Cosmogortonia o el joc de mirades infinit

Acollit de nou en la sala Fortuny del Centre de Lectura (on ara fa cinc anys va presentar un quadre tan singular com procliu a la tafaneria, ‘L’espectador’), l’artista Josep Maria Gort ha inaugurat, aquest passat dimarts al vespre, l’exposició '#Miradaonírica'. Una mostra d’una trentena d’olis que repassen la seva trajectòria des de 1994 (‘Família de famosos’) fins a l’actualitat (‘El cantó de la plaça’ o ‘L’espelma’, en són alguns dels darrers). '#Miradaonírica' romandrà oberta fins el proper 13 de juliol.

“És una obra enigmàtica que segueix una línia pròpia al marge de modes”, ha explicat el futur president del Centre de Lectura i amic de Gort, Lluís Miquel Pérez, en el transcurs d’una presentació que també ha comptat amb l’assistència de l’actual president, Jaume Massó. Després d’un parèntesi d’un lustre en què Gort ha tingut l’oportunitat d’exposar a països com França i de crear nous quadres on deconstrueix el Reus més simbòlic (campanar, Casa Navàs o el santuari de Misericòrdia), el visitant de la mostra quedarà seduït per una combinació de referències als grans mestres de l’art (Durer, Tiziano, Magritte, Botticelli, Da Vinci, Kandisky o Velázquez) i a les seves obres a la qual se suma el tractament original d’icones reusenques.

Un conjunt pictòric que fa ús d’un llenguatge molt personal on, per exemple, l’ou, el cub i el Patufet tenen cabuda i segell propi. Fent servir el títol d’una de les obres exposades, tota una cosmogortonia que ofereix diverses lectures a l’observador atent. “Us demano que torneu un altre dia per, de manera tranquil·la, veure els detalls de cada quadre”, ha recomanat l’artista als assistents. “Totes les obres tenen un significat, a voltes profund", ha afegit Gort com a invitació a descobrir-lo després d’una observació atenta on el joc de les mirades habitualment és multidireccional i involucra activament a aquell que contempla.

“Freqüentment, els quadres són més autèntics que la pròpia realitat”, ha citat en referència a la frase d’un pintor cèlebre per reclamar una visió personal. Una autenticitat que, a la seva pintura, combina cànons artístics indiscutibles ('La Gioconda', 'Les menines'...) amb tractaments propers al surrealisme o a una mena de “realisme màgic”, en paraules de Pérez. Una mirada que, a més, no renuncia mai a valors místics subjacents a totes les obres.