Cookie control
Dimarts, 02 de Juny de 2020

Belén López, aquarel·la en quatre dimensions

23 de Desembre de 2019, per Tomás Sainz Rofes
  • Belén López

     

El pas de Belén López pel Teatre de La Salle de Reus ha estat inenarrable, vaja, que no ho podré descriure.

Gerard Marsal, que acostuma a ser la guinda en les actuacions flamenques, em va passar desapercebut; amb això ja ho dic tot. Ja em perdonarà però només vaig reparar en ell quan interpretava la tornada del ‘Viviré’, entre les tandes de “villancicos por bulerías” que van cantar Juanjo de Nayeli i Manuel De la Nina. Sí que era prometedor conjuminar en el record al Niño Gloria amb Camarón i Paco de Lucía però és que el ball no donava treva. Sustentat en dos fenòmens com Ñoño Santiago (guitarra) i El Chispas (cajón i palmes) el ritme de la nit va ser un no parar.

Tato Romero va ballar molt eixerit en clau d'”alboreá por bulerías” perquè es notés el sabor a Utrera que ens portava el Ñoño en la guitarra, no necessita presentació donat que és una institució del ball flamenc en aquestes terres que, ningú no ho diria, però poden aplegar art autòcton per donar i per vendre.

A Adelaida mai l'havia vist ballar millor, segurament és per les dimensions de l'escenari, la seva classe sempre es deixa apreciar però quan troba espai per a realitzar-se, dibuixa en l'aire unes coreografies preciosistes que treuen tot el profit a la mobilitat de la roba flamenca i com que les ‘Alegrías de Cádiz’ l'enlairaven l'esperit, s'ho va prendre amb ganes de debò. No sabia jo que la maternitat les provava tan bé a les balladores.

La sorpresa de la nit va ser Yoel Vargas que, com Belén, té la doble condició de ballarí espanyol i bailaor de flamenc, però executats alhora format en el Conservatori professional de Dansa de l'Institut del Teatre (BCN) va ballar uns “tarantos” rematats per “tangos” d'una forma híbrida que va ser una delícia. La perfecció del ballet fregant-se amb el temperament treuen espurnes. Va ser la més gran sorpresa perquè dels altres només calia esperar el millor i en canvi, a aquest company de fatigues de Belén López no el coneixia.

I què dir de la meva reina? Això és el que és inenarrable. Si jo hagués d'actuar davant el meu públic, prohibiria per contracte que cap d'aquests artistes ballés en la mateixa funció. Embotiria a Adelaida en una faldilla estreta tan cenyida com una gheisa i als balladors els tindria al meu costat fent una coreografia senzilleta, d'aquelles que els seus braços em senyalin contínuament. No els deixaria tirar de veta com ho van fer, que les comparacions són odioses. Però Belén només pensa en el públic i vol que gaudeixin al màxim.

No és que sortís de sobrada, tampoc és això, presumint de la seva categoria; només va ballar en el nivell d'exigència que ella s'autoimposa. Al principi asseguda, perquè la concurrència s'adonés del seu ball de mans i braços que pot passar desapercebut quan es balla de cos sencer. Quantes primeres figures es queden com estaquirots i no ens adonem! Va oferir un passatge a les castanyoles que l'esperava impacient perquè és prodigiosa en aquesta faceta, podria gravar com a instrumentista i de fet ho fa quan li ho demanen. També la vam veure amb el mantó, aquesta disciplina que sembla agermanar el ball al malabarisme i només convenç quan ni tan sols t'adones de la dificultat. I va mostrar el seu punt fort, sense que en tingui cap de feble, que són les sabates on aconsegueix aquest nivell d'exquisidesa incomparable. No acostumo a plorar veient ballar a la gent però ja van dues vegades, separades per 12 anys de diferència i en les dues l'artista era Belén López. No pot ser casualitat. Com per a veure al Gerard estava jo si no veia ni l'escenari! M'havia d'eixugar les llàgrimes perquè si no, me la perdo i per això tenia la sensació d'estar veient una aquarel·la en quatre dimensions: les tres físiques més el sentiment. Inenarrable.

I és clar, com s'acosta el Nadal, tothom cap a Betlem, posats dempeus aclamant-la i gaudint d'allò més durant la fi de festa per buleries quan van ballar els cantaors i fins i tot l'organitzadora de l'esdeveniment, que no era una altra que la Inés Rubio, la “bailaora” més internacional de Reus (Belén és de Bonavista i Adelaida, de Tarragona que no ho havia dit) amb la qual cosa la felicitat va ser completa.

No triguis tant a tornar, filla.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics