El primer Gaudí es fa estimar

Tot el que desprèn perfum de Gaudí sedueix. I si, a més, és d’un Gaudí ignot, fa embogir. Quants secrets continua amagant l’arquitecte català més universal? A partir del 16 de novembre, un menys. Barcelona guanyarà un nou espai gaudinià obert a les visites: la Casa Vicens, declarada patrimoni mundial per la Unesco el 2005. Per primera vegada en més de 130 anys, la que està considerada la primera gran obra que va gestar Gaudí rebrà els ciutadans i els turistes. Es culmina així una operació que va endegar la banca andorrana Mora el 2014, quan va adquirir l’edifici del carrer de les Camèlies (la suma no es va fer pública, però vorejava els 30 milions d’euros). Tot i que el seu estat de conservació era envejable, s’ha tirat endavant un procés de rehabilitació i de restauració “mil·límetre a mil·límetre” que ha costat 4,5 milions d’euros (aquesta sí, xifra oficial). El resultat? “Una casa museu del segle XXI”, proclama Mercedes Mora, representant de la família de banquers. 

No ha estat fàcil arribar fins aquí. “Estem vivint un miracle”, deia ahir, en una visita per a la premsa, el crític i historiador de l’art Daniel Giralt-Miracle, un dels experts gaudinians que s’han implicat en el projecte per tal que fos el màxim de respectuós possible amb l’esperit de Gaudí. Amb l’esperit d’un Gaudí molt desconegut que germina en les primeres albors del modernisme i, alhora, fonamental per entendre l’evolució de la seva carrera. “La Casa Vicens és el punt de partida de la seva arquitectura”, emfasitzava ahir Giralt-Miracle. 

Va ser el seu primer gran encàrrec. O, dit amb les paraules del director de la Casa Vicens, Joan Abellà, “va ser la primera intervenció en què Gaudí va poder exercir de director d’orquestra”. Gaudí era relativament jove (tenia 31 anys) quan Manuel Vicens, un corredor de borsa, li va encomanar que li construís la seva residència d’estiueig en un solar de Gràcia (aleshores, encara era un municipi independent). Era el 1883 i, en dos anys, el xalet de quatre plantes més golfes i amb un immens jardí que arribava fins a la riera de Cassoles (actual avinguda Príncep d’Astúries) ja estava erigit. 

Gaudí era un principiant, però ja tenia les idees perfectament definides. Les idees que el van perseguir fins als seus últims dies, conxorxades en una missió: fer entrar la natura dins dels espais habitats per les persones. 

El primer estímul el va trobar tot just trepitjar el terreny sobre el qual va acabar brodant aquest edifici d’aires orientals. Era un camp ple de clavells de moro i de margallons. Els primers els va utilitzar per als motius de les rajoles tan característiques de la façana. Els segons, per a la meravellosa reixa del carrer. Tot això és el que, fins ara, els ciutadans i els turistes podien veure des del carrer. A partir del 16 de novembre, l’esclat de natura el viuran en la decoració de totes les estances de la casa. Heures que s’enfilen per les parets del menjador. Cireres madures que pengen del sostre d’aquest mateix espai, l’únic, per cert, on llueix mobiliari original, encastat a la paret, en comunió amb un repertori de pintures, també adherides al mur, de Francesc Torrescassana.

Contigu a aquesta habitació, hi ha un dels racons més singulars de la torre, el fumador, dins del qual els restauradors continuen treballant per rescatar la policromia autèntica, de tons verdosos i blaus, de la falsa ceràmica que fa de pell de les parets. És falsa perquè és de paper maixé. El domini que tenia Gaudí dels materials i dels seus efectes i afectes era únic. 

El públic acostumat al Gaudí monumental farà bé d’entrar a la Casa Vicens amb una altra expectativa. Aquí tot és d’una mida molt prudent. I més que ho era fins al 1925. Manuel Vicens només va poder gaudir de la seva casa durant tres anys. En morir, la seva vídua s’hi va estar una dècada, però el 1899 la va vendre a la família Jové, que és la que la va ocupar durant tres generacions, fins que fa quatre anys va tancar l’operació amb la Banca Mora. Els Jové van adquirir la casa amb una altra finalitat: la volien per viure-hi tot l’any i, a més, la volien ampliar i compartimentar en diversos habitatges. Per dur a terme aquestes obres, van intentar, primer, que ho projectés el mateix Gaudí, però per aquells temps estava totalment entregat a la Sagrada Família i els va recomanar un altre arquitecte de la seva confiança: Joan Baptista Serra de Martínez.

