Dimarts, 19 de Març de 2024

Estimat Martel·lus

L'escriptor Juan González és el creador d'aquest suposat poeta de la Tarraco del segle I a.C.

22 d'Agost de 2019, per Enric Garcia Jardí
  • Imatge d'alguns dels llibres dedicats a Martel·lus

    Reusdigital.cat

Estimat Martel·lus, t’escric aquesta carta perquè he llegit amb interès els teus poemes, recollits a ‘Martel·lus, poeta de Tarraco’ (2004), ‘Llibre d’Oquendo’ (2010), ‘Llibre de Mariátegui’ (2015) i ‘Llibre de Vallejo’ (2019). Soc conscient que potser seria més eficaç adreçar-me al teu creador, l’escriptor Juan González Soto, a qui podria preguntar, mentre compartim unes copes de vi, en una taverna, pels teus versos i els teus silencis. Però encara que no siguis de carn i ossos, i fins i tot en el supòsit que ho haguessis estat —ens separarien, llavors, 22 segles de distància, de totes maneres infranquejables—, trobo que és millor parlar-te directament. És que potser no conté lucidesa el tòpic que rebla que la lectura ens brinda l’ocasió d’establir una mena d’assaig de diàleg? Amb pensadors, amb autors de tota mena, així com també amb personatges construïts per alguns autors, com en aquesta ocasió.

Se suposa, Martel·lus, que tu erets de Tarraco, i jo soc de Tarragona, i he pogut comprovar, en els teus versos, que compartim, des d’aquest emplaçament de la Península Ibèrica, l’admiració per la mar. “No puc oblidar aquells homes / que van preferir immolar-se a contemplar el mar / sota el pes de les cadenes.”, escrius a ‘Numatia i el mar’. En els teus poemes la mar se’ns presenta, bella i resplendent, com un símbol de llibertat humana, com un oreig de vida, però també, insondable, com un mirall de la mort, la desembocadura de qualsevol itinerari humà.

M’agrada quan, amb un estil pugnaç, escomets contra els arribistes i mostres el teu compromís cívic. Sàpigues que ara potser t’acusarien de no ser prou políticament correcte. Dirien que has perdut les formes, i que, oh, és clar, la diatriba t’ha fet perdre la raó. Però imagino que no t'importaria massa, el que diguessin. Demostres el teu coratge quan denuncies a Escipió que l’única victòria possible, en una guerra, seria no haver-la iniciat, i quan reivindiques la memòria dels perdedors dels conflictes bèl·lics. 

Dels teus poemes, Martel·lus, Gabino Martínez n’ha dit que ens ensenyen “com paisatges actuals són iguals que els de fa milers d’anys”. I nosaltres, els humans, que hem canviat pas gaire, en essència, estimat Martel·lus? Em sembla que si poguessis passejar-te pels carrers actuals conclouries que no. O, com a mínim, uns quants lectors teus, crec que podríem arribar a convenir-ho. Suposo que per això tants clàssics de la història de la literatura, malgrat la distància històrica, ens continuen sacsejant per dins. Perquè, en el fons, les preguntes que surten de les nostres entranyes no són tan diferents.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics