Xavier Torrents: 'La prevenció de la radicalització frena el discurs d’odi i el gihadisme'

Fa quasi un any, un grup de joves catalans arabomusulmans de Ripoll van ser captats en un procés de radicalització. Això els va convertir en terroristes gihadistes, assassinant 16 persones i ferint-ne més d’un centenar a Barcelona i a Cambrils. Un any abans d’aquests atemptats, el professor, politòleg i sociòleg Xavier Torrens (Essen, Alemanya, 1966) escrivia en un article al diari 'Ara' sobre la possibilitat que això podia passar. Si bé recorda que ell no és “cap endevinador, sinó un científic social que treballa amb evidències empíriques”, assegura que es pot fer anàlisi estratègica i prospectiva d’escenaris probables.

Aquest curs que ve Torrens codirigirà el primer Màster en Prevenció de la Radicalització. La Universitat de Barcelona serà el primer centre universitari en acollir aquests estudis de postgrau a tot Espanya. Torrens, amb una llarga trajectòria com a expert multicultural i com a activista antiracista en defensa dels drets humans, afirma que uns dels grans errors és “creure’s el tòpic fals que el gihadista és un pobre que se sent humiliat per culpa d’Occident”. “Tots els joves gihadistes de Ripoll van seguir el patró del procés de radicalització, que no són persones malaltes mentals sinó nois normals, persones corrents i bona gent que, després d’un procés de radicalització, es fa fanàtica”, assegura Torrens.

Què entenem per radicalisme?

El mot ‘radical’ té dues accepcions. La primera és positiva: radical com anar a l’arrel dels problemes per solucionar-los. L’antiracista Martin Luther King o la feminista Betty Friedan van ser radicals en aquest sentit escaient. El segon significat és negatiu: radicalisme com a sinònim d’extremisme, que legitima o causa violència, i vulnera els drets humans.

Dos conceptes claus són ‘procés de radicalització’, que és l’evolució que segueix un individu normal i corrent que paulatinament va convertint-se en extremista, i ‘discurs de l’odi’, que és la narrativa que exacerba prejudicis i exclusió. Això és el que els va passar als joves catalans arabomusulmans de Ripoll que, sent joves plenament integrats com qualsevol altre, van ser captats en un procés de radicalització que els va dur de ser gent corrent a esdevenir els terroristes gihadistes, que van assassinar a 16 éssers humans i van ferir prop de 140 persones a la Rambla de Barcelona i Cambrils.

Fa quasi un any dels atemptats de Barcelona, què ha canviat pel que fa polítiques de seguretat? S’haurien d’ampliar les mesures de seguretat física, com les pilones de la Rambla?

N’hi ha prou amb un exemple: quatre mesos després dels atemptats del 17-A es van posar pilones a la Rambla de Barcelona. Massa tard. Amb antelació, jo mateix vaig reclamar que es posessin pilones al Portal de l’Àngel i la Rambla. Tot just un any, un mes i un dia abans de l’atemptat del 17-A vaig escriure al diari 'Ara': “Pensem per un moment que un islamista gihadista fa una carnisseria mentre una munió de turistes passegen amunt i avall de La Rambla de Barcelona.” Malauradament, vaig encertar. A TV3 i Betevé vaig predir que si això es produïa, succeiria amb una furgoneta i ho farien joves que s’haurien radicalitzat fent-se terroristes. Això, fins i tot, ho va recollir la CNN. No soc cap mena d’endevinador sinó un científic social que treballo amb evidències empíriques i faig anàlisi estratègica i prospectiva d’escenaris probables. Si haguessin tingut en compte aquest assessorament, no s’hagués evitat un atemptat a Barcelona però sí que s’hagués impedit l’atemptat de la Rambla de Barcelona tal i com es va produir el 17-A. Els polítics han de defugir les ocurrències polítiques i, en canvi, cal que tinguin més en compte els experts que treballem amb evidències científiques. Això no treu que els Mossos d’Esquadra treballen amb una gran professionalitat, com es va comprovar el 17-A.

En el cas dels joves de Ripoll, què va fallar? Per què no es va poder detectar a temps el procés de radicalització pel qual estaven passant?

Van fallar força coses. Un gran error és creure’s el tòpic fals que el gihadista és un pobre que se sent humiliat per culpa d’Occident. Si la pobresa fos la causa, llavors trobaríem milions d’africans negres i indis hindús posant bombes per tot arreu. La pobresa és un problema social gravíssim que cal combatre, però no és la causa ni de les dones assassinades per la violència masclista ni dels atemptats gihadistes.

