Els 97 anys de Xavier Amorós (i 3)

En aquest tercer (i últim) article dedicat a Xavier Amorós amb motiu del seu recent 97è aniversari, Reusdigital.cat ha donat veu a noves personalitats per tal que recordin quina relació han mantingut amb el savi reusenc. 

Qui és per a mi Xavier Amorós i com el vaig conèixer…

Ramon Gomis

Hi ha, en el fil de la memòria, alguns bocins que el pas del temps fa més vius, el color més intens. Recordo haver conegut el Xavier Amorós, a Les Amèriques, com tants nois i noies de la meva generació. Ens hi apropàvem perquè ens escoltava; era de les poques persones grans que s’interessava per nosaltres. Tenia la traça de fer-nos alguna pregunta dissimulada que ens ajudava a descabdellar la troca dels propis pensaments i a verbalitzar-ne les intencions, aquelles en què volíem ser diferents, en què preteníem canviar aquell món d’estultícia del franquisme. El Xavier era dels nostres, però prou llest per no fer proclames fogoses i estúpides.

Sigui dit, sense cap mena de dubte, que estava al costat dels que no es conformaven amb la bondat de l’ordre establert. Era dels sospitosos. El Xavier és un mestre. Sap escoltar i, encara més difícil, preguntar. No feia sermons, el seu art no és grapejar consciències. Ens ajudava a aprendre. Crec que Les Amèriques fou la nostra escola, no només durant els darrers anys de batxillerat –quan vivíem a Reus– sinó després, al llarg de la nostra vida.

En literatura, el Xavier Amorós tenia bon gust, com el te la seva literatura en aparença fàcil, però carregada de matisos, d’insinuacions, de creativitat. Ell era qui primer llegia els meus escrits. Sempre prudent en el seu judici. Deixava fer, deia la paraula justa, era suficient. Han passat els dies i –de tant en tant– rellegim la seva obra. És la seva paraula, mai ens pesa.

Gerard Gort

Al Xavier no puc dir quan el vaig conèixer perquè ha format part de la meva vida des de sempre, amic de la família ja va ser-ho del meu avi, que li deia Bécquer. I per a mi ha estat sempre un referent, no només com a poeta, escriptor i articulista sinó també pel seu compromís cívic. De fet, el conjunt de la seva acció al servei de la comunitat, ha estat un magisteri de ciutadania i compromís.

Llegir-lo i conversar-hi és dels exercicis més gratificants, sap fer-te sentir especial, sempre n'aprens coses. És un intel·lectual de primer ordre amb Reus com a centre de tot i que ha fet de nus entre les generacions que el van precedir, la seva i les posteriors. Sense ell aquest fil de continuïtat que les relliga molt probablement s'hagués estroncat. Gaudir de la seva amistat és un privilegi i la ciutat ha d'estar-li immensament agraïda per tot el que li ha donat. Som molts els que farem honor al que ens demana en el títol d'un dels seus poemaris: et guardarem sempre la paraula, amic.

Dedicatòria a Gerard Gort en un exemplar del llibre 'Històries de la plaça de Prim'

Ramon Llop

Vaig conèixer personalment Xavier Amorós l’any 1970, quan el grup de teatre independent La Tartana teatre-estudi va escenificar l’Espectacle 6, un muntatge de textos dramàtics, cançons i poemes, en el qual es va incloure algun dels seus poemes. De la seva obra, però, n’era conscient des de molt abans. A partir d’aleshores, als anys setanta, vaig col·laborar amb Xavier Amorós diverses vegades. En primer lloc a l’equip de redacció de la Revista del Centre de Lectura –Xavier Amorós n’era el director, en aquell moment– juntament amb la incorporació d’una bona part dels integrants de La Tartana. També vaig participar amb ell, entre moltes altres activitats d’aquesta entitat, amb el Teatre de Cambra del Centre de Lectura.

Durant aquest període de col·laboració i amistat creixent, van sovintejar llargues xerrades a Les Amèriques –la botiga de roba on treballava–, de les quals conservo molts bons records i coneixences tant de l’àmbit polític com del cultural. Amorós també va ser el valedor de Pere Anguera i meu, durant el període que Jordi Costa va ser director de 'Ràdio Reus', emissora en la qual vam col·laborar amb un bon reguitzell de programes de tipus cultural i de denúncia. Les meves últimes col·laboracions han estat dins l’àmbit teatral, concretament amb el grup de teatre El Trole Reus-Tarragona y viceversa (Subcompanyia de Teatre), en el qual vam incloure part de la seva obra poètica en el muntatge teatral Àligues vençudes, 14 d’abril (temps de memòria).

