Dijous, 13 de Desembre de 2018

El lutier de Torreforta

Juan Fernández va construir la seva primera guitarra l’any 2010, i des d’aleshores ha après, de manera autodidacta, l’ofici de guitarrer

04 de Novembre de 2018, per Enric Garcia Jardí
  • El guitarrer Juan Fernández, treballant en el seu local, en una imatge d'arxiu.

    Cedida

  • A l'esquerra, el guitarrer Juan Fernández, i a la dreta, el seu cosí, Amador Fernández.

    Enric Garcia

El venedor ambulant Juan Fernández Martínez es dedica, durant les estones lliures, a restaurar i construir guitarres en uns baixos del barri tarragoní de Torreforta. Mig garatge per al negoci i l’altre mig per a la vocació. A tocar de la persiana metàl·lica, en la fosca, la camioneta blanca, el mitjà de transport per subsistir cada setmana venent roba pels mercadets de la comarca. Al darrere, il·luminat per diversos focus, el temple, l’indret on, a les tardes, Fernández perd la noció del temps afaiçonant les fustes perquè cantin les melodies de les arrels fondes del poble andalús.

De les parets grisenques del fons del local pengen un seguit de guitarres velles que esperen una segona vida, així com una carpeta amb plantilles i desenes d’eines de treball. El centre del taller és ocupat per la solera, el suport damunt del qual es dona forma a l’instrument. “És l’origen de la guitarra”, anuncia Fernández, que en l’última dècada s’ha dedicat a recórrer els voltants de l’Alhambra per conèixer la trentena llarga de guitarrers que, segons ell, queden a Granada, la ciutat bressol de l’ofici. Fernández és un home autodidacta que s’ha format llegint i conversant amb els mestres guitarrers. “Quan parles amb ells no sempre obtens la informació que vols. És comprensible. Una persona que ha estat 20 anys per aprendre a construir guitarres no et dirà, d’entrada, tot el que sap”, explica.

Delineant de formació i guitarrista des de ben jove, Fernández va sentir la necessitat d’esdevenir guitarrer pels volts de l’any 2008, quan un familiar li va regalar una guitarra que havia estat abandonada entre els canyissos del riu Francolí. “Era de fusta massissa, és a dir, que era de qualitat, però estava foradada per la part posterior. Jo la vaig arranjar”, recorda. Després de comprovar la seva destresa en la restauració d’aquella primera peça, l’any 2010 Fernández va decidir fer un pas endavant i construir una guitarra de bell nou. Des d’aleshores, n’ha bastit cinc, a les quals concedeix la condició de filles. Aquesta fillada, però, a diferència de la biològica, s’emancipa del seu progenitor amb una velocitat que el complau i el desconcerta a la vegada: “Jo faig les guitarres per a mi, per gaudir-les. El que passa és que sempre arriba al taller alguna persona disposada a comprar-les. L’última tan sols m’ha durat tres dies a les mans”.

Fernández és un catàleg vivent dels tipus d’arbres que existeixen. És capaç de diferenciar-los en un cop d’ull, però també per mitjà de l’olfacte i el tacte. Afirma que la procedència, l’amplitud, l’edat i les propietats de les fustes, així com la mida de la boca de l’instrument, són alguns dels factors que més influeixen a l’hora de precisar el so de la guitarra. “Has de treballar amb cura. Si, per exemple, afegeixes molta fusta a l’interior de l’instrument provocaràs que s’amplifiquin els aguts, mentre que si n’hi poses poca sonaran més els greus”. L’objectiu, com en tantes altres qüestions d’ordre humà, és assolir el difícil i anhelat terme mitjà.

Segons Fernández, en l’art del guitarrer, la paciència i el grau de detall són fonamentals. Ben sovint, per poder restaurar la part interna d’una guitarra, Fernández l’omple de miralls. Sembla, en certa mesura, com si fos un cirurgià que opera a través d’una petita obertura, que en aquest cas és la boca. De fet, entre el centenar d’eines de què disposa Fernández, n’hi ha que són pròpies de l’àmbit mèdic. També n’hi ha d’altres que són creades pel mateix Fernández per tal de respondre a necessitats molt específiques.

Com que treballa d’una manera cent per cent artesanal, Fernández es defineix com un ‘guitarrer’, tal com fan els mestres de Granada, o bé, a tot estirar, com un ‘lutier’. En cap cas, però, utilitza la paraula ‘fabricant’, que volgudament evita. Considera que és absurd negar la precisió mil·limètrica de les màquines, tot i que es mostra convençut que amb les mans pot bolcar en les guitarres que construeix allò que la tecnologia no coneix, que és l’afecte. “Les guitarres han de tenir ànima”, conclou, en aquest sentit.

