El talent local i internacional del Festival Internacional de Teatre de Tarragona (FITT)

Comença a ploure cap al final de la representació. Una dona de l’organització, asseguda en un lateral, es mossega el llavi i mira angoixada els seus companys, ubicats darrere de la grada. Queden pocs minuts per a l’acabament de l’obra, però sembla que el ram d’aigua podria aigualir la festa. El públic, no obstant, resta immòbil. Tan sols una dona decideix aixoplugar-se, després d’uns minuts de resistència, sota el porxo, sense abandonar el fil de la representació. Les gorres i els estiuencs ventalls serveixen de substitutius improvisats dels paraigües. L’actor, el tarragoní Roberto G. Alonso, s’ha guanyat l’empatia dels espectadors interpretant el paper d’una dona que viu sota d’un pont i que se sent dolguda pel mal d’amors. Dansa, música, gest i monòleg s’entrellacen en l’obra, intitulada ‘A mi no me escribió Tennesse Williams’, amb dramatúrgia de Marc Rosich. Les gotes i l’olor de pluja continuen presents quan Alonso finalitza, però el públic s’alça de les cadires i aplaudeix el protagonista de l’espectacle durant uns minuts. Les ganes de teatre han pesat més que la meteorologia.

Marc Chornet i Roberto G. Alonso, entre els protagonistes del FITT

L’escena, viscuda divendres al vespre al jardí del Teatre Metropol de Tarragona, explica algunes de les virtuts del Festival Internacional de Teatre de Tarragona (FITT), organitzat per la Sala Trono, que ha clausurat la cinquena edició el cap de setmana passat. Tot i l’assistència desigual, algunes obres, com 'Vaig ser Pròsper', la sensible i suggestiva adaptació de la companyia Projecte Ingenu de l'obra 'La tempesta', de Shakespeare, dirigida pel tarragoní Marc Chornet, han omplert l'aforament.

La imatge del públic resistint la pluja és un motiu per a l’esperança en una ciutat com Tarragona, que, en les seves memòries, el polític català Claudi Ametlla va descriure, a començaments del segle XX, com una població adormida que només desperta per Setmana Santa, Sant Magí i Santa Tecla, és a dir, comptades ocasions l'any.

El FITT ha reivindicat, una vegada més, el talent teatral local amb projecció més enllà de la demarcació, i l’internacional. Així, doncs, el públic ha pogut fruir de propostes amb segell tarragoní, com les d’Alonso o Chornet, i d'altres que no tenen res a veure amb Tarragona, com és el cas, per exemple, de 'Mi hijo sólo camina un poco más lento', espectacle revelació a l’Argentina. 

Voluntaris joves i aficionats al teatre

El FITT no s’entendria sense l’esforç de la Sala Trono i d’un grup de voluntaris que durant els nou dies de festival s’han vestit de groc —el color associat a Molière, que ara tant molesta en determinats entorns— i han viscut unes jornades intenses. L’opció de veure teatre, de conèixer professionals del món escènic i d’aprendre’n ha estat la seva recompensa immaterial. La majoria són joves aficionats al teatre, integrants del grup Tornavís Teatre, nascut l'any 2009 a l'entorn de l'institut Antoni de Martí i Franquès. La seva empenta és part imprescindible del recorregut del FITT.