Cal dir que, en aquest muntatge, Amorós hi va participar com a actor virtual ja que hi va recitar un poema de Joan Colomines. Amb el mateix grup de teatre, es va escenificar No hi havia res a dir. Es tractava d’un muntatge que constava de dues parts. Una primera de musical amb el subtítol de Xavier Amorós en clau de sol estava constituïda per una selecció de poemes musicats i interpretats per Joan Pujol, la qual donava pas a una segona part, en aquest cas, dramatitzada, 'Els homenots ' de Xavier Amorós, formada per una selecció de textos en prosa realitzada per Antoni Nomen sobre alguns dels personatges que apareixen a Temps estranys.

Considero el Xavier no solament un amic entranyable, sinó una peça indispensable per entendre la nostra memòria local més recent, de la qual deixa testimoniatge com ell diu «parlant tot just del que he vist tot passant».

Joaquim Mallafrè

Els arbres sí, que són segurs Quan el Xavier Amorós va fer cinquanta anys, feia temps que ens coneixíem, però em va impressionar. Cinquanta anys! Als meus dinou, em semblava una edat provecta. Ara, amb gairebé el doble, continua sent un arbre segur, clavat a la terra i amb l’aigua de l’amor de la seva família i l’afecte, amistat i ampli reconeixement dels seus amics, conciutadans i compatriotes. Un arbre que té rebrots de la mateixa soca, que també s’han dedicat a la poesia i a la narrativa respectivament. Com que una característica del Xavier ha estat la seva atenció a la gent més jove, als que tenien alguna inquietud literària, teatral, política, cultural –vital, vaja!–, era fàcil connectar amb ell des de l’adolescència. I, podent ser ell el mestre, s’acostava a la gent més jove –Claudi Arnavat, Pere Anguera, Antoni Nomen…– amb ganes d’aprendre i ens connectava amb els de la seva generació.

No cal dir que, acollits per ell, en vam aprendre molt. El primer contacte, de lluny, va ser a l’Orfeó Reusenc, on jo anava de petit cada diumenge a veure teatre amb la meva padrina. El Xavier no era un actor habitual, però va fer de Naïm a L’estel de Natzaret uns Pastorets que van representar alguna vegada a l’Orfeó. Diria que alternava el paper amb l’Enric Virgili, un puntal de l’escena reusenca en aquells anys, junt amb la Montserrat Roca, els Roig, pare i fill, el Joan Prats, la M. Teresa Sardà, l’Anita Sugranyes i altres actors i actrius que tinc molt presents, però que no us cansaré fent-ne la llista.

Te’n recordes? Precisament els Pastorets van ser l’ocasió del primer contacte personal. Jo, des dels onze o dotze anys, els feia al teatret de la sala de darrere la sagristia de Sant Francesc. Vaig començar fent de sant Miquel i vaig acabar, potser tres anys més tard, fent de Satanàs: una metàfora de tantes trajectòries angèliques! Ell va venir a veure’m i el meu «Com xiula l’huracà, son remor fréstec...» es veu que el va convèncer, pel que em va venir a dir, felicitant-me’n. El fet és que ja no vam parar de tenir contacte amb un afecte mutu creixent i continuat malgrat temporades en què no ens hem vist tant: les tertúlies a Les Amèriques, el Centre de Lectura, on sota la direcció del Dr. Vallespinosa vam coincidir en la lectura del Volpone i on vam col·laborar en tasques de seccions, en la revista del Centre o en l’organització d’actes diversos, en el transcurs de moltes directives.

Ser veïns al passeig Prim durant uns anys també va propiciar alguns contactes que encara duren; també amb la Luisa i la Carme. I la lectura dels seus versos, els seus llibres i articles, no són una agulla en un paller que hagi d’anar a buscar amb esforç, sinó que cal tenir-los a mà per a rellegir-ne algun de tant en tant. Em penso que ja m’he estès massa pel que em demanaven. Em deixo coses. Però amb això ja es veu que el Xavier Amorós no ha estat un conegut ocasional, aquell poeta de Les Amèriques que entenia de teixits d’estam de doble ample, sinó un amic, per a mi i per a molts que han trobat en ell amistat i encoratjament.

Isabel Martínez

És moltes coses, però sobretot un amic, una persona entranyable. M’encanta parlar amb ell i, metafòricament, viatjar a un món per a mi desconegut i del qual ell en sap tant: el Reus i la Catalunya de fa unes dècades. Però igual que és capaç de recordar el passat, admiro la seva capacitat per interessar-se per les persones d’avui ja siguin intel·lectuals o gent anònima del carrer. Li interessa molt la gent, les seves inquietuds, els seus orígens, la seva parla… M’agrada molt la seva senzillesa i la seva humilitat que el converteix, a més d’un gran escriptor, en una bona persona en el sentit machadià.

En l’aspecte literari, sento admiració pel seu interès constant pel rigor gramatical, per la precisió idiomàtica i per l’aplicació exacta dels mots. Vam coincidir a la redacció del primer mitjà que vaig trepitjar, el Nou Diari, al voltant de l’any 1996. Ell hi portava les seves col·laboracions. En el meu cas, era el meu primer contacte amb el món del periodisme professional i em va cridar l’atenció la seva extrema accessibilitat, el seu interès per relacionar-se amb gent més jove tot i ser una persona molt reconeguda. És un exemple del fet que les grans personalitats són, alhora, les més senzilles i empàtiques, les que mostren interès pels altres i no es tanquen en una bombolla de vanitat.

Més tard, vam coincidir esporàdicament a l’Ajuntament de Reus i, gràcies a amics comuns, he tingut la sort de poder-lo visitar a casa seva i poder compartir delicioses estones de tertúlia. Aprecio especialment aquesta darrera mostra de confiança que m’ha permès conèixer una mica més a la seva dona, la Luisa.

Fina Masdéu

A casa havia sentit parlar del poeta Amorós, que despatxava a Las Américas; quan als quinze anys em faig sòcia del Centre de Lectura, tinc la sort de conèixer-lo i començo a entendre què vol dir que la gent important també pot ser molt propera. Des de llavors, i fins avui, amb el Xavier anirem coincidint en espais i en moments: converses i reunions de seccions i de directives, presentacions de llibres, conferències, jornades literàries, visites a casa seva...

En l’endemig, paral·lelament, l’amic Pere Anguera m’endinsa en l’obra de l’Amorós: els poemes m’interessen, m’agraden, sí, però també la prosa: recordo la lectura quasi sense interrupció de L’agulla en un paller, amb la crònica d’un Reus que m’havia precedit i que ara tenia a l’abast des d’altres vessants que no m’havien explicat gaire. Per a mi, el Xavier Amorós és l’escriptor que em vincula amb la memòria d’uns temps estranys a la meva ciutat –d’una estranyesa ben diferent a la que estem vivint ara mateix– i és, doncs, la descoberta de la literatura del jo, de la importància de plasmar per escrit el testimoni de les vivències, pròpies i col·lectives.

Però també és, el Xavier, una persona que exemplifica la generositat i l’afabilitat: sempre m’ha mostrat el seu suport, m’ha ofert el seu mestratge i m’ha obsequiat –com ha fet amb moltes altres persones, prou que ho sé, però això no li resta cap mèrit, ans al contrari– amb enriquidores converses farcides d’anècdotes divertidíssimes, confortablement asseguts a les butaques de la sala d’estar de casa seva. I això, per a mi, és impagable.

Xavier Amorós amb Artur Bladé Font, Xavier Garcia i Fina Masdéu, a la presentació del llibre 'Cicle dels Dietaris (II). Viure a Tarragona, 1972-1974 i 1975-1976', d'Artur Bladé i Desumvila (14 de maig de 2013)

Josep Murgades

En Xavier Amorós és per a mi, una personalitat polièdrica. En la qual es conjuminen harmònicament facetes que, altrament, per separat, poden resultar heteròclites, antitètiques fins i tot. És un botiguer-comerciant que ha destacat sobretot com a escriptor-intel·lectual. Ni la primera d’aquestes facetes l’ha privat de prodigar-se amb encert en la segona, ni aquesta li ha fet perdre mai de vista la substantivitat d’aquella. Com a escriptor-intel·lectual, s’ha lliurat al conreu de la poesia acordada amb el realisme històric; del memorialisme d’arrelament local i, per tant, d’interès universal; de la prosa bonhomiosa de circumstàncies. Sense descuidar el compromís cívic, exercit a través de l’activisme cultural, especialment el centrat en l’àmbit de la dramatúrgia.

En Xavier Amorós és també possiblement a hores d’ara el degà de les lletres catalanes encara en actiu (Josep Vallverdú, de Lleida, igualment encara en forma, és tres mesos més jove que ell). En Xavier Amorós és un compatrici que et fa sentir orgullós de compartir amb ell la condició de reusenc i, com a tal, d’haver-hi tingut oportunitat de fer-la petar moltes vegades en tot de converses divertides, enginyoses, llampants. El conec el curs 1967-1968 en els Estudis de Preuniversitari a l’Institut Gaudí.

