Cookie control
Dissabte, 30 de Maig de 2020

Coia Cabré Monné, al cel dels llibres

09 de Setembre de 2013, per Biel Ferrer/ Òmnium Baix Camp
  •  

L'atzar va fer que visquéssim una bona temporada de la infància i l'adolescència al mateix replà del número 9 de la plaça de la Farinera. De vegades, anava a jugar a casa seva o bé pujàvem al terrat a fer veure que lluitàvem amb espases i escuts de broma. També hi havia la seva mare, la Sra. Rosa Monné, que encara és viva i lúcida, i les seves germanes, la Pilar, la Teresa, la Rosa, i son germà, el Pere, també sans i estalvis.

Tots menys ella, que ara ens ha deixat sense avisar i sense poder-se acomiadar als cinquanta-vuit anys. A poc a poc, vam anar teixint, entre les dues famílies, lligams molt estrets. La Coia era una de les dues bessones, amb la Teresa, que va ser la meva primera mestra de català extraescolar aquell estiu asseguts a la taula del menjador de casa seva. La Coia va ser la meva primera mestra de literatura. Als catorze anys, em va fer una llista de llibres que m'aconsellà de llegir amb el lema que llegir eixamplava horitzons i que contenia clàssics com 'Tom i Huck' i uns quants més. Ara ja no sé on para aquesta llista després de tants d'anys però m'hauria agradat tant de poder parlar-ne, d'aquells llibres, amb ella, una tarda llarga d'estiu, fent un cafè amb gel o una orxata ben fresca. La Coia Cabré Monné vivia a Barcelona però venia tot sovint a Reus, amb l'Eladi, el seu espòs, i l'Àngel, el seu fill. Alguna vegada encara havíem coincidit, però no gaire.

A la meva modesta biblioteca, hi conservo escrits d'ella: les Revistes del Centre de Lectura en què va col·laborar els anys setanta amb articles sobre Hortensi Güell i el grup modernista de Reus, una síntesi de la seva tesi doctoral sobre la traducció catalana medieval del Decameró, una versió de la 'Crònica' de Ramon Muntaner...Doctora en Filologia Catalana, havia col·laborat en l'edició del diccionari català-anglès-català de la GEC coordinat per Salvador Oliva i va exercir de professora a la Universitat de Barcelona però ara feia temps que se n'havia allunyat. La Coia era dolça i generosa, petita i bonica. No admetia oracles de ningú i si algú els hi volia imposar s'hi revelava. Feia massa temps que no enraonàvem i que no ens vèiem. Ara ja és massa tard. Només serà possible al cel dels llibres compartits.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (1)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

Marta   10 de Setembre de 2013

És un tros de pa, una dona

És un tros de pa, una dona bona , un angelet que es va escapar a la terra i ha tornat a casa seva... Coia espero que vetllis pels nostres sons, i moltes gràcies per tot.