-
Chimo Bayo, durant una actuació
Cedida
Corria l'any 1991 i Chimo Bayo era el disjòquei referent de la 'Ruta del Bakalao'. Cada cap de setmana, milers de persones es desplaçaven a 'El Templo' i d'altres discoteques per gaudir de la música electrònica. La moguda valenciana estava en auge, però la massificació del fenomen, els propietaris de les sales i els polítics van acabar amb la ruta, explica Chimo Bayo en una entrevista a Reusdigital.cat. Després de més de 20 anys, Chimo Bayo continua sent un referent quan n'ha complert 55. La seva música ha passat per tres generacions i segueix agrupant un ampli ventall de persones durant el seu espectacle. Aquest dissabte serà a Tarragona en el marc de la festa Macroaplec, que reunirà els fanàtics de la música electrònica dels anys 90 a l'aparcament de les Gavarres. El 'Uh-ah' i el 'Chiquitan chiquititan tan tan' encara no han marxat, i continuen amb força.
És un ídol de masses després de tres generacions.
Tota la vida he estat una persona que m'agrada improvisar. I la gent ho ha entès. De Chimo Bayo només n'hi ha un, per sort, si no seria terrible per la humanitat (riu). No només són les cançons, sinó també la forma de pensar i el xou que faig durant una hora i mitja sobre l'escenari. És una forma de transmetre alegria amb elegància. Això a la gent li agrada, faig un estil diferent i natural que em surt del cor. No porto mai res preparat.
En una societat actual on regnen els problemes, la música de Chimo Bayo serveix per evadir-se?
Sempre els dic que benvinguts al paradís i a la llibertat. Els dedico la sessió i vull que siguin feliços.
Chimo Bayo té corda per estona?
Sí, tota la que vulguis. Arribarà un punt que, probablement, podria ser el discjòquei més vell de la història. El meu treball és també un hobby. Si no tinc feina, em torno boig, em poso malalt. Sóc un artista romàntic, clàssic i antic. Vull fer les coses per amor. Això és bonic i complicat de portar per als que tinc al costat, encara sort que em fan costat. Això ho hem transmès a la meva filla, que també és disjòquei.
Ho ha heretat, doncs?
Un dia em va dir, ets l'amo. Jo no sabia per què, i era perquè ara comença en aquest món i s'adona que és bonic, però que cal estar sempre present i treballar molt. T'has d'entregar a la gent, ells volen veure el seu ídol i has de donar el màxim. Mai pots estar desganat. Això és el que he fet tota la trajectòria. La gent que ve a una actuació meva, veuen Chimo Bayo al 100%. Aquest concepte el mantindré fins que la salut m'ho permeti.
Experiència contra joventut. Quins consells li dona a la teva filla?
Ha de ser versàtil, i que faci el que vulgui, que no li imposin. A mi m'agrada la gent que fa tot tipus de sessions. És important que sigui conscient que no s'ha de centrar només en un estil.
Va ser el primer a parlar durant una cançó electrònica i crear un precedent.
Sí. Sempre he intentat ser creatiu i improvisar. És molt important per a mi. Una persona em va dir un dia: improvisar és el resultat d'una bona preparació. Em va fer veure i valorar el que faig. Cal practicar molt i no tenir por a equivocar-se. Agafo el micròfon i mai sé que diré, i això és art. M'agrada tenir la possibilitat d'equivocar-me.
Què volia transmetre en les seves lletres inicials?
Utilitzo l'ambigüitat coherent en les meves lletres. Cada persona interpreta d'una forma la cançó. És tan lliure com la mateixa persona. No m'agrada dir les coses molt clares ni del tot fosques. Que interpretin el que senten. No parlo mai del que signifiquen, vull que la gent tingui la llibertat d'opinar.
Si hagués de triar una cançó seva, amb quina es quedaria?
Sense dubte, 'Así me gusta a mi'. Gràcies a aquesta cançó vaig tenir una filla. Tal com està feta, la tornaria a crear idèntica. No podria millorar aquesta cançó. Hi ha 1000 versions, però si no hagués fet la primera, les altres no existirien.
I aquesta cançó ningú la volia...
Hi va haver un moment que regalava l'autoria! Era un discjòquei que funcionava i els diners no m'interessaven, simplement volia fer coses, crear. Em feien treure la meva essència, el 'Uh-ah' i el 'Chiquitan chiquititan tan tan'. Vaig dir que no, òbviament, que la cançó sonava com jo volia.
Però és curiós, ningú la volia treure. Al final el destí em va portar a treballar amb la productora valenciana, amb la qual no em portava gens bé. La gent no té ni idea de res, mai. Sobretot quan fas alguna cosa i no t'entenen. La cançó no és comercial, però la lletra enganxa. El mateix públic la va fer gran. Per mi, 'Así me gusta a mi' ha canviat la història de la música electrònica.
Va ser un dels referents de la 'Ruta del Bakalao'. Realment va haver-hi tant desfàs?
Crec que hi va haver un moment que es va massificar. No és el mateix 15.000 que 30.000 persones en un cap de setmana. També hi va haver qüestions polítiques i una equivocació del grup de discoteques, que cada cop volien ser més ambiciosos. Hem tingut la mala sort de tenir amos de sales molt irresponsables. L'equivocació va ser intentar guanyar massa diners sense tenir consciència que es podia massificar de la forma que ho va fer. I tots vam acabar al mateix sac. Els discjòqueis van fer feliç a molta gent. Si em diuen que sóc culpable d'això, em sembla perfecte. La 'Ruta del Bakalao' era un moviment altruista basat en la música. Gràcies a nosaltres una generació va conèixer aquest estil.
Queda clar què va matar-la, doncs...
Si una discoteca muntava una festa, l'altra l'havia de fer més gran... Ens feia falta un visionari i no el vàrem tenir. Els amos de les sales no tenien bon rotllo entre ells, i amb els discjòqueis passava a l'inversa. Tot i això, hi ha una nota molt positiva d'aquesta moguda, i és que la qüestió artística és la que sobreviu al llarg del temps.
Parla d'art, la ruta era cultura?
Per descomptat. He lluitat molt perquè es consideri així. La cultura és de cada societat. Aquí, la 'Ruta del Bakalao' era milers de persones, la música i el sol. La ruta és quelcom irrepetible, la gent que pensi que tornarà, que s'oblidi. Mai tornarà.
'La Tia Enriqueta' continua existint?
Tots serem una 'Tia Enriqueta'. És una persona d'una història real. Agafava la bicicleta amb 80 anys i anava a comprar, feia el dinar i ajudava als joves. Era entranyable. Després hi ha gent de 20 anys que sembla que en tingui 80. Tots ho acabarem sent, i serà un orgull semblar una 'Tia Enriqueta'. Això significa que tindria vitalitat.
I va intentar anar a Eurovisió...
Això van ser els meus amics! Em vaig animar a apuntar-me, l'any 2010, quan faltava poc pel termini i em van dir que ja feia temps que hi érem. Va ser una bonica experiència perquè em vaig adonar del suport que tenia. Anar-hi no era una gran il·lusió per a mi, però hauríem guanyat, n'estic segur. La cançó era un regal que volia fer a València de forma altruista, però com que els polítics no em van fer cas l'havíem de moure d'alguna forma.
No té aturador... Sempre amb projectes.
No m'aturo, acabem de treure dues cançons i la novel·la. I parlo amb plural, en tercera persona. Sempre necessito el suport dels que tinc a prop. La meva dóna, la meva filla i els amics són essencials per a mi.
Precisament, la novel·la 'No iba a salir y me lié' vol ser una imatge de la ruta o és pura ficció?
Em fan molt aquesta pregunta. És una novel·la històrica de ficció, com el 'Código Da Vinci'. Tot és real amb una trama imaginària. Tot el que rodeja el llibre és cert, i les anècdotes també. És una publicació entretinguda i que entra molt bé a la gent, portem ja 4 edicions.
Què recorda d'aquell Chimo Bayo de fa 20 anys?
Tinc molt marcat un detall, en l'època de la ruta sempre m'apuntava les coses. Anava a un 'after', se m'acudia una idea, anava a la barra i demanava paper. Sempre me'l donaven de fumar. Començava a apuntar, amb la foscor, molt ràpid perquè no se m'oblidés la idea i l'endemà no entenia res. Guardo aquests papers, en tinc una habitació plena. La qüestió d'apuntar les coses és el que m'ha fet crear les cançons. Ara, em trobo coses meravelloses en una habitació de casa on guardo aquests papers.
Una bona manera de crear...
La novel·la té molt dels papers. Vull que quedi clar que 'No iba a salir y me lié' està feta conjuntament amb una bona amiga, la periodista Emma Zafón. Sense ella hauria estat impossible. Trobar una persona jove amb les ganes de treballar que té és genial, el respecte i la combinació de les edats va ser una bona simbiosi.
Cuir, vestits psicodèlics, guants i ulleres... D'on sorgeix el vestuari dels concerts?
El vestuari ve de l'espai exterior. Jo vinc del motocròs i realment guarda una similitud, és una situació apocalíptica. Barrejo conceptes futurístics i amics meus em van anar donant coses que he fet servir per les actuacions. La meva idea conceptual era semblar un guerrer que fos una barreja de Batman i Alien.
I entre 2016 i 2017, dos temes nous. El que deia, que entre actuacions i altres projectes, no està quiet.
Sí, les dues últimes cançons són 'Diablo' i 'El bien y el mal'. La primera em va sortir actuant en directe. Sempre han dit que era un dimoni, però tots en tenim un a dins. La qüestió és que uns cops guanya ell i jo d'altres. Alguns diuen que no en tenen, i segurament en tindran dos, 'Mefisto' i 'Lucifer'. Els discjòqueis tampoc som tan dolents com ens han pintat, i segur que hi ha molta gent que té el dimoni a dintre i encara no ho sap.
I 'El bien y el mal', què?
'El bien y el mal' parla de la qualitat de l'ésser humà. Està gravada a 'El Templo', la discoteca on vaig ser resident. La novel·la comença allà i el videoclip se centra en aquest espai. Realment és una similitud amb el que ha passat a la ruta, i el que passa en tot plegat. Volia tancar el cercle. Tot té un principi i un final. 'El bien y el mal' el vaig posar a l'Arenal Sound l'any passat i vam ser 'trending topic' a Twitter. Això em demostra, de nou, que la gent t'aprecia pel que ets.