La professora de literatura espanyola, Isabel Llácer, ens engresca a fer la representació teatral d’una peça de Txèkhov: L’ós, en la versió de Joan Oliver, Pere Quart. I és també aquesta mateixa professora –justament rememorada per Amorós en les seves memòries, tant en la seva qualitat de docent com, alhora, de compromesa militant del PSUC– qui em posa en contacte amb el nostre homenot. Que em rep a mi, llavors un tendre pipioli de 16-17 anys, a la rerebotiga de Las Américas per ensinistrar-me mínimament sobre convencions bàsiques a tenir en compte en tota funció teatral dalt d’un escenari.

Passen els anys. Em vaig llegint la seva producció poètica. Xerrant, xerrant, i d’acord amb Joaquim Molas, li proposo un dia, deuria ser del 1978, de passar-nos alguns fragments de les seves, llavors, incipients memòries per a la revista Els Marges. Accepta, no sense unes certes reticències inicials (encara és neòfit en l’escriptura d’aquest gènere). Aquells apareixen, sota el títol de 'L’agulla en un paller', al número 15, amb data nominal de gener de 1979, per bé que no sortit realment a la llum fins a la tardor d’aquell any (un número destinat altrament a tenir un ressò fora del comú, atès que s’hi publicava un editorial, amb valor de manifest, sobre «Una nació sense estat, un poble sense llengua?», de títol ja prou explícit sobre què s’hi debatia).

I, encara, un dels encàrrecs més gratificants de la meva vida professional va ser quan, des de l’Ajuntament de Reus, se’m va proposar d’escriure la introducció al volum II de l’obra completa del nostre personatge, Tal dia farà un any (2005), que aplega bona part de la seva prosa, bonhomiosa i amena, sobre realitats múltiples i vàries. Sí, la coneixença, el tracte, la lectura de Xavier Amorós han estat una de les avinenteses que més m’han enriquit, personalment i professionalment.

Antoni Nomen

Quan vaig néixer, Xavier Amorós tenia trenta anys. De petit, n’havia sentit parlar a la meva àvia, clienta de Las Américas, modista ocasional i que li deia «senyor Amorós», i a la nostra tia Teresa, puntaire, que li havia estat dida i per mor d’aquesta familiaritat es permetia anomenar-lo «Xavier», o millor dit «Xaviert». Ara, la coneixença amb l’Amorós-escriptor fou primerenca i difusa. El meu pare treballava com a comptable, d’ençà del 1963, a Las Américas, immensa botiga de roba al carrer Llovera, de la qual el pare d’Amorós n’havia estat soci fundador el 1911.

Resulta que a un esquifit moble-bar-llibreria al menjador de casa s’hi arrossegava un exemplar de Guardeu-me la paraula, que contenia la següent dedicatòria: «Per a Josep Maria Nomen Garcia molt afectuosament. Xavier Amorós. Reus, 6 de febrer de 1964.» Però tot i que un servidor saludava l’autor de manera fugaç, distant i esporàdica, no fou fins anys, o dècades, després que vaig parlar amb ell sobre la seva obra.

El 1964, i els anys successius, només fullejava distretament aquelles 17 poesies una mica com qui sent ploure, potser igual com el saludava en persona quan jo, encara un marrec, anava les tardes de juliol i durant un parell d’hores a copiar registres de factures als mastodòntics llibres de comptabilitat de Las Américas, assegut al corredor intricat que menava al seu despatx, escassament ocupat, de gerent de l’establiment. En canvi, és segur que el pròleg de Joaquim Molas, tantes vegades rellegit, em va desvetllar anys a venir l’interès cap al sentit de la seva obra.

Xavier Amorós, un animal profundament social, autodefinit xerraire vocacional, ha resultat ser un escriptor solitari. No em refereixo a sucar la ploma en un mateix, cosa que fa al capdavall tothom del gremi per imperatiu obvi, sinó que ha escrit seguint un camí intuïtiu i personal, deslligat de qualsevol escola, mogut pel seu nas i per la necessitat de donar testimoni veraç i literàriament solvent del temps viscut. Ha volgut ser antiromàntic i alhora sentimental, i ha estat localista i universal tot plegat. Seguint el rastre de Proust i de Pla, com a escriptor autobiogràfic, no ha pretès la fotografia estàtica sinó una pintura de la realitat confusa. M’he divertit llegint-lo i escrivint sobre la seva obra, ho segueixo fent amb delectança. Em sembla una valuosa forma de coneixement i de comunicació.

Junt amb la de Gabriel Ferrater és, de molt, l’aportació més valuosa generada per un reusenc a l’univers creatiu literari.