En aquests cinc metres quadrats de taller, que en els darrers anys s’han convertit en la seva segona residència, sovint rep la companyia del seu cosí, Amador Fernández, que amenitza els vespres tocant la guitarra i atorgant al local un caire flamenc. Ambdós són fills de Cambil, un poble de Jaén que forma part de la Serra Mágina, antic escenari de batalles entre cristians i musulmans i de barreja de cultures. Els seus respectius pares, que eren jornalers, van venir a Catalunya durant la segona meitat del segle passat a la recerca d’unes condicions de vida millors. Malgrat les expectatives, l’arribada a la Tarragona que veia néixer la indústria petroquímica no els va garantir, ni de lluny, un futur de flors i violes. Recent instal·lat, l’entorn familiar va importar, d’Andalusia, les festes flamenques que s’organitzaven a les cases dels parents, en les quals regnava sempre la improvisació musical. “Amb menys recursos que no pas ara ens ho passàvem millor”, rememora Fernández.

Entre els noms de guitarristes flamencs i clàssics que enumeren —Andrés Segovia, Tomatito, Cañizares—, reserven l’altar per a Paco de Lucía, per qui els dos cosins senten una admiració profunda. Fernández recorda perfectament el dia que, passejant pel Camp de Mart amb la seva dona, va sentir com Paco de Lucía assajava, i se’n va anar directe a comprar les entrades per al concert del guitarrista d’Algesires, que se celebrava aquella mateixa nit. “L’he vist set vegades en directe”, afirma Fernández, amb una exactitud infal·lible.

A mitja conversa, Fernández considera que és l’hora d’agafar l’instrument i desenfunda una guitarra. No existeix taller de guitarrer sense música. Mentre afina l’instrument amb el diapasó i acaricia les cordes, disserta sobre les diferents maneres d’interpretar la guitarra: “A veure, cadascú té el seu toc. N’hi ha que toquen més amb la ungla i d’altres que ho fan d’una manera més carnosa”. Ell, a mig camí, toca amb l'ungla però també el capciró. “Els flamencs ataquen més la guitarra, mentre que el toc de clàssica és més suau”, hi afegeix, just abans d’iniciar una melodia flamenca.

Mentre Fernández fa sonar la guitarra, el seu cosí el mira en silenci, amb la concentració d’un especialista i la solemnitat d’un monarca. Tots dos admeten que no podrien viure sense aquest instrument de corda que, com les relacions amoroses d’alt voltatge, els ha brindat satisfaccions indescriptibles, però també molts maldecaps. “Paco de Lucía va dir que la guitarra era ‘una hija de puta’”, explica Fernández, en aquest sentit. És l’'odi et amo' que ha inspirat, des de fa segles, la creativitat humana, i que està present tant en els versos del poeta Catul com en les cançons de desamor del flamenc, plenes de ‘quejíos’.

Fernández rebutja el “flamenc industrial” que, segons ell, exploten alguns artistes contemporanis per tal de multiplicar els ingressos en el compte corrent. “Jo soc flamencòlic”, sentencia. El lutier de Torreforta distingeix, de manera taxativa, entre “fer flamenc” i “ser flamenc”. El ‘cantaor’, el guitarrista i el ‘bailaor’ han de ser el reflex d’una actitud, d’una manera d’entendre la música i la vida, i han de transmetre totes aquestes emocions a dalt de l’escenari. Les mateixes emocions que el crític d’art Sebastià Gasch va sentir en veure ballar, emportada per un arravatament, aquella xiqueta bruna nascuda al Somorrostro que anys a venir seria mundialment coneguda. “És un producte brut de la natura. Com totes les gitanes, ja devia néixer ballant, és l'antiescola”, va escriure Gasch en topar amb Carmen Amaya en un ‘tablao’ del barri xinès de la Barcelona dels anys 30.

Els cosins Fernández, com els seus ancestres, han après a tocar la guitarra d’oïda, i són també el fruit d’una vida en la qual el sentit del ritme s’ha inculcat des de la infància. “Jo conec guitarristes molt virtuosos que, no obstant, són incapaços de dotar el seu so d’un aire flamenc”, assegura Juan Fernández. Mentre guitarrer i guitarrista reflexionen sobre aquesta qüestió, ressonen en l’ambient les paraules d’aquell discurs de Federico García Lorca, l’any 1933, a la Residencia de Estudiantes de Madrid: “El duende hay que despertarlo en las últimas habitaciones de la sangre”. És la identificació amb un llegat col·lectiu, amb una tradició sentida molt endins, que es copsa en la mirada d’Amador Fernández quan el seu cosí toca la guitarra. Rere aquell esguard hi ha uns ulls vius, hi ha el nervi, que sembla que hagi de fer esclatar d'estremiment aquell cos quiet, com en el ‘zapateao’ d’Amaya, d’un moment a l’altre, mentre el lutier prem amb la força d’un amant les cordes de la seva estimada.

Feu clic sobre qualsevol fotografia per iniciar el passi de diapositives

Juan Fernández Amador Fernández lutier luthier torreforta guitarrer guitarrista barris de ponent tarragona flamenc flamenco reusdigital
COMENTARIS (0)

Reportatges