-
Roser Arques
"Flotarem!" Ho deia Bernardo Atxaga a 'La pilota basca' referint-se al moment en què desaparegués la lluita armada al País Basc. Ens feia entendre així la pesadesa que suposava portar a collibè munts de cadàvers, torturades, cossos ferits, empresonades, desapareguts, famílies trencades, exiliats... i tenia raó. Afirmava l'home d'Obaba que les basques i els bascos flotarien quan es traguessin aquell pesat pes de sobre, el pes de les armes disparant enmig d'un conflicte no solucionat. La imatge és bonica, però res més. Avui que ja no hi ha armes d'una de les parts (l'altra continua igual d'armada o més i alguns cops tan violenta com sempre) les basques i els bascos no floten. Ho puc assegurar jo que hi he estat fa poc.
Nosaltres, en canvi, sí. Ella, ell, tu i jo, sí. Radicalment, sí. Ells també. No? I no parlo dels i de les catalanes sinó d'ella, d'ell, de tu i de mi. Flotem. Voles i vola i volo i ens elevem, cap enlaire i per l'aire. Som vent que cantava aquella. I esdevenim cicló voluntàriament quan ho decidim; i cicle natural i de la natura quan prospera l'hivern cap a l'estiu i no es queda encallat a la primavera, o directament a l'hivern, com passa enguany. Saps que ja plou tant aquí com a Londres? Bé, potser no tant... però la gent continua caminant de bocaterrosa, tocant i tocant el terra; i molts, massa, arrossegant els peus com arreu del món occidental, Londres inclòs.
"Flotarem!" caduca perquè ja diem que flotem. I ens felicitem d'haver-ho fet possible, de no viure pendents només de la força de la gravetat i de les lleis de Newton. Amb voluntat però sobretot amb decisió. "Flotem!"
