Dilluns, 31 de Juliol de 2017

Els artistes errants

El Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí reconstrueix en una exposició el viatge que Rusiñol i Casas, grans amics, van fer en carro per la Catalunya Vella

31 de Juliol de 2017, per El Punt Avui
  • 'Paisatge amb rierol' (1889), de Rusiñol, de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer

    Cedida

El cavall es deia Maxs. I no estava, que diguéssim, en la flor de la vida. De tan vell que era ja no servia per al camp. Era massa lent. Però aquesta va ser la qualitat que més van apreciar d’ell els artistes Santiago Rusiñol i Ramon Casas quan van decidir fer una excursió per la Catalunya Vella en carro. En Maxs no tenia pressa, ni horari, ni cap ruta marcada com el tren. Anava tan a poc a poc –només s’embalava quan arribava en un poble– que els permetia assaborir amb calma cada fragment del paisatge. I, és clar, es parava sempre que ells li ho ordenaven per poder dibuixar, pintar i escriure. I dibuixar, pintar i escriure ho van fer sense descans.

Rusiñol i Casas van ser amics tota la vida. Però l’experiència que van viure junts l’estiu del 1889 va ser única. Tots dos tenien fama de bohemis, i ben merescuda, però també eren molt treballadors. “Som els autèntics obrers de l’art, s’autoanomenava Rusiñol”, explica Vinyet Panyella, comissària de l’exposició 'Rusiñol i Casas. Per Catalunya en carro' (1889-1892), que es va inaugurar ahir al Museu de la Vida Rural de la Fundació Lluís Carulla, a l’Espluga de Francolí.

La mostra, l’última de l’Any Casas, amb una trentena de peces i que es podrà visitar fins al 14 de gener, penetra en aquest episodi de les vides dels dos artistes, amb un precedent immediat: la campanya pictòrica que van compartir la primavera d’aquell mateix any a les ruïnes de Poblet. Allà, però, no s’hi van desplaçar pas en carro. La novetat de l’estiu va ser el mitjà de transport i, al mateix temps, unes ganes irrefrenables de deixar-se fascinar per la natura. En Rusiñol, el flirteig ja venia de lluny, però en canvi per al Casas urbanita, tan obcecat en els retrats i les curses de braus, va ser el seu bateig. Rusiñol, sempre més fi amb la paraula, ho va expressar així: “Es va apoderar de nosaltres fam de l’esperit del paisatgista”.

En realitat, Rusiñol ja havia prefigurat aquell esperit en el seu llibre 'Anant pel món' (1895), en el qual havia codificat rere la imatge d’una carretera blanca l’anhel dels artistes per cercar alguna cosa que va “més enllà de la vida quotidiana”. La imatge de l’artista errant. Rusiñol i Casas van ser dos artistes errants el juny i el juliol del 1889. I lliures, un altre concepte al qual no estaven disposats a renunciar per res del món.

El periple va començar a Manlleu, d’on era originària la família de Rusiñol –la de Casas, també burgesa, procedia de Torredembarra–. I, al ritme pausat que fixava en Maxs, van passar per Alpens, Arbúcies, Borredà, Castell de Montsoriu, Centelles, el Figaró, Girona, Hostalric, la Garriga, Montserrat, Ripoll, Sant Feliu de Guíxols, Sant Hilari de Sacalm, Sant Quirze de Besora, Santa Eugènia de Berga, Seva, Tagamanent, Taradell, Vic i Vilada. Els va passar de tot i més, i del cúmul de peripècies en van gestar una sèrie de simpàtiques cròniques a La Vanguardia: Rusiñol signava el text i Casas, els dibuixos. No hi ha articles de cada poble que van visitar, però algunes reflexions que farien a la tornada són impagables: a Ripoll, Rusiñol va quedar esgarrifat amb la restauració del monestir perquè li havia eliminat la vellúria original.

Però a part de treballar com folls a quatre mans per aquest projecte a la premsa, l’un i l’altre també es van dedicar a pintar. Obres de petit format perquè, lògicament, el carro tenia les seves limitacions. Però algunes de les peces que van crear tenen una lírica singular, com la 'Mainada a pagès', de Casas, que conserva el Museu de Montserrat, un dels centres que ha proveït el material artístic de l’exposició del Museu de la Vida Rural (el MNAC, el Cau Ferrat de Sitges, el Museu de la Garrotxa i el Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú són els altres). És un dels primers paisatges pintats per Casas, si bé no va poder resistir la temptació d’incorporar-hi una presència humana. Rusiñol actuava amb una altra mentalitat: “Accentua la ruralitat d’aquell món que s’està acabant”. Rusiñol va ser sempre molt més melancòlic que Casas, precisa Vinyet Panyella.

Les gents del circ

I justament pel seu caràcter també va parar molta més atenció a les gents del circ que s’anaven trobant als pobles, una fauna d’acròbates, saltimbanquis i éssers amb deformacions grotesques que malvivien en la misèria. Errants, com ells. “Aquests personatges exerciran un poderós influx en l’obra literària de Rusiñol, sobretot en L’alegria que passa, un dels seus textos cabdals”, apunta Panyella, que fa un pas encara més enllà i relaciona la visió que té Rusiñol del món del circ amb la que tindrà Picasso en els seus quadres d’aquesta temàtica. “Picasso beurà clarament de Rusiñol”, rebla Panyella, directora dels Museus de Sitges.

Al juliol van posar punt i final al viatge. Bé, això és un dir. Al setembre el van reprendre però, aquest cop, en bici, de Vic a Barcelona. Hi ha una anècdota molt divertida que explica un dels quadres que llueixen a l’Espluga de Francolí, 'Carro amb vuit mules de tir'. Aquest carro empès per tanta bèstia es va creuar en el seu trajecte quan estaven a l’alçada de Centelles. En veure les bicis, els animals es van posar molt nerviosos fins que van fer desbocar el carro. Casas i Rusiñol van fugir cames ajudeu-me. El primer va traduir l’incident en una pintura feta darrere d’una caixa de figues de Fraga.

París els esperava. Rusiñol hi arribaria al setembre mateix i Casas, un any després. En els racons més sòrdids, tristos i marginals de la ciutat de la llum, van ser còmplices d’una nova col·laboració per al periòdic barceloní i la seves pintures van passar del verd de la Catalunya rural al gris de la gran urbs, “la que tant valora l’art”, predicava Rusiñol. Els seus moments de proximitat total s’anaven acostant al final, però encara els quedaria una darrera aventura intrèpida i sonada per recordar, la del Nadal del 1992. Amb l’excusa que havien estat convidats a participar en una exposició col·lectiva a Sant Feliu de Guíxols, van decidir fer “un remake” del periple de l’estiu del 1889. En Maxs aquest cop tampoc els va fallar i els va portar a la seva destinació tot xino-xano.

COMENTARIS (0)