Cent anys del darrer gran carnaval reusenc

Festa transgressora per excel·lència, el Carnaval ha estat històricament una de les principals (sinó la principal) manifestació festiva de la ciutat de Reus fins el final de la Guerra Civil. Amb l’objectiu de recordar aquesta faceta històrica i analitzar-ne els trets definitoris, el Museu de Reus acull fins el proper 16 de març l’exposició ‘Semblar Déu i tot lo món’ organitzada per l’Institut Municipal Reus Cultura en col·laboració amb Carrutxa, entitat que des de fa dècades documenta aquesta festa al Baix Camp i al Priorat.

La mostra estudia els carnavals reusencs durant el període comprès entre 1859 i 1939, tot destacant-ne la celebració dels anomenats grans carnavals, el darrer dels quals va tenir lloc ara fa 100 anys, el 1919. Segons comenta l’etnòleg Salvador Palomar, els 17 grans carnavals reusencs d’ aquesta etapa (organitzats els anys 1859, 1860, 1861, 1862, 1864, 1865, 1871, 1872, 1876, 1880, 1881, 1882, 1893, 1908, 1916 i 1919) representaven l’entesa de les societats, els cafès i les entitats de tot tipus per tirar-los endavant a partir de finals de gener coincidint amb la festa tradicional de Sant Sebastià.

A nivell simbòlic, els grans carnavals reusencs es van caracteritzar per l’arribada del Carnestoltes (Rei o Emperador) tot sovint amb el seu sèquit d’autoritats, la desfilada de carrosses i les danses al mig de la plaça del Mercadal de les entitats participants celebrades el dimarts de Carnaval, que era festiu. “El paper institucional era limitat” perquè (apunta Palomar) "la festa naixia de la iniciativa popular i era molt plural ideològicament”. Durant el període analitzat a l’exposició, la festa “va variar d’intensitat” perquè no sempre s’organitzaven els anomenats grans carnavals i perquè el component informal també pesava amb iniciatives com les cavalcades per recollir diners per organitzar la festa o les rondes de carnavals també anomenades estudiantines on es cantaven cançons humorístiques, burlesques o satíriques.

“D’aquests textos cantats en tenim documentats uns 200 amb tota probabilitat els més innocus”, assegura Palomar, que només ha pogut constatar un de satíric recollit a les memòries de Marià Roca, editor de Foment. “Es pot dir que aquestes estudiantines són els precedents de l’actual Cantaval” equipara l’expert. “Hi havia balls en quantitats industrials”, explica Palomar, qui descriu que aquestes activitats s´organitzaven tant des les societats, els cafès o com a iniciatives públiques en què tothom que pagava una entrada podia participar-hi. Fins i tot, comenta, tenien lloc els anomenats 'asaltos', una modalitat elitista en què cases particulars acollien un ball que es pretenia improvisat.

Per a Palomar, la conclusió és que “per Carnaval ballava tothom, bàsicament cadascú amb la seva classe” tot i que la transgressió dels rols socials era ben present a la festa. D’aquesta forma, l’etnòleg destaca que l’esforç per crear la disfressa entre les diferents classes fins i tot les menys acomodades feia que “per uns dies tothom pogués competir amb tothom” en luxe i en detalls al seu vestuari. Ben contràriament, una societat amb membres adinerats com El Círcol sempre treia una carrossa anomenada ‘La barca’ en què els participants es disfressaven de forma més aviat modesta, com a mariners.

En la línia de les inversions festives també hi havia la celebració de les anomenades 'matracades', que comportava el fet que les dones poguessin (convenientment disfressades i amb antifaç) treure públicament els draps bruts familiars o públics amb to burlesc. Un dels atractius de l’exposició és el nodrit acompanyament gràfic tant a nivell de fotografies com de cartelleria. En aquest sentit, la imatge fotogràfica més antiga data de 1893 tot i que no es descarta que hi puguin haver més reculades en el temps.

En aquest sentit, Palomar apunta que pràcticament el 90% de les fotografies provenen del fons del CIMIR, un aspecte que ha servit per documentar-les i comparar-les amb altres fons consultats. Sobre la cartellística, l’etnòleg explica que pertany tant a col·leccions particulars, a l’Arxiu de Reus, al fons del Centre de Lectura i al fons de Carrutxa. En relació a objectes vinculats al Carnaval, la mostra conté diferents exemples de disfresses, alguna ben curiosa, com una particular que va guanyar un concurs infantil al teatre Bartrina durant els anys 20.

En aquest capítol, Palomar també assenyala el paper que els diables van jugar en aquesta festa. “Són figures recurrents” (diu) que participen tant a l’arribada del Carnestoltes, a les desfilades com als enterraments i que els hi permetrien establir el Carnaval com el seu “contrapunt laic” a la participació a la festa de Misericòrdia. En referència precisament a l’enterrament del Carnestoltes, Palomar destaca una altra peculiaritat reusenca el fet de la importància de la pirotècnia que donava la percepció que el Carnestoltes “no es cremava sinó que es feia petar”.

Relacionat amb el camp d’estudi de la mostra, però com a treball particular de l’entitat, Palomar recorda també que el dia 27 de febrer es presentarà una publicació digital (‘Humor i sàtira’) relacionada amb la premsa satírica del Carnaval d’ençà de 1979 així com que les Jornades d’associacionisme i cultura popular de Carrutxa del 16 de març també faran balanç d’aquesta festa i de les recerques encetades una de les quals estudia el Carnaval de Cornudella. “El Carnaval de Cornudella és com el de Reus, però en petit” conclou Palomar sobre les possibles semblances entre aquests dos exemples de manifestacions festives tan populars.