Dedicatòria del primer llibre de Xavier Amorós a Antoni Nomen

Rosa Pagès Pallisé

Vaig conèixer el Xavier Amorós el 1991. Jo llavors just havia acabat la carrera i treballava com a correctora a l’Azerø, l’agència de publicitat que dirigien el Claudi Arnavat i la Tona Bayona. Editàvem una revista, 'Zøna Metropolitana', i el Xavier era un dels col·laboradors que cada mes hi feia un article d’opinió. Amb els articles del Xavier sovint em tocava fer anar una mica les tisores per ajustar l’extensió del text a l’espai disponible. Abans de donar per bona la versió reduïda sempre li comentava els canvis, i ell sempre parava molta atenció a aquelles esporgades i les valorava molt amablement. Li vaig fer de correctora en altres ocasions, com en els primers volums de l’Obra completa, i em vaig passar tot un estiu envoltada dels seus llibres quan Pragma em va encarregar la selecció de textos de l’Àlbum Amorós.

El vincle de la llengua i de la literatura ha donat escalf, al llarg dels anys, a l’amistat. Per a mi el Xavier és sobretot una cadència, la veu de l’encantador de serps, un ritme contingut en la seva manera d’escriure i de parlar. És L’agulla en un paller, un teixit trenat amb fils noucentistes, estirats de la col·lecció 'A tot vent' llegida al frontó del Reus Deportiu, i amb fils d’aires populars, d’avellanes trencades amb les dents i ombres que es confonen amb la terra.

És la baula entre generacions perdudes. És l’anvers i el revers del Reus del Centre de Lectura, de la plaça del Prim i de Ca la Sol. És la fascinació pel Gabriel Ferrater adolescent. És la proximitat, la intel·ligència, el sentit de l’humor i la indoblegable voluntat de viure i de ser.

Ramon Pallerols (relat oral)

Vaig fer cap a Reus i a Las Américas –que era una de les botigues de venda de roba al detall punteres de tot Catalunya; la segona, després d’una botiga de Lleida– em van acollir molt bé. El senyor Amorós em va donar una oportunitat, un acolliment i un ajut, en un moment determinat que jo ho necessitava molt. I aleshores es va passar a la confecció i vaig tindre més ofertes interessants perquè quan deies que eres de Reus i botiguer passaves davant de tothom. Vaig veure que allò anava minvant, tot i que no era gens imaginable. Jo m’hauria deixat tallar les dues mans si m’haguessin dit que s’esdevindria aquell canvi; creia que no podia passar i, mira, va passar. Però també si m’haguessin dit que les botigues de més anomenada de Reus haurien hagut de tancar no m’ho hauria cregut.

I ara han canviat els temps. Primer la roba amb peça, després la confecció i ara el que es ven per Internet, que és el que salva les botigues, perquè a dintre no hi veus ningú i moltes se salven per Internet. Amb el Sr. Amorós sempre hi ha hagut una estima mútua. Quan jo ja havia marxat de la botiga, va venir a casa meva a oferir-me tornar-hi, però no em va convindre. Cada època funciona d’una nova manera. A Las Américas li va prendre el relleu el Jofré i em vaig encarrilar en el nou sistema. Després ja va venir la confecció de ple. I ara, que ja estic jubilat, ens trobem que per Internet es carreguen, en certa manera, el botiguer.

Fotografia dels 50 anys de Las Américas (1961) amb els propietaris i treballadors

Certificat laboral de Ramon Pallerols redactat i signat per Xavier Amorós

Lluís Miquel Pérez

En Xavier Amorós és d’aquelles persones que coneixes de tota la vida. Ben bé no recordo quan ens vam trobar per primera vegada, però sí que recordo perfectament quan em va fer confiança demanant-me que fos el tresorer del Centre de Lectura que, aleshores, ell presidia. Qui hauria de dir que aquell 1981 fou un any que vam viure perillosament, perquè tres dels directius de l’entitat varen ser detinguts amb l’acusació de pertànyer a una organització terrorista! A partir de aleshores sempre hem estat vinculats d’una manera o altra, políticament i culturalment.

Primer quan es va incorporar a la candidatura municipal socialista, donada la seva trajectòria catalanista i progressista demostrada en la clandestinitat, i després quan va ser elegit com a senador, càrrec que revalidà. En aquella època penso que va ser molt feliç, no pas pel càrrec, sinó perquè feia companyia amb Joan Reventós, Jordi Maragall, Ernest Lluch i Jordi Solé Tura. Recordo tertúlies prolongadíssimes després de sopar amb tots ells, on en vaig aprendre tant, un autèntic privilegi. Un cop va deixar la política li van ploure tota mena de reconeixements, com si fos un d’aquells patricis del segle XIX. L’Ajuntament el va nomenar Fill Il·lustre, també –a proposta de l’enyorat Claudi Arnavat–, li va publicar les seves Obres completes i, finalment, la biblioteca Central de Reus, duu el seu nom. Per tal d’arrodonir la seva trajectòria, la Universitat Rovira i Virgili, la nostra universitat, el va nomenar doctor honoris causa l’any 2004, el mateix que el varen distingir amb la creu de Sant Jordi.

