Gemma Pinyol: 'La migració evidencia un problema entre les polítiques públiques i el coneixement acumulat'

Poc ens pensàvem, la majoria de nosaltres, que viuríem l'embat d'una pandèmia mundial. La crisi sanitària inicial ha anat derivant en altres crisis i ha comportat, a part de la pèrdua d'incomptables persones estimades, un replantejament d'aquest sistema que tantes esquerdes té.

Durant aquests temps, a més a més dels brots de Covid-19 que han sorgit arreu, hem presenciat també uns altres brots que res tenen a veure amb la salut: brots de racisme. En un inici, cap a la comunitat xinesa; més recentment, cap als temporers; sense oblidar les nombroses actuacions policials clarament racistes i discriminacions per part de les institucions. En aquests moments de desestabilització col·lectiva, de xoc, de crisi real o percebuda (en paraules de la periodista Naomi Klein), els aparells de poder aprofiten per injectar polítiques interessades i anar calant un discurs determinat, fent que la població assimili realitats que, en una altra situació, no serien acceptades. Per això, ara és més important que mai escoltar les persones expertes, aquelles que centren la seva mirada en àmbits concrets de la vida en comú, també en períodes (aparentment) de calma.

Aquest és el cas de Gemma Pinyol, llicenciada en Ciències Polítiques per la UAB i amb un màster en Estudis Internacionals i en Anàlisi Política per la UOC. És consultora i investigadora en polítiques de migració i asil, directora de Migració i Diversitat a Instrategies, investigadora associada a GRITIM-UPF i experta del Consell d'Europa en el projecte Intercultural Cities, així com coordinadora de la RECI-Red de Ciutats Interculturals.

La migració és un fenomen que ha existit sempre. La diferència és que ara s'ha diversificat, tant pel que fa als actors, com a les rutes o els motius. Com ha estat la gestió dels governs i en quin punt podríem situar l'origen de les polítiques migratòries actuals?

Sí, les migracions són una realitat històrica. El que ha passat és que el món ha canviat, els fenòmens migratoris s'han tornat més complexos però les eines de gestió continuen sent les mateixes i els governs no han estat a l'altura. Pel que fa a la marca temporal, hi ha molta discussió en l'àmbit acadèmic, però personalment em situaria l'any 2001 amb els atemptats de l'11S. Res tenen a veure amb la migració però hi acaben impactant, perquè a partir de llavors les polítiques de migració es constitueixen com un instrument per defensar la seguretat nacional. S'utilitzen per protegir les fronteres pròpies, no pas per gestionar la mobilitat de les persones.

A això li hem de sumar una paradoxa del marc normatiu actual, que reconeix l'emigració com un dret, però no la immigració (és a dir, el dret de marxar però no el d'establir-se a un altre lloc). Per tant, l'acollida queda subjecte a la legislació pròpia de cada país.

Sí, l'article 13 de la Declaració Universal dels Drets Humans diu que tota persona té dret a "circular lliurement i a triar la seva residència dins de l'estat" i a "sortir de qualsevol país i a retornar-hi". Tanmateix, s'ha produït una interpretació confusa d'aquest precepte, ja que des que es va establir fins ara han canviat molt les coses. S'entén com un dret de moviment sí, però l'acollida segueix sent una voluntat estatal. I els països no estan disposats a cedir i a haver d'acceptar una norma internacional més.

Una altra de les característiques és que la població migrant s'ha rejovenit i feminitzat.? Com és això?

La migració no és un paquet homogeni de persones, és molt diversa, però generalment sempre l'han dut a terme persones joves, més fortes i més emprenedores que la mitja del seu país; marxen els que poden fer-ho. I en el poder hi ha molts recursos, no només econòmics, sinó de voluntat, de decisió, de capacitat, de valentia... La feminització de la migració té a veure amb la distribució del treball. Hi ha feines que han quedat en mans de dones, com el de les cures (qüestió que caldria debatre). En general és un sector dur, poc regularitzat i mal pagat, i per això la població migrant és un dels col·lectius que més s'hi incorpora. Aquesta distribució desigual dels mercats de treball forma part de la cadena de desigualtats globals que va creixent.

Està clar que l'externalització del control de les fronteres a través de negociacions bilaterals, amb Turquia o Líbia per exemple, resulta ser un negoci per uns quants. Però és que, a més, no es redueix el tràfic irregular, com argumenten els estats, sinó que augmenta, fet que comporta més vulneracions dels drets humans. Quins altres relats falsos hi ha al voltant de les migracions?

El problema és que el sistema migratori està distorsionat des d'un principi, s'ha degenerat la realitat. Els països centren els seus esforços en dinàmiques que no són les majoritàries i, per tant, no són les accions adequades.
La majoria de la població estrangera que es mou pel món, ho fa de manera regulada. Fins i tot al nord global, la majoria de persones han entrat de manera regular. En canvi, els governs posen tota la seva mirada en les fronteres i construeixen la narrativa que hem de parar la immigració irregular. I sí, la immigració irregular és dolenta, però perquè es vulneren els drets de les persones migrants.

En quin moment s'ha deixat de veure les persones migrants com a persones i se les ha situat tan lluny, com un col·lectiu abstracte?

