A voltes sembla com si ens ofeguéssim i no és el cas. Si la boca no la mantenim fora, l'aire no hi pot entrar, això és cert, però que no la vegem no obliga l'aigua a fer-hi estada i conseqüentment a negar-nos. Ben al contrari. Tenir mig cap dins de l'aigua no vol dir que en un no-res hi farà cap l'altre mig sinó que potser el que ara hi és en sortirà. Sencer. I per tant el tindrem complet.
Respirem fora de l'objectiu de la càmera per tal que no ens agafi en moviment, mentre omplim els pulmons d'aire i l'expulsem amb determinació per no deixar-ne gens ni mica a dins i que el nou que hi entri ho faci en plaça neta, buida, per omplir. Per això notem els gustos i les olors com mai abans no havíem fet, senceres, complexes com són i tan suggeridores que molts cops no les localitzem en la nostra biblioteca olfactiva. Els records que hi teníem no eren complets sinó basats únicament en l'anècdota.
Inhalem, inspirem, olorem, ensumem i ens regalem el sentit de l'olfacte esperant què ens ve al cap de forma mecànica, sense pensar ni buscar en els records. I notem quines olors porten associats quins records. No hi valen les magdalenes ni la fortor de la suor de qui ens fa de parella perquè ja estan massa tronats. A voltes és només l'olor d'un jersei que tu et vas treure una tarda d'hivern, havent dinat, un dia de fred sec, mentre jo em colgava dins del llit per passar-hi la migdiada; altres, l'acidesa i la dolçor, alhora, d'una taronja que deixava en els teus dits un gust que perdurava estona i més estona; unes poques, el gust de les llàgrimes que es desplaçaven galta avall a la recerca del terra a on les projectava la gravetat i s'hi estavellaven; massa sovint, l'olor tèbia de la teva pell i com canviava de gust i d'olor alhora, quan topava suaument amb la saliva...
Ara, a Londres, els llavis es clivellen i tot esdevé fred i més fred, però a baix de tot, la suor continua deixant clar quin és el seu regne. I ja sabem que no aquest és d'eixe món...