No sé si és un patrici tot i que ho sembla, però sí que sé que en Xavier Amorós és una persona estimada per tots els que, d’alguna manera o altra, s’hi atansen i, tot un referent ciutadà, reusenc.

Margarita Queralt

M’han dit que parli d’en Xavier. I hauria de començar per dir que és un gran escriptor, però no ho faré. Per a mi és molt més que això. És l’amic de casa que quan anava amb la mamà a Les Amèriques, em deia: «Hola, maca!» i m’asseia al taulell. Més de 60 anys després, encara ara, cada vegada que parlem em diu: «Hola, maca!». És d’agrair. És la persona amb qui he compartit molta estona d’esbarjo, molts dinars, molta platja, molta muntanya, moltes excursions... I és el pare de la meva amiga Cuca, amb qui tantes hores vaig xerrar quan érem infants i adolescents.

En aquella època el Xavier ens deia les vídues, per la nostra afició a vestir de negre. També ens va incloure en un escrit que em sé de memòria, i diu: La Margarita i la Cuca tot l’any juguen a la cluca. Ho sembla almenys, doncs per xerrar sempre es voldrien tancar. Tinc molts records d’aquella època. D’una infància feliç de la qual, sense cap dubte, el Xavier i la seva estimada Luisa i la Cuca en formaven part. En resum, el meu resum és que el Xavier és un gran home, és molt bona persona i, per damunt de tot, és molt bon amic. T’estimo, Xavier. Molts petons.

Diumenge de Rams a casa l’Amorós (Margarita Queralt i Cuca Amorós) (1955) 

Diumenge de Rams a casa l’Amorós (Margarita Queralt i Cuca Amorós, i les seves mares) (1955) 

Margarita Queralt i Cuca Amorós (1959-60)

Josep M. Ribas i Prous

Crònica nostàlgica dedicada a l’amic Xavier Amorós en record de tantes èpoques de confinaments

La primera volta que vaig veure l’amic Xavier, va ser a la meitat dels anys 40 del segle passat... (i possiblement abans, també, a Les Amèriques amb la meva mare?) Jo ja tenia set anys i vaig abandonar les monges de la teula, i l’hermana Leonor... Va ser a casa de l’amic Santasusagna quan vaig contemplar-lo per primera vegada parlant amb gent inquieta en el recés d’una reunió a «mitja llum» (l’aïllament en defensa de la cultura) dialogant amb el Quimet i tota la nissaga dels Amigó, del Pep Massó, de l’Isidor Forniés (que l’any 39 en despenjar el telèfon va escoltar «¡Arriba España!» i ell contestà: «Doncs que arribi qui vulgui») i del ciutadà Pàmies, i molts altres (aquest col·lectiu havia promogut, fins i tot, una mena de trobades en plena naturalesa, al recés dels boscos, com a mena de Jocs Florals).

Ens trobàvem, doncs, vora del nou col·legi que em va «tocar», crec que es deia «Primo de Rivera» o quelcom així, en un carrer, vora els antics Jutjats, «batejat» de precepte en nom d’algun general trabucaire a la moda, possiblement Sanjurjo... Com a criatures, anàvem a regar les flors del seu jardí, meravellós i ben cuidat, en finalitzar les classes, junt amb l’inseparable Xavier Eskauriatza Larruskain Aurrokoetxea, justificant, així, la seva característica de basc del tot, fill d’un venerable patriota d’aquells indrets, deportat (el confinament) a Reus. Ens impressionaven les converses que «plegàvem» com a infants (l’adolescència als anys 40 estava retardada per la beateria i la mancança de totes les llibertats), però cal confessar la profunda impressió d’agermanament i solidaritat que ens impactava quan escoltàvem els seus propòsits per a futurs ressorgiments...

Més tard, als anys 60, recordo l’Amorós activista present a les reunions (l’isolament en defensa de les llibertats) al carrer de la Presó (quin nom més inoportú!), a l’actual Bràvium, caliu de les conspiracions de tots els anhels i idealismes, amb el paraigua, llavors, en nom de «Centre Catòlic», del gran Josep Asens. En Xavier i tants altres lluitaven pels projectes d’unitat i d’agermanament en nom del món del progrés i la democràcia, del lliurepensament i la cultura, del catalanisme en tots els seus vessants, de la socialdemocràcia... al costat dels companys del PSUC, del PCE, així com de l’activisme social dels sindicats lliures, de les CCOO i de tothom que decidís contribuir en projectes comuns.