El 2001 reforça molt aquesta idea. El discurs canvia totalment, el relat de la protecció es va fent fort i s'hi sumen les crisis del 2005, del 2008 i la crisi econòmica del 2013. El resultat és un context perfecte per construir un discurs negatiu sobre la immigració. La socialdemocràcia europea ha fallat, perquè no ha sabut crear un discurs propi. No hi ha una veu contraposada amb la idea que la immigració és una amenaça... Tothom compra aquest argument: l'extrema dreta diu que és una gran amenaça i l'esquerra diu que és una amenaça petita, però és el mateix marc mental. Tot segueix com està perquè no s'ha articulat cap alternativa diferent i sòlida que permeti un trencament amb el marc actual.

El fenomen de la migració també evidencia un greu problema entre les polítiques públiques i el coneixement acumulat. Les institucions públiques prenen decisions amb opinions públiques que han creat elles mateixes, lluny de la investigació científica. Es creuen idees que intuïtivament poden ser correctes, però que no són reals, com per exemple que si la gent està millor a casa seva, no marxarà i que, per tant, cal ajudar als països d'origen. A vegades succeeix així, però moltes altres no; sobre aquest tema hi ha documentació escrita des de fa 20 anys. Per això cal fer cas al coneixement acumulat, a allò que els experts fa temps que estudien.

Si la migració ha passat a ser un fenomen global, seria positiu una gestió internacional de la mobilitat que garantís els drets de les persones durant tota l'etapa migratòria. Aquest plantejament es troba amb tres obstacles principals: la sobirania dels estats, les asimetries de poder entre països i l'opinió pública. És així?

Sí. Cal matisar que les opinions públiques es construeixen perquè hi ha un discurs majoritari que les acompanya. Si la narrativa pública és una, l'opinió publica també. Com ja hem dit, a partir del 2001 es construeix el relat que assenyala la immigració com una amenaça i se situa com a tema central a l'agenda mediàtica. Això és canviable i modulable, però el que no ho és, és la sobirania dels estats. És contradictori que els que més poder tenen, els del nord global amb els Estats Units com a exemple, no són sempre els territoris on més mobilitat hi ha.

Així doncs, per on passa una bona gestió de la mobilitat? És possible un món sense fronteres, una migració autoregulada?

L'obligació dels estats és garantir drets a les persones que estan dins el seu territori. En els estats democràtics, els controls de les fronteres no haurien de ser en negatiu sinó en positiu; perquè l'estat sàpiga qui són els titulars dels drets que ha de garantir. Això, per a mi, és menys mític i més realista que la circulació sense fronteres. El discurs d'un món obert l'he escoltat de veus ben diferents, també per part de grans empresaris que hi veuen una oportunitat per moure diners i persones lliurement, sense traves.

Hem de construir les fronteres en positiu, i necessitem figures supranacionals que ho vigilin. Pensava que el model d'Unió Europea aniria en aquesta línia, perquè hi ha menys barreres i l'entramat europeu pot funcionar com a garant de drets. Però sembla que no és així i, a més, ara s'està reculant i el poder torna a mans dels estats.
Jo estaria a favor d'un món sense fronteres si sabés del cert que els drets de les persones estarien garantits des que surten de casa seva fins que arriben al seu destí. Ara per ara, estic segura que no seria així.

Centrant-nos ara en l'àmbit de Catalunya... Amb la crisi derivada de la pandèmia, ha aflorat un racisme que ja estava latent en la nostra societat?

Vivim en un país que, com tots, té una base racista que s'activa quan algú decideix fer-ho. Tot això genera un seguit de conseqüències en la vida diària. En comparació amb altres països, els nivells de racisme no han estat tan generalitzats, però certament hauríem de reflexionar-hi. A més, el racisme es barreja amb l'aporofòbia [por a les persones pobres] i amb la ineptitud de les institucions, i llavors es criminalitza un col·lectiu que no és el responsable de res, sinó una víctima més d'un sistema que el condemna. El que passa també és que hem construït un discurs políticament correcte, però no s'ha abordat en profunditat la qüestió del racisme. El debat és empobrit, dicotòmic, sense dades i això l'extrema dreta ho ha aprofitat. La resta de partits polítics l'únic que poden fer és contrarestar aquest discurs, però el que cal és combatre tot el marc mental on estem situats.

Per què tenim tanta por a la diferència? En un món hiperconnectat a tants nivells, costa de creure que no hi hagi aquesta connexió entre les persones. 

És la suma de moltes coses. El sentit nativista, de pertànyer a un lloc, la construcció de la immigració com a amenaça, l'adaptació de la narrativa segons les pors de la gent. I el problema és que ja hi ha un discurs instal·lat i és complicat superar-lo. L'objectiu del segle XXI hauria de ser deixar de criminalitzar col·lectius. La meva esperança és que les noves generacions, que ja creixen en la diversitat, que viatgen més, siguin l'impuls de canvi. Els joves tenen molt de potencial i se'ls ha de donar respostes. Ara vindrà una de les crisis econòmiques més enormes del món, hem d'articular-ho bé, remar plegats i no uns contra els altres.

Què és el que més li preocupa?

La pandèmia a Catalunya ha posat en evidència les debilitats que ja coneixíem. Totes les problemàtiques existents s'han incrementat. A més, també ha donat pas a un discurs racista que ja hi era, però que s'anava tapant. Això s'ha d'afrontar. Aquí també hi ha un problema que ja hi era abans, que és el de la desigualtat entre les persones que vénen de fora i les d'aquí. Això pot augmentar encara més. De fet, segurament no hem vist l'impacte sobre els més vulnerables, és un efecte a llarg termini que no hem percebut encara. I cal pensar respostes.