Cookie control
Dimecres, 21 d'Octubre de 2020

'Hi ha gent dins Esquerra que diu que ''som víctimes del monstre que hem creat''

20 de Setembre de 2020, per Siscu Baiges/ 'Catalunya Plural'
  • El periodista i historiador, Manuel Lucas

    Pol Rius/ Catalunya Plural

El periodista i historiador Manel Lucas s’endinsa a les entranyes d’un dels principals actors polítics catalans, amb el llibre 'Les ànimes d’Esquerra. Breu història d’ERC', un manual polític en què relata l’evolució d’ERC des de la proclamació de la república de Companys fins l’empresonament de Junqueras.

No és el primer cop que el periodista i historiador Manel Lucas s’endinsa a Esquerra Republicana de Catalunya. Ja ho va fer al llibre 'ERC: La llarga marxa (1977-2004)'. Ara hi torna, de la mà de Libros de La Catarata, amb 'Les ànimes d’Esquerra. Breu història d’ERC'. És un manual polític de prop de 130 pàgines en el qual Lucas ens trasllada del partit que va néixer poc abans de la proclamació de la República espanyola, el 1931, fins al partit que avui sembla a les portes de liderar la Catalunya embrancada en el debat sobre una possible república catalana futura.

ERC no era independentista quan es va crear el 1931. La seva opció actual per la independència és un camí de no retorn? Pot deixar de ser-ho algun dia?

Fer prospectiva és perillós i no sé tampoc si és molt útil. El cert és que Esquerra es va crear amb una barreja de diferents corrents, entre els quals n’hi havia d’independentistes, clarament, com l’Estat Català, el partit de Francesc Macià. En canvi, els intel·lectuals de L’Opinió no eren necessàriament independentistes, com tampoc ho eren els advocats progressistes als quals representava Lluís Companys. De fet, la declaració d’ERC com clarament independentista prové de principis dels anys noranta, quan Àngel Colom arriba al lideratge. Des de llavors no ha variat. El que ha variat és l’estratègia de com arribar a la independència. Hi ha una corrent molt minoritària que es diu Federalistes d’Esquerra Republicana, però ara em costaria imaginar que Esquerra canviés la seva definició.

A la segona part del llibre explica la història d’ERC. Compara la proclamació de la República de Companys el 1934 i la de la DUI el 2017. Fan de bon comparar?

Es pot comparar el que es vulgui. El que no es pot fer és equiparar-ho simplificadament. Són dos embats de la Generalitat a l’Estat, als quals aquest respon amb la utilització de la força i els membres del govern acaben a la presó. Però aquí s’acaben les similituds. El 6 d’octubre del 1934, Companys proclama un estat dins d’una república federal espanyola, que no existeix, i el que intenta és, amb un moviment que coincideix amb altres moviments de les esquerres espanyoles, recuperar l’esperit fundacional de la segona república, aquella república més progressista que veuen en perill amb l’entrada de la CEDA al govern, i ho comparen amb el que ha passat a Alemanya. És un moviment catalanista, naturalment, però un moviment sobretot de les esquerres espanyoles i catalanes contra un govern de dretes. L’octubre del 2017 intenta trencar amb la Constitució espanyola i l’octubre del 1934 intenta recuperar l’esperit de la Constitució espanyola del 1931. Aquí hi ha una diferència important.

Seria com si la revolta actual s’hagués produït en resposta a un govern de dretes espanyol al qual s’incorporés Vox.

Vindria a ser una mica això. Recordem que Lluís Companys, després de proclamar l’estat català dins la república federal espanyola, diu: “Convido els republicans espanyols a venir a Barcelona i crear un govern de concentració contra les forces feixistitzants que ens estan prenent el poder a Madrid”. Convida els socialistes, Azaña, tots els republicans, a fer un govern de concentració de la república espanyola. La comparació seria que entrés Vox al govern a Madrid i aquí el govern de la Generalitat convidés el PSOE i Podemos a revoltar-se contra aquest govern. Però la situació dels anys trenta i la d’ara no es poden comparar.

Aquella proclama, aquell moviment era més d’esquerres.

