En el debat sobre la immersió lingüística, més que la frontal oposició del Partit Popular al sistema educatiu català (absolutament previsible), és notable l’actitud de la premsa conservadora. Com que el Congrés dels Diputats va avalar el sistema, amb el vot favorable del PSOE i els partits catalans, amb l’oposició del PP, l’ABC titulava en portada: El PSOE vota contra l’espanyol. El Mundo, en un editorial deixava anar: Al donar suport a la immersió lingüística, els socialistes espanyols traeixen el seu cognom.
La premsa més ultra segueix desacreditant (no sé per què si ja està amortitzat) a l’encara president Zapatero. L’inefable, Carlos Dávila, amonesta els senadors del PP per l’estupidesa d’acomiadar amb aplaudiments l’inutil, indigent i nefast Zapatero. Molt més responsable i educat, Enric Hernández, director d’El Periódico, deia que l’encara cap de l’Executiu ha dilapidat el seu últim mandat consumint-se primer, i immolant-se després, en la foguera de les seves contradiccions.
Carme Chacón, ministra i candidata per Barcelona, ataca la dreta espanyola: De vegades fan de tertulians i bramen contra Catalunya; tenen una visió tan excloent de la seva Espanya que volen imposar el castellà, tot i que tinguem quatre llengües. De vegades són polítics que trobes recollint firmes en places. I de vegades porten toga i els trobes intentant imposar la seva ideologia amb sentències des dels més alts tribunals de l’Estat.
La ministra Chacón, també va censurar el doble joc de CiU en la seva relació amb el PP: S’esquincen les vestidures quan insulten Catalunya, però després se n’obliden i pacten amb la dreta espanyola.
He llegit un tema gruixut, amb aquest títol: Un afí a De la Rosa munta un sopar per a Rajoy a casa de Godó, seguit d’un text que deia així: Enrique Lacalle, un dels pocs polítics atrapats en flagrant delicte mentre recaptava diners de Javier De la Rosa, és l’organitzador d’un pont de trobada empresarial amb Rajoy. Lacalle portarà al candidat del PP a les eleccions generals a un sopar a la mansió residéncia de l’editor del diari ultranacionalista La Vanguardia.
Jordi Dauder, el gran intèrpret de teatre, cine i televisió, ha mort als 73 anys a la clínica Ruber de Madrid. Ferran Mascarell, conseller de Cultura de la Generalitat, ha dit: Ha estat un dels grans actors catalans i un infatigable agitador social i polític.
La Nena Moix, com li deien els seus amics de la Gauche Divina per distingir-la del seu germà Terenci, diu: Des que els polítics han cedit el seu poder a les financeres sembla que només l’extrema dreta es mostra segura davant la crisi. I això fa molta por. És terrible contemplar com el Tea Party es fa poderós i s’implanta a tot el món.
Anna Maria Moix, en un llibre que es titula Manifiesto Personal, explica com el senador Carlos Barral va estar a punt de fer us de la seva col·lecció d’espases quan uns individus li van oferir diners i un cotxàs per fer els ulls grossos davant una agressió immobiliària a la Costa. Explica que aquell edifici es va construir anys després. Potser perquè el que va venir darrere no va brendar cap espasa.
Al Palau de la Música es va celebrar un concert homenatge a Pau Casals, un dels catalans més universals del segle XX. Marta Casals, la viuda porto-riquenya del músic, en un magnífic discurs en català va abundar en la personalitat de Pau Casals. Després d’un calid parlament del president Artur Mas, l’acte va acabar amb la transparent melancolia d’El cant dels ocells. A petició del president de la Generalitat, el públic assistent va romandre dret durant la interpretació.
Santa Tecla a Tarragona, la Mercè a Barcelona, Sant Miquel a Lleida i Sant Narcís a Girona són les Festes més famoses de les quatre capitals catalanes. Això vol dir que l’estiu s’ha acabat i estem a la tardor, és el temps dels bolets, les fades, els follets, gnoms i altres éssers fantàstics. Paraula de barrufet.
(Sebastià Barrufet és periodista).
