Dijous, 28 de Març de 2024

Comentaris sobre el pintor Fortuny (II)

28 de Maig de 2011, per Xavier Amorós i Maria Tarragó
  • Detall de 'La Batalla de Tetuan'

     

  • Lloc on va néixer Marià Fortuny

    Reusdigital.cat

Xavier Amorós: Del Fortuny encara tens moltes coses per dir, Maria!

Maria Tarragó: Sí, del pintor Fortuny, evidentment.

X.A: Però del Teatre Fortuny també en diries, de coses, eh!

M.T: No, però del pintor Fortuny... És un personatge que se'n pot parlar molt perquè se n'ha escrit molt, i ha donat sempre molt de camp per estudiar, perquè sempre..., ja ho saps, sempre et dic el mateix. L'artista és ell i la seva obra, l'altra és la persona. Fortuny potser és un personatge que se l'ha estudiat poc, perquè va viure relativament pocs anys, 35 o 36... va fer molta cosa. Va viure en tres o quatre llocs diferents, devia ser bastant inquiet o potser estava insatisfet, no sé què devia passar, perquè mira, va anar al Marroc... molt bé perquè anava becat per la Diputació de Barcelona, i després hi va tornar a anar per pintar 'La Batalla de Tetuan', i aquesta pintura no la va acabar de pintar mai, és a dir, que va haver de tornar, fins i tot diners, a la Diputació, perquè no sé si no se la treia de les mans, no sabia fer la composició o no sé què li devia passar. Ara, esbossos, n'hi ha moltíssims, però 'La Batalla de Tetuan', acabada, no hi està. És al Museu, però no la va arribar a acabar mai. Llavors, de totes maneres, anava al Marroc i la segona vegada que hi va anar, va conèixer els costums i l'àrab, o sigui que ell hi va anar sabent l'àrab. Després va anar a Madrid, que és on va conèixer la dona amb qui es va casar, i és allà on el van portar, perquè... ja ho saps tu, el Madrazo era el director del museu del Prado, i és allà on ell va anar i on es va enamorar de Goya... no et sembla que la pintura de Fortuny és molt igual que la pintura de Goya?

X.A: Sí, n'està influït.

M.T: Sí, es nota, fins i tot la vestimenta amb el Goya més acadèmic, però bé, llavors...

X.A: Home, més val que s'assembli al Goya que a d'altres, perquè... bé, el Velázquez és una meravella, el Murillo..., però el Goya. A mi, saps què m'agrada més del Goya? Que feia retrats tan penetrants que semblaven caricatures.

M.T: Ell... no ho va imitar el Fortuny, era més acadèmic. Tant és així que va fer moltes còpies... abans no se signaven, perquè hi ha alguna obra de Goya i segurament és feta per Fortuny.

X.A: Ah, sí?

M.T: Aleshores, allà on es veu més la imitació de Goya és a 'La Vicaria'. De 'La Vicaria', no n'hi ha una de sola, n'hi ha quatre. 'La Vicaria' la va començar a Madrid perquè és on es va casar, i allà on anava ell hi anava amb aquesta obra, ja que l'anava tocant. Va fer la primera, però quan ja la tenia acabada no li va agradar. En va fer una altra que la va fer, com a base, amb una porta de nogué..., però és clar, el nogué es corca molt. Ell, ja en devia trobar de corcs, però amb les seves traces i manyes va tirar endavant.

Aquesta Vicaria es va subhastar a París i en aquella època li van donar quaranta mil francs, que eren molts diners en aquella època, l'any 1870, potser. Llavors la va comprar una senyora en una subhasta, i als seus descendents se'ls va toranr a corcar. Aleshores la van portar a un restaurador del Museu del Louvre i va fer canviar tot el suport i el va fer posar de roure, o sigui que imagina't si 'La Vicaria' està manipulada. Així, doncs, en Fortuny va fer molts i molts diners, era una mica pretensiós...

X.A: Tenia motiu per ser-ho, no? En aquells moments quina edat tenia?

M.T: Entre vint-i-nou, trenta... es va morir als trenta-sis. Per exemple, per taller va llogar un palauet que hi havia viscut la reina Maria Cristina. A Roma, també en va llogar un altre, que no sé si era d'un Papa, amb una fastuositat. A més, era col·leccionista, va col·leccionar moltes antiguitats, perquè quan ell va morir, ho van subhastar tot. Tenia alguna peça del tsar de Rússia, perquè vegis el valor que tenien...

X.A: Que valien la pena, vaja!

M.T: Després, és clar, és un artista que se li han fet moltes exposicions. Tu ja ho saps que n'hi va haver una a Reus, que ja en parlarem, però és que periòdicament se'n feien, d'exposicions, del Fortuny. Per exemple, ara no fa gaire n'hi va haver una, si vols que les anem dient...

X.A: Com vulguis.

M.T: Ara, no fa gaire, n'hi va haver una que la va organitzar la Caixa Penedès, em penso que era només de gravats, perquè era un gran gravador, també, o sigui que era un home inquiet perquè havia après moltes coses, els gravats són molt bons.