Hi havia un accent més esquerranós. La Lliga, que representa la dreta regionalista, catalanista de l’època, no està el 6 d’octubre del 1934. L’esquerra que reivindica Companys és una esquerra que incorpora el federalisme, el respecte a l’autonomia territorial, no és una esquerra centralista. A més, la declaració del 6 d’octubre també té una intra-història. Companys intenta acontentar diferents sectors. Com que a Esquerra sí que hi ha un sector més purament independentista també intenta acontentar-lo. Per això, proclama l’estat català però dins la república federal. De fet, es diu que quan va acabar de fer la proclamació va sortir del balcó, va entrar a la Generalitat i va dir: “Ara no direu que no sóc catalanista!”.

Els anys trenta hi va haver set ministres d’ERC. En tornarem a veure algun?

Avui costa molt d’imaginar. Si durant els anys vuitanta i noranta, quan Convergència donava suport permanent als governs de Madrid, fossin de dretes o d’esquerres, no hi va haver mai un ministre de Convergència, costa d’imaginar que ara Esquerra Republicana adopti una actitud diferent. Recordem que el suport d’Esquerra a Pedro Sánchez ha anat bàsicament sobretot via abstenció. Abans d’entrar en un govern hauries de passar a votar a favor de les seves propostes. El que passa és que a vegades passen tantes coses que no imaginaves…

Costa d’imaginar Rufián de ministre.

Costa d’imaginar, sí.

ERC va estar a punt de desaparèixer durant el franquisme i en els primers anys de la democràcia i ha tingut pujades i baixades electorals considerables.

Una mica de Dragon Khan, sí. És un partit que té noranta anys d’història. Són 90 anys en què la història de Catalunya i d’Espanya ja té alts i baixos per ella sola. Lògicament això ha condicionat Esquerra. Durant l’exili era molt complicat per tots els partits –excepte probablement pel Partit Comunista- sobreviure. Enfrontaments entre uns corrents i altres, entre els partidaris d’un acord amb els monàrquics antifranquistes i els que no n’estaven d’acord; el paper de Tarradellas per allà enmig…

Quan va començar la transició, Esquerra estava en un moment en el qual no hagués estat descartable que hagués desaparegut, subsumida, per exemple, dins el Reagrupament Socialista de Josep Pallach. Va sobreviure i va passar els anys vuitanta sent considerada gairebé la cirereta del pastís de Convergència. A l’època de Joan Hortalà va entrar al govern de Convergència sense que aquest partit ho necessités perquè tenia majoria absoluta. El renaixement comença a partir de l’entrada de Colom i Carod, amb tots els problemes interns que això va comportar, per les diferents personalitats. Però en aquell moment va créixer.

El segon tripartit acaba amb un enfonsament d’Esquerra, i l’arribada de Junqueras, el 2010, és un moment insòlit d’unitat dins el partit, que no havia viscut pràcticament mai en la seva història. És una unitat per la necessitat provocada per la gran baixada del nombre de diputats i, en aquella situació de penúria absoluta en què es troben, ho fien tot a una persona que està allunyada de les lluites intestines que hi ha hagut fins aleshores. Oriol Junqueras incorpora una nova filosofia, una nova idea, un retorn a la puresa més independentista, al principi almenys. Des de llavors ha tornat a pujar i, si es compara en termes històrics, està en una situació privilegiada. Que les enquestes et donin la possibilitat de tenir el pròxim president de la Generalitat no està gens malament. Ja veurem si es compleix o no. El fet de tenir el president a la presó contribueix a unificar, unir dins la desgràcia.

La política és bastant dura amb els dirigents d’ERC. Àngel Colom i Joan Puigcercós, líders del partit, han desaparegut d’escena. A Heribert Barrera no se li dona massa canxa.

A Esquerra hi ha hagut caïnisme, que no és només una qüestió seva. Passa a tots els partits. Són casos diferents els d’Heribert Barrera, Àngel Colom i Joan Puigcercós. Barrera era un referent de la lluita antifranquista fins que va començar a fer declaracions xenòfobes. Es va convertir en una referència incòmoda. Era l’època de Carod Rovira i Puigcercós, i es van haver de desmarcar del seu fundador per la xenofòbia. Altres partits ho han hagut de fer pel tema de la corrupció, per exemple.