Era l’any 67, i vàrem convocar una reunió (l’enclaustrament) de diàleg com a plataforma per a l’agermanament de les diverses línies dels moviments de la socialdemocràcia catalana (ah, els germans separats!) en un conegut xalet del passeig Prim (on vaig viure durant un any). A l’entrada, era obligat una contrasenya, diria que era: «Veniu de lluny?». Un per un els «conspiradors» entraren a poc a poc per no despertar sospites. En Xavier Amorós era una peça cabdal, venia amb el company Joan Reventós, que feia poc s’havia reunit amb el cap de l’Internacional Socialista: Olof Palme, a Suècia, i ens portava notícies sobre una hipotètica i futura «democràcia a l’espanyola».

Per despistar els controls de carreteres, varen venir pels indrets més estranys i secundaris possibles, crec des de Lleida, i en passar vora el coll d’Alforja, baixaven tancs. Irònicament, en Joan Reventós va preguntar a l’Amorós: «Vols dir que aquests venen a per nosaltres?». «No, home, que van a fer pràctiques als Castillejos!». Unes 25 persones foren presents a la reunió. Moltes novetats i notícies encoratjadores. Una de les qüestions tractades, la més insòlita, era que després de les dictadures a Portugal i Espanya, es projectaria la constitució de l’URSI. En preguntar què volia dir això, es va respondre: «La Unió de Repúbliques Socialistes Ibèriques». Mai més molts no han volgut parlar d’aquest tema!).

Tant la meva companya, la Lluïsa, com jo, acostumats a les tradicions muntanyenques i de l’escoltisme, vàrem amenitzar el final de la reunió amb un solemne pa amb tomàquet amb pernil, vi del Priorat i alguns dolços, cigars i moltes begudes. Mossèn Asens em va dir: «Però què heu fet? No calia!» La reunió va finalitzar molt entrat el vespre, rient molt i sortint tothom a la vegada, aquest cop sense contrasenya. Si passaven per allí els de la Brigada Social o hi feien el tafaner, riurien molt, pobrets de nosaltres! Ja passats molts esdeveniments, varen cessar els confinaments i les trobades cada volta eren més legals. Hi va haver molts sopars amb en Pere Anguera i algun dinar d’en Xavier a la nostra caseta de Pradell, en record de famílies i de poetes (el meu oncle Prous i Vila, també era de nissaga pradellenca). Però el temps no perdona, i els anys s’ amunteguen...

La nostàlgia em porta de tant en tant a veure’l a casa seva (ara en aïllament voluntari), on les converses es fan eternes... «Xavier, vindré, però tan sols per uns moments. Et portaré unes fotos dels marges de la Coma, la teva antiga finca, que t’agradaran, són relacionades amb un poema teu.» I ens trobem a les onze del matí, i acabem parlant fins les quatre de la tarda. Fa pocs dies vaig trobar-me pels carrers amb l’Albert Bertran de cals Tions (alguns dels Tions fa centenars d’anys, diuen, varen ser bandolers, més que bandolers eren una mena de romàntics guerrillers que només robaven als recaptadors d’Hisenda, i ho distribuïen als necessitats, i també a ells, és clar). Venia de visitar el Xavier, junt amb un amic del poble: «Déu meu, l’Amorós, i quina memòria que té. Hem parlat de tota la gent del poble, i de tantes anècdotes que se’ns ha fet tard! Més de quatre hores de converses!»

I és que en Xavier Amorós, sempre ha sigut així...

Muntatge fotogràfic de Josep M. Ribas i Prous en homenatge al Pradell de Xavier Amorós (extret de l’arxiu d’Isabel Martínez)

Magí Sunyer

Xavier Amorós, mestre i amic Vaig conèixer abans l’escriptor que l’home. Acabat d’arribar a la universitat, quan ben poc havia llegit, aquells versos precisos, despullats, tallants i incisius em van fer una impressió enorme. Els companys de Reus, Fermí Roig, Joan Abelló, s’hi referien com un dels pilars bàsics del catalanisme i l’esquerranisme al Camp i com un poeta ja llavors llegendari, tan honrat i estricte que, poc temps després d’aconseguir un reconeixement general, havia decidit tancar l’obra poètica per no repetir recursos, llavors que havia aconseguit dir el que volia de la manera que volia. El tracte personal assidu amb l’home Xavier Amorós va venir afavorit per l’amistat amb Pere Anguera i la relació amb el Centre de Lectura.