Serra de Martínez va tractar amb extrema delicadesa aquesta reforma. En va replicar els ornaments, però lògicament va comportar algunes pèrdues respecte a l’obra original de Gaudí. La primera casa que mirava a ponent d’esquena a una paret mitgera s’obria ara als quatre vents. A més, en la reconversió en un habitatge plurifamiliar, es va haver d’eliminar l’escala que feia de columna vertebral de les quatre plantes i es va transformar en un pati que banyava de llum l’interior de la finca. Aquest ha estat el principal maldecap, i alhora el repte fascinant, que ha hagut d’afrontar l’equip d’arquitectes que s’han fet càrrec de la rehabilitació de la Casa Vicens, José Antonio Martínez Lapeña, Elías Torres i David Garcia. Garcia explica que d’entrada van tenir clar que calia buscar un “acord” entre les dues arquitectures, la de Gaudí i la de Serra de Martínez. Posar-les en relleu “sense jerarquies”, precisa. I la peça que els ho ha permès és una espectacular escala blanca que torna a conferir l’aspecte de casa unifamiliar, sense renunciar, però, a l’entrada de llum que s’hi va incorporar el 1925.

La nova escala blanca que fa dialogar els diversos moments de la història de la Casa Vicens és un dels principals encerts de la complexa intervenció, vigilada a totes hores per una normativa tremendament estricta. També ho és, un encert, haver marcat uns límits en la reconstrucció d’elements originaris desapareguts. No s’ha interpretat res, només s’han fet ressuscitar peces amb documents gràfics històrics que permetien recrear-les exactament com havien estat. És el cas, per exemple, de la tribuna a peu de menjador. Garcia evoca així el procés per restituir l’antiga esplendor de la finca: “Ens hem dedicat a gratar i a descobrir.”

La Casa Vicens, cal insistir-hi, és un recinte de dimensions reduïdes i, en conseqüència, fràgil. Això determina el que serà el seu model de gestió, oposat a les aglomeracions que persegueixen la majoria de monuments gaudinians sense tenir sensibilitat per les molèsties que provoquen als veïns. En clau de turisme, Abellà adverteix que la Casa Vicens vol ser una mena de laboratori del model que Barcelona aspira a tenir, en què la qualitat ha d’estar per sobre de la quantitat. “Aquí es visitarà un Gaudí sense presses.” La mesura justa de les coses per evitar la destrucció patrimonial que preocupa des de fa temps alguns experts, entre els quals, Juan José Lahuerta, director de la càtedra Gaudí de la UPC.

Lahuerta també forma part de l’equip d’assessors del projecte de la Casa Vicens, i els seus coneixements han servit per bastir els continguts de la primera exposició temporal, amb catorze maquetes de les primeres grans obres de reputats arquitectes contemporanis de Gaudí. L’activitat a la casa museu serà intensa, exposicions temporals a part. Els seus responsables també preveuen convocar-hi artistes, arquitectes i dissenyadors actuals perquè facin intervencions especials que arrosseguin el geni de Gaudí fins als nostres dies.

El control de les visites serà radical. No s’hi acceptaran més de 60 persones cada hora, ni més de 500 cada dia. Al cap de l’any, calculen que rebran unes 150.000 visites, que es podran fer lliurement o guiades. L’entrada general costa 16 euros, per bé que els ciutadans de la demarcació de Barcelona pagaran quatre euros menys (també s’ha tingut deferència amb els veïns del barri, als quals els programaran visites exclusives els dies 3, 4 i 5 de novembre). Aquest és el preu per recórrer totes les estances de la residència, terrat inclòs, i per veure l’exposició permanent (a cura de la museòloga Marta Antuñano) que situa la història, també la més fosca: aquell sumptuós jardí amb cascada inclosa que envoltava la casa va ser retallat cruelment als anys seixanta i, al seu lloc, s’hi van aixecar blocs de pisos que trenquen l’harmonia visual del recinte. Però la història no s’atura. Gaudí i el poder de seducció de la seva arquitectura la seguiran escrivint a partir del 16 de novembre.