El cas d’Àngel Colom és diferent. Hi havia un problema de lluites personals entre Carod i Colom i també un tema ideològic i estratègic. Una part d’Esquerra apostava per una estratègia enfocada més cap a l’esquerra, intentant el que es diu ara ‘ampliar la base’: recollir més vots a zones on no n’havia tingut gaires, bàsicament a l’àrea metropolitana de Barcelona, i una altra part més purament reivindicativa de la independència, sense un full de ruta concret, i d’alguna manera vinculada encara fraternalment a Convergència.

Quan Àngel Colom va marxar d’Esquerra Republicana va trucar Jordi Pujol per informar-lo abans de dir-ho a Carod i Puigcercós. Va crear un nou partit, el PI, que va durar un parell d’eleccions i va quedar subsumit dins de Convergència. Carod també va marxar una mica per la porta del darrera, per un enfrontament quasi més personal que estratègic amb Joan Puigcercós. Puigcercós es va haver d’apartar i va pilotar la seva successió amb prou dignitat deixant el partit en mans d’Oriol Junqueras. No sabem què passarà quan es produeixi la successió de Junqueras, que ara no està prevista.

És un partit molt sectari? Tots els partits ho són, però els socialistes es queixaven d’ERC quan van coincidir al tripartit.

Jo no diria que Esquerra és un partit més sectari que qualsevol altre partit. Té totes les virtuts i els defectes dels partits. Perquè és un partit, no un moviment, com l’última operació de Carles Puigdemont. Tots els partits tenen les seves pròpies estratègies i això fa que, de vegades, xoquin amb els altres. No diria que sigui diferent en això.

I Junqueras? És un personatge polièdric. Plora amb Mònica Terribas, repta Miquel Iceta que el miri als ulls, Iñigo Urkullu diu que representa ‘el pitjor de la política’,…

Les circumstàncies ajuden a això. El fet que estigui a la presó, el moment excepcional, complicat en què estem… Sempre es defineix com a catòlic i té una mica aquesta aura i això traspua. Esquerra és un partit laic però té un líder que es defineix com a catòlic i amb l’esperit de la definició que va fer de “junquerisme és amor”, assenta la voluntat pública de no crear grans conflictes. En canvi, després actua com a polític i té la seva estratègia claríssima. La gent que estava a les reunions de l’octubre de 2017 parla, de manera més o menys generalitzada, d’un Junqueras que intenta no mullar-se, no prendre decisions i que sigui Puigdemont qui acabi prenent les seves. És una estratègia com una altra.

És com si tingués dues cares. Pot ser molt bo i pot ser molt dur.

Hi ha Junqueras diferents en moments diferents. Hi ha un Junqueras que plora quan diu que van a proclamar la independència, el 2014, al voltant del 9N, i un Junqueras que ha passat per la presó. El Junqueras tan agressiu amb Iceta i el PSC crec que es deu bastant a les circumstàncies excepcionals amb què s’ha trobat. Cara al públic sempre havia intentat donar la imatge de polític amable. El primer míting en què apareix diu: “Bon dia! Em dic Oriol Junqueras i sóc un bon noi”. Després passen coses i les circumstàncies influeixen, clar.

Amb Carles Puigdemont tampoc no és que tingui una molt bona relació.

He vist que ara han sortit a dir explícitament que es parlen molt. Mai no hi ha hagut bon feeling entre ells dos. Des del moment que Puigdemont assumeix la presidència de la Generalitat i Junqueras la vicepresidència hi ha un intent dels seus col·laboradors que es portin bé, perquè el que els cau a sobre, sumat al que s’han autoimposat és complicat. Són dos tarannàs diferents, dos estils de persones molt diferents, amb ideologies diferents. El que va passar el 27 d’octubre, les conseqüències diferents que ha tingut –un ha anat a la presó, l’altre ha marxat a Bèlgica-, fa difícil que hi hagi una bona relació personal. Una altra cosa és que estratègicament els toqui posar-se d’acord, cosa que podria passar després de les pròximes eleccions, segons els números. Representen dues corrents dins l’independentisme que estan a matar.

Què fa que ERC passi de dir que Puigdemont es ven per 155 monedes de plata si convoca eleccions a trencar amb l’unilateralisme independentista?

