Cookie control
Dijous, 02 d'Abril de 2020

Cultura necessària

08 de Novembre de 2013, per Diana Vizán

Teatres sense funció, cinemes sense espectadors, museus buits, galeries d’art que ja no pinten res, biblioteques sense llibres, llibreries tancades, escoles de dansa que deixen de ballar i escoles de música i sales de concerts que emmudeixen... La crisi ataca els espais culturals i les persones que hi treballen i en fan ús, com ho fa també amb les oficines, els negocis, les fàbriques o qualsevol persona que es queda sense feina.

Els responsables de la Societat General d’Autors i Editors (l'SGAE ), que han presentat recentment a Barcelona l'Anuari SGAE 2013 de les arts escèniques, musicals i audiovisuals, qualifiquen la situació del sector cultural d'insostenible. Segons aquest informe, pel que fa al teatre, el nombre de representacions ha baixat un 18%; l'assistència, un 25,79%, i la recaptació un 21,38%. I en cinema, el nombre de sessions ha disminuït un 5,8%; el nombre d'espectadors, un 18,24%, i la recaptació, un 9,2%. En música la tendència és similar i, per exemple, s'ha reduït un 3% el nombre de concerts de música clàssica i un 4% els de música popular.

La majoria d’experts consideren que només superarem la crisi si ens reinventem, és a dir, si estimulem la creativitat i la capacitat d’innovar. I, d’aquesta manera, obrim nous horitzons individuals i per a la societat. El govern estatal, però, coneixedor d’aquesta solució, redueix el pressupost en investigació, educació i cultura, els tres pilars bàsics de la capacitat creadora i enriquidora de les persones, i apuja l’IVA cultural. Pura contradicció.

Per sort, per fer front a aquest panorama desolador, tenim una arma pacífica i efectiva: el desig, que és la base de la nostra existència. Mentre hi ha desig, hi ha ganes de viure. I matar el desig, que resideix en el nostre interior i és immaterial és difícil. Desig com a artistes i com a espectadors. Un desig que sovint es converteix en una necessitat.

Anys enrere, en l’era de bonança econòmica, el desig de comprar era el protagonista de les nostres vides. Llavors, la cultura actuava com a alternativa minoritària a un món materialista, sovint artificial i fals, on l’autenticitat, la llibertat, l’emancipació, la tendresa, l’amistat i la fraternitat, la sensibilitat en definitiva, adquirien protagonisme.

Ara que el món consumista ha caigut, ressorgirà la cultura? Podrem capgirar les xifres que assenyala el darrer informe de l’SGAE? Com succeïa a les generacions anteriors al predomini del consumisme, la cultura pot tornar a ser un valor en alça: el desig de cultura, l’amor a l’art, la degustació d’uns sabers i sabors especials per tal de gaudir la vida i fins i tot reflexionar sobre la pròpia existència.

Les persones que gaudeixen la cultura, en complicitat amb els artistes, van més enllà de l’entreteniment fred i superficial que ofereixen la televisió i les noves tecnologies, com a mitjans que normalment s’allunyen de l’art. Les persones amb una sensibilitat especial se submergeixen en el plaer càlid i humà de viure la vida en directe, en plenitud, sovint a un preu raonable o a cost zero, com pot ser assistir a un concert o contemplar una posta de sol.

Per això cal reconèixer la tasca que fan els locals que en molts pobles i ciutats de Catalunya ofereixen música en directe o les sales petites que programen obres de teatre. Iniciatives com Cal Massó, el Campus i el Mitic a Reus, el Coffee Break i el Cafè del Far a Salou, el Cafè Metropol i el Bebop a Tarragona i el Mara’s a Cambrils, per citar només alguns exemples d’espais que fan front a la crisi i faciliten l’accés a la cultura a les nostres comarques.

Hi ha el risc, però, que la cultura sigui considerada un luxe innecessari i que es mesuri únicament en termes de rendiment econòmic, de beneficis. És evident que la cultura té un impacte en l’economia, però la seva principal funció és promoure, fomentar i activar la capacitat creadora i innovadora de totes les persones, i de manera especial de les més joves. I això és un gran benefici col·lectiu.

Si com a país volem progressar, cal donar ferm suport des de l’àmbit públic i privat a la complexitat i l’esforç que requereix la creació cultural i, també, la comprensió dels fets i dels fenòmens humanístics i científics, com succeeix a altres països d’Europa i del món.

La cultura ens enriqueix i ens enforteix com a éssers humans. Que soni la música, doncs, i ballem la vida. Parafrasejant al poeta Gabriel Celaya, la cultura és necessària.

Diana Vizán és periodista.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics