Cookie control
Dimarts, 04 d'Agost de 2020

Els 97 anys de Xavier Amorós

24 d'Abril de 2020, per Agnès Toda i Bonet
  • Xavier Amorós l’any 2003, en les 12 hores de lectura continuada dels seus textos de 'Ràdio Reus'

    Josep Baiges

El passat 7 d’abril en Xavier Amorós va fer 97 anys. Anem tard, perquè ja han passat uns dies des d’aquella data, però la situació en què ens trobem, no ens ha donat massa marge i arribem quan podem, però hi som. Des de Reusdigital.cat volíem retre-li un sincer homenatge, una grata felicitació; no recordant la seva vàlua intel·lectual, de la qual ja n’hi ha articles i llibres a desdir, però tampoc amb voluntat, ni molt menys de desmerèixer-la, al contrari. Us convidem a entrar-hi, a tocar i remenar; podeu trobar fàcilment, per exemple, l’article que Xavier Filella li va adreçar amb motiu dels 90 anys des d’aquest mateix mitjà.

Ara, però, volíem una cosa nova, un apropament diferent a en Xavier Amorós, un apropament personal, íntim i sincer, des dels diferents Xaviers Amorós que és ell: el botiguer, el rapsode, l’escriptor, el polític, l’amic... I això que com a escriptor ja ens ofereix diferents perfils! Per aquest motiu, hem traslladat a diferents persones que l’han conegut des d’algun o diversos d’aquests diferents vessants dues preguntes: Qui és per a tu Xavier Amorós i com el vas conèixer?

Creiem que aquesta és una bona manera de fer un recorregut per tot el que ens ha aportat, d’abastar-lo en tota la seva profunditat,; tot i que, és clar, això només n’és una aproximació. I ho complementem amb un àlbum familiar, possible sobretot per les aportacions de la seva filla: M. Lluïsa Amorós, però també del seu fill: Xavier Amorós Corbella. Benvolgut Xavier, felicitats i gràcies per tot, gràcies per tant!

Qui és per a mi Xavier Amorós i com el vaig conèixer…

Albert Arnavat

No recordo amb precisió el dia que vaig conèixer el Xavier Amorós. Podria dir que el conec des de sempre, de tota la vida. L’Amorós ja era bon amic dels meus pares, el Claudi i la Carme, i del meu oncle Josep Maria, poeta, que va publicar el primer llibre en català al Reus de la postguerra. Però si hagués de posar una data exacta en què el vaig conèixer en públic i personalment potser diria el 25 de març del 1972, quan jo tenia 11 anys, als I Jocs Florals de l’Escola Mowgli. L’Amorós hi feia de mantenidor i jo, com a alumne, n’era un dels presentadors. Però va ser durant el procés de realització dels dos volums del llibre Història gràfica del Reus contemporani, publicats per l’Ajuntament de Reus el 1986 i 1987, del qual érem coautors, quan vaig poder començar a gaudir plenament de la seva amistat i apreciar la seva qualitat intel·lectual, però sobretot humana. Ell, com els meus pares, junt amb l’Àngels Ollé i el Ramón Marcer, han estat els meus referents ètics i exemples morals que brillaven enmig d’una societat mediocre. Per molts anys, estimat amic Xavier! Una abraçada des de l’Equador!

Marià Arbonès

Destaco sobretot dos aspectes que defineixen la meva relació amb el Xavier Amorós. Un és l’amistat, que tinc amb ell des de fa molt de temps, i l’altre aspecte és el caràcter formatiu, l’aprenentatge de coses que m’ha suposat aquesta relació. La bona amistat amb Amorós va començar a forjar-se, als anys 80, a partir de la seva primera estada a Punt 6 Ràdio, quan cada setmana feia un programa anomenat 'Divagacions possibles' en el qual parlava sobre coses de Reus o sobre personatges que el captivaven. Recordo especialment un programa seu dedicat a la cantant Maria Callas –li encanta–, o els que feia per telèfon des del Senat quan no podia venir a l’estudi. Al cap d’un temps, l’amistat va continuar centrant-se sobretot en el món de la ràdio. Vam materialitzar una nova proposta radiofònica seva. En aquest cas, l’Amorós estava acompanyat de la historiadora Maria Tarragó en un programa anomenat 'Els records ens diverteixen' on els dos, amb humor i rigor, van posar de manifest el seu gran coneixement sobre coses i personatges de la història de Reus. Jo els feia de control tècnic i confesso que tenia problemes a limitar el programa al temps estipulat. Només havia d’obrir els micròfons i els records fluïen sense aturador. A Reusdigital.cat he seguit gaudint dels seus escrits i col·laboracions. L’amistat amb l’Amorós no és que s’hagi mantingut, sinó que ha anat a més, producte de l’estima i el respecte mutu. Crec que també hi ha contribuït el fet que els dos tenim la mateixa forma de veure moltes coses. Gràcies a la relació mantinguda amb el Xavier Amorós he après moltes coses. A través dels seus llibres, els programes de ràdio, els seus escrits o les llargues xerrades que hem fet a casa seva. Llargues estones que em passen molt de pressa i em sap greu dir-li que he marxar. Considero el Xavier un savi, amb coneixement, però també amb humilitat. D’una gran memòria i sentit comú. D’ell he après molt de Reus, de Pradell, de gent, de cultura, de política, de la vida...

Josep Baiges

Al Xavier el conec des que vaig néixer. Perquè els Baiges vam viure, tota la vida, sota mateix dels Amorós, en una escala prodigiosa, la del passeig Prim, 40. Aquella comunitat era una síntesi extraordinària del Món de Reus gràcies l’arreplec de veïnes i veïns que hi vivien: botiguers de soca antiga, llustrosos empresaris, artistes fecunds, insignes regidors, doctors acreditats, populars agents de comerç i, fins i tot, una vella glòria del Reus de les sis copes, un dels fundadors del Ploms, un director de l’Expro-Reus i la neta de l’Urbano de la Barba. Gairebé res. I a dalt de tot, al vuitè, el poeta de Les Amèriques. Ja casat, quan visitava a la meva mare, un dels temes recurrents era el nostre il·lustre veí. I la meva pregunta era obligada: «Encara xiula, l’Amorós?». Perquè el seu xiulet, encara ara, forma part del paisatge sonor de la comunitat. No és un so virtuós ni estrident. Però és la millor demostració que el nostre poeta nacional es troba en plenitud de facultats. Fins i tot la meva mare patia quan feia dies que no el sentia xiular. Per això quedava tranquil·la quan l’escoltava refilar pel celobert o al replà de l’escala. Al Xavier, li he professat sempre una admiració, literària i personal, absoluta, alimentada pel veïnatge amb una família, els Amorós Corbella, que només puc qualificar d’extraordinària. Per això, amb els meus companys de Ràdio Reus, l’any 2003, coincidint amb el seu vuitantè aniversari, vam impulsar 12 hores de lectura continuada dels seus textos. La foto correspon a aquella marató on, entre el centenar de lectores i lectors, hi van participar alumnes de les escoles locals. Un d’aquests portava, a les mans, una de les caricatures que li va fer el meu pare als seixanta del segle passat. D’aquell mateix any em queda el record inesborrable d’haver pogut formar part de l’elenc de La Vitxeta encarregat de representar els seus textos memorialístics, els 'Temps estranys', al Bartrina. Aquell homenatge a l’Amorós va ser memorable des del punt de vista ciutadà i cultural. I al pas que anem ves que no s’hagi de reposar pel centenari de l’autor. Jo ja firmo.

Aquest és el primer d'una sèrie de tres articles en què diferents personalitats de Reus explicaran a Reusdigital.cat com van conèixer Xavier Amorós i quina relació hi han mantingut. 

Llegiu aquí el segon i aquí el tercer.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (1)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

Jaume Massó Carballido  30 d'Abril de 2020

Article del Xavier Garcia

Agnès,
Suposo que ja haurà vist l'article del Xavier Garcia al DT d'ahir. L'Amorós és tot un 'homenot'. Desgraciadamentm ha perdut una germana fa pocs dies.
Salut,
Jaume