués un punt de consens entre els partits amb tradició d'entesa pel país. L'escenari posterior és molt més complicat. Hi ha grups parlamentaris, sobretot els que serien la visualització del no, com el PP i Ciutadans, que han trencat absolutament les normes i el respecte a les institucions catalanes, moltes vegades a la figura de la presidència del Parlament. És un error gravíssim que deu formar part de la tàctica. No és bo. Els exabruptes que s'han dit en alguns moments al Parlament m'han fet passar vergonya.