Fixem-nos en dos dels joves terroristes de Ripoll. El gihadista catalanomarroquí Younes Abouyaaqoub, que conduïa la furgoneta amb que va cometre els assassinats a la Rambla de Barcelona, era un estudiant exemplar de 22 anys amb un treball fixe. L’islamista radical Mohamed Hichamy era català nascut al Marroc, que amb 24 anys cobrava un bon sou de més de 2.000 euros. Ni pobres ni exclosos.

Una educadora social de Ripoll va escriure una carta preguntant-se: “Com pot ser Younes?” Va ser Younes perquè tots els joves gihadistes de Ripoll van seguir el patró del procés de radicalització, que no són persones malaltes mentals sinó nois normals, persones corrents i bona gent que, després d’un procés de radicalització, es fa fanàtica.

El radicalisme afecta més a gent jove? Com es radicalitza a una persona? Es pot prevenir, detectar o evitar el radicalisme?

La veritat és que no existeix un perfil definit dels extremistes. Amb els islamistes radicals passa tres quarts del mateix que amb els homes maltractadors. N’hi ha de tot: amb estudis universitaris, secundaris, primaris o sense estudis; rics, classe mitjana i treballadors pobres; nascuts aquí i d’origen estranger.

Allò que sí és detectable són els processos de radicalització, que tenen unes pautes comunes. Per comprendre de debò l’islamisme radical, cal abordar les tres àrees de coneixement implicades i imbricades entre si, amb les seves sis claus que se’n deriven d’elles: Psicologia (frustració i edat), Sociologia (organització i lideratge) i Ciència Política (ideologia i fanatisme). En la Psicologia, trobem la frustració d’un individu, que el fa vulnerable, i l’edat preponderant de l’adolescència i postadolescència, on la identitat és més inestable. A la Sociologia, trobem una organització, com Estat Islàmic o Al Qaeda, i el lideratge d’un imam extremista en una mesquita o oratori musulmà, o bé un líder gihadista en les xarxes socials. La Ciència Política ens explica la ideologia del islamisme radical i el fanatisme que mitjançant el discurs de l’odi condueix al extremisme.

Creus que ara, un any més tard, es podria prevenir un nou atemptat? Hem millorat?

Primer, ens cal ser conscients que, entre 2004 i 2018, després de França (248 morts), Espanya (209 morts) és el segon dels 28 Estats de la Unió Europea amb més víctimes mortals pel gihadisme. I si les dades de Catalunya les comptabilitzem a part, Catalunya se situa com el cinquè país europeu amb més assassinats a mans del gihadisme, amb les 16 víctimes letals dels atemptats a Barcelona i Cambrils, trobant-nos al capdavant d’Alemanya (14 morts), Suècia (5 morts), Finlàndia (2 morts), Dinamarca (2 morts) i Holanda (1 mort).

Prevenir atemptats és fonamental i la millorar manera és fer prevenció de la radicalització. Les millores en política de seguretat, als Mossos d’Esquadra, són d’abans del 17-A, com ens vam adonar amb la professionalitat en la seva reacció davant l’atemptat. No es va poder impossibilitar l’atemptat perquè el risc zero no existeix. Calen millores com la presència internacional dels Mossos d’Esquadra. Però allò que em sap greu dir és que no es fa prevenció de la radicalització amb polítiques de comunicació, educatives i culturals.

S’ha de diferenciar entre polítiques de seguretat i polítiques culturals/socials?

Ambdues són complementàries i necessàries. Les polítiques de seguretat són prioritàries a curt termini, doncs els individus ja radicalitzats només se’ls pot detectar mitjançant els cossos policials, els serveis d’intel·ligència i els programes de detecció per part dels professionals de proximitat, com ara el professorat. Les polítiques de comunicació, educació i culturals tenen eficàcia a mitja i llarg termini. Són les que redueixen els discursos d’odi i asseguren que es redueixin les probabilitats de caure en extremismes.

En quant a l’àmbit escolar, el Proderai criminalitza/estigmatitza els joves musulmans? Com s’hauria de treballar?

Fem una analogia. Hi ha programes de detecció de dones maltractades en els centres d’ensenyament i els centres sanitaris però a cap persona se li ocorre dir que això estigmatitza els homes, perquè el que fa es detectar només a homes maltractadors per salvar les vides de les dones maltractades. Doncs, també calen programes de detecció d’individus gihadistes per salvar vides humanes. Una altra cosa és com es fa això. Per tant, no tots els programes serveixen i, per suposat, mai no és lícit ni criminalitzar ni estigmatitzar els musulmans, perquè això seria caure en la islamofòbia.

