-
Roser Arques
Una. I dues. No tres. Dues mans i deu dits. Són només mans el que veig i és amb la imaginació que penso tota la resta, per refer dins del cervell la resta de tot el cos que era aeroport fa unes setmanes i ara és mans. Queda clos el cap, on mai no podré entrar, ni al teu, ni al d'altres, ni tan sols a voltes al meu propi. I això que és el cap el que em fa humà i la seva forma (i no vull dir ara sols que sigui gros el meu, que també...) la que m'identidica i em dóna les formes generals del meu lloc en el món. Del teu segur que també.
Són només les mans. I una se'n va cap a aquí i l'altra se'n va capa allà, fins a l'indret on els dits petits es toquen gairebé sense saber-ho, de tan poc om els separa i de tant com es noten. “De l'home -i de la dona- miro sempre les mans” canta Raimon al reproductor de cd. I les miro per veure-hi més enllà, ja no per les línies sinó pels sentits, d'un i d'altre, del tercer, quart i cinquè.
Mans soles recorren el món de Londres, els mons barcelonins i tarragonins, el món de la Cava i del Delta tot. El món a les mans i les mans en el món, com a indret humà per a la recerca,
escamot d'avançada de la persona,
màxima expressió del que tenim fora del cap
i seu del tacte,
del tocar amb què aprenem tot el que tenim al voltant
i no ens conformem només a veure.
Dues mans i deu dits.