Veure que la cosa ha fracassat. Aquesta Esquerra independentista rupturista que aposta per la confrontació directa amb l’Estat, unilateralista, en tota la història del partit, només la veiem entre el 2012 i el 2017. Esquerra, des dels anys noranta es defineix com independentista, però, en canvi, el full de ruta de l’època del lideratge de Carod és més o menys l’actual. No li diu ‘eixamplar la base’, sinó que li diu ‘independentisme pràctic’, ‘independentisme pragmàtic’, ‘independentisme no nacionalista’. Fa mítings dient que algun dia es demanarà la independència en castellà. És exactament el mateix que estan fent ara.

Veuen la finestra d’oportunitat, creuen que és l’opció de tirar endavant, s’arrosseguen els uns als altres. Una de les persones amb les que vaig parlar per fer el llibre, i que ara pensa el contrari i està a favor d’ampliar les bases, quan li vaig preguntar per què van continuar endavant quan ja es veia que l’1 d’octubre no facilitava la proclamació de la independència, em va dir que “anàvem sobre un cavall desbocat i no podíem aturar-nos”. Això serveix per tota la legislatura 2015-2017. La trompada és tant forta és que la reflexió és “aturem-nos”.

Aquesta aturada ha fet que el partit i alguns dels seus dirigents rebin crítiques terribles des de l’independentisme més intransigent. Especialment a les xarxes socials. Resistiran aquesta pressió?

Deu-n’hi-do els atacs que estan rebent. De moment han resistit. Són atacs mediàtics, tant a les xarxes com als mitjans, però, en canvi, van per davant a les enquestes. Si t’haguessis de guiar pel que li diuen a Joan Tardà a Twitter serien extraparlamentaris, els haurien expulsat de Catalunya ja. I això no passa. Ja sabem què és Twitter, una àgora de la cridòria. La mobilització independentista és molt visceral i veient, a més, que tots els esforços que han estat fent no han servit per res (i més aviat al contrari), hi ha reaccions molt viscerals.

També hi ha coses dirigides. Hi ha una rivalitat, un enfrontament polític i a la xarxa tots els partits tenen els seus bots, trolls, ariets… gent que punxa i fa això. Una altra de les persones que vaig entrevistar per fer el llibre, referint-se a gent com Elisenda Paluzie, que havia estat membre del Consell Nacional d’ERC i en aquells moments feia declaracions dient que el diàleg no serveix per res, em va dir que “som víctimes dels monstres que hem creat”. Molta gent s’ha apuntat durant anys a Esquerra Republicana perquè era el partit independentista mainstream. Quan es mou cap a un altre tipus d’estratègia que no és la de l’independentisme per demà passat, hi ha gent que respon indignada.

Si hi ha eleccions al Parlament i ERC queda per davant de JxCat, què passarà?

Depèn de l’aritmètica. Si Esquerra Republicana queda per davant de JxCat i hi ha majoria independentista, hauria de tenir la presidència de la Generalitat i JxCat acceptar-ho. Els que estan a JxCat -tot i que ells se’n desmarquen no deixen de ser l’espai postconvergent- estan acostumats a que el seu espai sempre estigui per davant. Haurien d’acceptar per primera vegada ser els segundons d’un govern. No seria fàcil. I després s’ha de pactar un programa de govern.

Des del 2018 estan governant amb un programa en què uns pensen una cosa i els altres, una altra. Uns pensen que s’ha de governar el dia a dia i els altres pensen que no, que s’ha d’anar a l’embat directe contra l’Estat. Se’m fa difícil d’imaginar un altre tripartit. ERC més Comuns i CUP, suposant que fos possible, no m’ho imagino. Per números. Incorporar el PSC amb la mena de ferida personal que té el propi Junqueras se’m fa difícil també. Tot fa pensar, per tant, que es podria fer un govern amb els papers canviats.

I si queda per darrere?

La reacció immediata no sé quina seria. Esquerra és un partit democràtic, amb molta solera i tradició. Aquesta unitat es manté per les circumstàncies, perquè el lideratge de Junqueras els ha portat pràcticament fins a la cúspide del poder, perquè confien en acabar de fer el cim, perquè tenen el líder a la presó i la número 2 a Suïssa. Una altra derrota electoral no sé com l’encaixarien. Seria una derrota si no guanya. A mig o llarg termini, sobreviurà.



Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (1)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

aficionat  20 de Setembre de 2020

poca militància, molts buròcrates

El que si és cert es que ERC té molt poca militància a Reus i pocs ho decideixen tot, . Viuen molt bé..bons sous, poques atribucions reals ..vicealcaldesa florero i poc soroll.