Sempre des del respecte i l’admiració per part meva, feliç de comprovar que la complicitat creixia. Em va fer molta il·lusió que presentés la meva primera novel·la i que se m’encomanés l’estudi de la seva faceta d’articulista i de memorialista, que ens ha proporcionat un monumental fris de la postguerra a Reus i al Camp i tants aspectes de l’univers immediat viscut des de la sensibilitat d’un home catalanista i d’esquerres, sensual, observador, cordial, amable però sense complaences amb la injustícia i la barbàrie que han imperat en els temps «estranys» que ha narrat. I que continuen imperant ara, més evidents que en aquell període que no va voler explicar en les memòries, però que no va deixar de comentar amb la mateixa prosa àgil i rica en centenars d’articles.

El conversador hàbil i infatigable, el conferenciant que arrossega l’auditori, completen la silueta de l’intel·lectual, reflex directe –no en tots els casos és així, ni de lluny– de la persona amable i educada, exigent i crítica que és. Jo li vull agrair el que d’ell he après i les sensacions que m’ha fet experimentar. Per molts anys!

Maria Tarragó

No sé on caldrà situar el moment zero en què el Xavier i jo ens vàrem conèixer. Per començar hem de recular a la nostra infància. Quan? Quan érem veïns d’estiu i vàrem viure junts l’època gloriosa dels masos de Reus? Quan passàvem les llargues tardes d’estiu jugant amb el seu tricicle?

Si em llegeix ara ell riurà perquè sap que aquest famós tricicle, modesta joguina d’aquells temps, mai va estar al meu abast per molt que el desitgés. Ha sigut tota la vida l’únic retret que li he pogut fer i el motiu de divertides i agradables discussions; una petita anècdota que sempre ha servit per refermar una amistat que està per sobre de tot. He de reconèixer que no m’ha fallat mai. Sempre que l’he necessitat l’he trobat. I aquesta amistat ha perdurat sense fissures al llarg dels anys transcorreguts fins a retrobar-nos ara en aquest merescut homenatge que li oferim tots els que l’estimem.

Moltes gràcies per tot, Xavier, i fins sempre.

Agnès Toda i Bonet

Jo vaig conèixer en Xavier Amorós a través dels seus poemes de la mà de la Montserrat Corretger a les classes de Filologia Catalana que fèiem en uns barracons de l’antiga Facultat de Lletres de la plaça Imperial Tàrraco de Tarragona. És clar, la combinació era brutal. Uns versos potents, llegits amb la passió, l’emoció i l’aportació intel·lectual de Montserrat Corretger, no podien fer més que commoure’m:

–Jo volia sortir.

–Apa, Genoveva, fes via.

–Però aquest mes no arriben.

–Apa, Genoveva, fes via. [...]

–Què fas mare? Fa estona que no et sento.

–Apa, Genoveva, fes via.

O:

Un dia va dir la Caterina:

–No ho trobeu? Ara la gent riu menys que abans.

I ningú, tret d’ella, no sabia, de moment, si ho trobava. [...]

La Caterina tenia raó,

i el perquè de la seva raó

no sortia.

I encara:

La puta guerxa, que es diu «Merche»

és una puta comme il faut,

salta i remena amb entusiasme

en el temps de fred i calor.

I, és clar, molts altres, com els més ardentment patriòtics que et feien arrelar amb força, si no hi estaves ja, i que et transportaven a uns moments llunyans, però no tant, i et feien sentir i vibrar, aprendre a mirar la vida amb uns altres ulls.

I d’allí vaig passar a voler-ne saber més i a llegir-ne tots els poemes, a seguir-lo on recitava –el recordo amb el seu fill a la Vaqueria de Tarragona, per exemple. I, a través dels seus poemes, vaig descobrir-lo, també, com a lluitador per la terra i per la llengua. I en volia saber més i el vaig llegir, el llegeixo encara, amb passió, perquè el que explica amb els poemes, amb els articles, amb les memòries... amb les paraules escrites o dites –la fortalesa de la seva expressió oral la descobriria més endavant–, t’embolcalla i t’atrapa, a vegades com a simple curiositat d’una realitat que desconeixes, a vegades amb voluntat de revolta.

I així és ell: es mou entre la xafarderia i la intel·lectualitat més abrandades, sempre però d’una manera propera, sense cap tipus d’altivesa, al contrari, amb voluntat de contagiar- te, de seduir-te, amb tot el que diu i com ho diu.

Acollidor i entranyable. Gràcies, Xavier, et devem, si més no, part de la nostra mirada, la nostra consciència d’on som i de qui som. Per molts anys!

 Xavier Amorós, fotografiat recentment a casa seva per Agnès Toda per a la 'Revista del Centre de Lectura'

Recupereu els anteriors lliuraments de l'article en aquest enllaç i aquest.