El discurs que a vegades es transmet des dels mitjans de comunicació o per part de partits institucionals, pot augmentar la islamofòbia i el racisme? Com es poden trencar els prejudicis de la societat?

Els tres principals prejudicis a Espanya són, per aquest ordre, l’antigitanisme, la islamofòbia i l’antisemitisme. Per tant, és clar que els mitjans de comunicació i les institucions han d’implementar polítiques públiques, com l’estratègia antirumors que fan alguns ajuntaments. Però encara es fa poc contra la islamofòbia, gairebé res contra l’antigitanisme, i gens ni mica contra la judeofòbia.

Així doncs, cal combatre els prejudicis de la majoria de la societat (antigitanisme, islamofòbia i antisemitisme), però també ens cal ser proactius contra la tríada dels prejudicis islamistes radicals (judeofòbia, antiamericanisme i antioccidentalisme). Si no ho fem, tindrem nous joves catalans radicalitzats en el gihadisme, com en el 17-A.

En ocasions es reivindica l’islam a través d’una simbologia simplificada (vel, halal, ramadà…). Cal una millor formació i introducció a l’islam, tant pels musulmans com pels no musulmans?

Cal un islam europeu, que pertoca als musulmans decidir com cal que sigui. Només les persones musulmanes poden decidir-ho. La societat el què cal que faci és defugir la polèmica falsa de la dicotomia entre la religió d’Estat (espai públic amb una única religió) i el laïcisme arreligiós (espai públic buit de religions), perquè tots dos són monoculturals. Cal introduir la laïcitat multicultural: l’espai públic amb pluralisme, és a dir, amb presència de l’ateisme, l’agnosticisme, la religió majoritària i les religions minoritàries.

Després dels atemptats la comunitat musulmana es va desmarcar dels atemptats recordant que allò no era el que diu l’Islam.

És totalment fals que els musulmans siguin terroristes. Dir això és islamofòbia, el racisme contra les persones de cultura, origen o religió musulmana. Però dir que els islamistes radicals no són musulmans és tan erroni com dir que els nazis no eren alemanys o els estalinistes no eren russos. Cal fer pedagogia social explicant de forma didàctica la complexitat, no amagar-la.

L’islamisme radical és una ideologia política totalitària que fa una interpretació fanàtica de la religió de l’islam, causant processos de radicalització amb prejudicis i un discurs de l’odi que incita a l’extremisme.

Els cinc pilars de l’islamisme radical són: l’antisemitisme (judeofòbia o prejudici antijueu, sovint disfressat d’antisionisme o amagat sota el discurs d’odi contra Israel), l’antiamericanisme (prejudici contra els Estats Units d’Amèrica amb el clixé malèfic de l’imperialisme, colonialisme, etc.), l’antioccidentalisme (el supremacisme islamista és igual de racista que el supremacisme blanc de l’extrema dreta), l’anti-drets humans (masclisme, LGTBIfòbia, intolerància als discapacitats, etc.) i l’antidemocràcia (és una ideologia totalitària, com el nazisme alemany, l’estalinisme rus o el maoisme xinès).

En una entrevista a al Bàsics de Betevé deies que l’exemple és Toronto. Què fan ells que no fem nosaltres? Per què hauria de ser un mirall?

Perquè Canadà va ser el primer país del món que va crear la política multicultural, des del 1970. Som el 2018 i a casa nostra encara és una política incipient. Cal fer innovació en gestió pública i, per això, neix el Màster en Prevenció de la Radicalització, per posar-nos a l’alçada de països com Canadà sobre l’estratègia antirumors, els extremismes, el discurs de l’odi, la convivència intercultural i els drets humans.

El proper curs començarà el primer màster de prevenció de la radicalització. Quin és l’objectiu?

A Catalunya i Espanya, s’ha trigat massa anys en fer formació de formadors en prevenció de la radicalització, que són les fases prèvies abans d’arribar a la fase final de la violència extremista o el terrorisme gihadista. Enguany s’engegarà el nou Màster en Prevenció de la Radicalització, que són els primers estudis de postgrau que faran allò que és habitual al Canadà, Alemanya, Holanda o Suècia: formar professionals de diversos àmbits, com ara professors de secundària, mestres de primària, periodistes, comandaments i agents dels cossos de seguretat, politòlegs, sociòlegs, juristes, treballadors i educadors socials, o caps i tècnics municipals.

Som un equip de docents amb l’objectiu d’ensenyar a dissenyar i implementar noves polítiques públiques inclusives i proactives que tinguin impacte social en la prevenció de la radicalització violenta de l’extrema dreta, l’extrema esquerra, l’islamisme radical, el feminicidi, la violència a l’esport i d’altres.