X.A: Sí, perquè l'art no arriba per inspiració divina, l'art arriba treballant.

M.T: Sí, perquè havia treballat moltíssim, molt, perquè mira, va viure a Granada, en una dispesa i amb la dona. Allà hi va tindre un fill, i als dispesers se'ls va morir una filla..., que és un dels millors quadres que té que es diu: 'La muerte de la señorita del castillo'. Està retratada al taüt. Aquesta pintura és molt bonica. És al Museu d'Art Modern de Barcelona.

Ara, dient això de les exposicions, l'any 1989, a Barcelona en van tornar a organitzar una, la Caixa. L'any 1974, quan feia el centenari de la seva mort, la Diputació de Barcelona en va organitzar una de molt completa, la van treballar molt, de passada la van dur a Madrid i la van fer passar per Reus. Aquesta exposició té una mica d'història perquè la revista 'Destino' li va fer una crítica molt negativa, perquè es veu que no la van instal·lar prou bé, i aleshores, el director de Museus va dir: "quan arribi aquí, l'hem d'instal·lar bé, que no ens critiquin com a Barcelona" i llavors, a la Junta de Museus, que hi havia el senyor Salvador Vilaseca, vam dir: "demà hi anirem i ens posarem a la feina". Doncs, ens la vam trobar tota muntada, il·luminada, a punt d'inaugurar...

X.A: Els voluntaris?

M.T: No, l'Ajuntament. Però, és clar, de la manera que no volíem, d'aquella manera que es penja un quadre gros al mig, a cada costat, això no podia ser! La vam desmuntar tota i va quedar molt bé perquè 'La Vicaria' no la vam poder tocar del lloc on era, i amb la guia del catàleg de Barcelona, hi va sobrar un dibuix o dos, però com que no eren al catàleg, aquests no es van penjar...

X.A: No se sap d'on van fer cap?

M.T: No, les vam deixar en un costat i ningú va dir res. Jo em penso que no n'hi va haver cap 'però' en el muntatge d'aquesta exposició. De totes maneres, en aquestes exposicions sempre hi ha algú que en vol treure algun profit, perquè uns quants dies abans ens va escriure un descendent de Reus que aleshores vivia a Madrid i ens va dir que tenia unes obres de Fortuny i que li faria molta il·lusió que les exposéssim a Reus, no a Barcelona... i ens va enviar tota la documentació i hi havia bastanta cosa: dos olis, dibuixos..., i ens va enviar tot un estudi comparant-les, i que aquestes obres les enviava a un familiar seu de Reus. Aleshores, el doctor Vilaseca em feia servir una mica d''escolanet' i m'hi va fer anar a veure-les i, és clar, la primera que vam obrir..., sortia olor de pintura, no cal dir res més.

X:A: Era de fresc?

M.T: Era de fresc! Perquè del catàleg que ens van enviar a Barcelona hi vam afegir com un apèndix de les de Reus. Bé, aleshores, d'una manera ben dita, vam dir que ja no s'hi opdia posar perquè el catàleg ja estava fet, i tota aquella obra es va tornar a enviar cap a Barcelona, i no en vam tornar a saber res més.

X.A: Cap a Madrid!

M.T: Ai sí, cap a Madrid! I no en vam sentir a parlar mai més, d'aquestes obres.

X.A: Ni de les obres ni del personatge!

M.T: Passa molt això, perquè els marxants dels pintors n'abusen una mica.

X.A: Tu em deies que el Fortuny era una mica pretensiós. I com vols que no en fos, de pretensiós, si era un pintor jove, de primeríssima fila..., si n'hi ha de segona i tercera divisió que encara en són més. Jo en conec alguns...

M.T: Sí, i ell es va relacionar amb gent molt important de tot arreu, eh?, i no sé com ho devia aconseguir. Ara imagina't compararla pintura de Picasso, si s'hagués mort als trenta-sis anys, amb la de Fortuny.

X.A: Perquè Fortuny ja feia una pintura que agradava a la gent, en canvi Picasso...

M.T: Fortuny pintava el que li agradava a la gent, en canvi Picasso pintava el que li agradava a ell. Una altra cosa a tenir en compte és que Gaudí i Fortuny es portaven només quinze anys, en això hi hem de pensar una mica.

X.A: El Gaudí era amb molta més projecció...

M.T: Bé, no sé de què més podem parlar, potser que parléssim dels marxants, dels marxants que va tenir. Ell en va tenir un que es deia..., que li va donar molts diners, fins i tot quan era a Granada, i la va portar una quantitat de diners perquè anés a treballar a París, perquè és clar, aquest home anava al tant per cent! Fins i tot acordava amb el marxant una quantitat concreta, i el que sobrepassava s'ho partien. Imagina't, amb trenta-sis anys! Va morir riquíssim i va deixar la família amb molt bona posició.

X.A: És magnífic aquest retrat que ens has fet de Fortuny.

M.T: Home..., no ho sé si és el millor.

X.A: És el teu, de retrat, és el teu punt de vista. És clar que és interessant.

Feu clic sobre qualsevol fotografia per iniciar el passi de diapositives

reusdigital.cat marià fortuny

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics