Bona nit, o bon dia, que ja se sap que les hores de la matinada són tèrboles i estranyes, hores denses, enganyoses i emmascarades que miren de dissimular sempre la seva condició. Hores que resulten força bones per obrir portes tancades i explicar històries obertes. Avui la porta i la història corresponen a l’habitació número 7. No us quedeu fora que hi ha corrent d’aire.
Aquesta habitació, curiosament, fa honor al número que la bateja i és la més, diguem-ne, màgica, la més esotèrica, la menys terrenal de totes les dependències de l’hotel. Tot i així, segur que si la veieu direu “aquest és boig, l’habitació no té res d’especial i, salvant les diferències lògiques, és exactament igual a qualsevol de les altres”, però si dieu això jo també puc afirmar que vosaltres sou d’aquella mena de gent que només mira amb els ulls de la cara i que mai no utilitzen la mirada viva i passional de l’ànima.
Potser dubteu de tot el que dic. No us negaré que hi teniu dret, però també puc dir que hi ha gent que viu ancorada a terra, que no s’ha plantejat mai aixecar el vol, obrir les ales i mirar-se el món des de les alçades. Hi ha gent que no es permet ni un mínim tremolor, que viu absolutament segura de les seves creences, que no es belluga ni un mil·límetre de les seves conviccions, però si teniu algun dubte, i potser fins i tot encara que no en tingueu cap, fer la prova definitiva és ben fàcil, quedeu-vos, passeu una nit hostatjats a l’habitació número 7, apagueu els llums, deixeu que pal·lidesa mòrbida de la claror de la lluna us amari els sentits durant 8 o 1o hores i després en tornem a parlar sense embuts. Sereu llambordes de granit sense sentiments si no noteu la presència densa d’alguna cosa que no sabeu definir amb rigor i certesa, que s’escapa de tot allò que heu arribat a sentir fins ara, però que lluny d’inquietar, de neguitejar, de trasbalsar, només us arriba a produir una sensació incòmoda però en absolut mortificadora ni terrorífica. Potser com unes pessigolles suaus fetes fora de lloc i per sorpresa.
Una de les cambreres de l’hotel em repetia sempre que allò no era normal, que en aquella habitació passaven coses estranyes i jo, és clar, reia i me’n fotia de manera oberta i sense cap vergonya. Ho feia sense amagar-me, sense dissimular-ho, però això sí, sense que això impliqués en cap moment manca de respecte o mala intenció per part meva. No la volia ofendre però trobava una solemne bestiesa sense fonament que les habitacions tinguessin vida pròpia, tal i com defensava ella.
Però tot i les meves negatives, abrandades i contundents en més d’una ocasió, ella seguia insistint, exposant la seva teoria amb variants i nous arguments que no perseguien altra cosa que vèncer les meves reticències. Diuen que qui la segueix l’aconsegueix i ella no va ser una excepció. Tant va insistir que no vaig poder per menys que acabar cedint i, segur de poder demostrar-li que s’equivocava de mig a mig, li vaig deixar anar una proposició descabellada, clara i contundent: passaríem una nit tots dos junts a l’habitació número 7. Sense embuts ni excuses.
No negaré ara, després de tants anys ja no mereix la pena fer-ho, que les meves intencions anaven una miqueta més enllà de les qüestions purament extrasensorials. I si bé és cert que també tenia la voluntat de demostrar que en aquella cambra no hi havia res que es pogués assemblar ni remotament a una presència estranya, tampoc no és menys cert que la meva motivació principal era la de passar una nit sencera i a soles amb aquella noia, una morena d’impressió que deixava relliscar una sensualitat rotunda a cada moviment que feia. Diuen que l’ocasió fa el lladre i quan vaig ser conscient que allí tenia la oportunitat de la meva vida, no vaig deixar passar la possibilitat de fer-la efectiva.
De fet, m’imaginava que tota una nit compartida amb ella podria ser, si sabia jugar bé les meves cartes, un catalitzador magnífic per arribar a despertar sentiments inèdits i que una relació íntima amb aquella cambrera tan sexi, a banda de la satisfacció anímica, física i personal, m’ajudaria força a passar les hores de solitud a l’hotel i també a descobrir un bon grapat d’emocions vitals desconegudes.
Ella, emocionada, davant la perspectiva de portar-me cap a la seva causa, no va plantejar cap impediment, al contrari, s’hi va implicar al cent per cent i ho vam organitzar tot d’una revolada. Bé, de fet i en honor a la veritat, s’ha de dir que ella va donar el consentiment i que vaig ser jo qui es va encarregar de tota la intendència i dels detalls concrets. Una passejada discreta per la cuina em va permetre fer un inventari d’urgència de les possibilitats que tenia a l’abast. Vaig descartar sense remordiments l’estofat de vedella i la sopa de brou pels inconvenients que podien arribar a plantejar aquests aliments com a pròleg d’un possible encontre romàntic i em vaig decantar per la fruita, unes galetes Virginias boer, cruixents i farcides de xocolata, unes bosses de cacauets torrats i salats i una d’ametlles salades, tot de Borges, i tres ampolles de xampany del bo, francès i de marca. Quan ja marxava vaig veure una safata plena d’esqueixada de bacallà que el cuiner havia preparat com a entrant per l’endemà, però també la vaig desestimar per les mateixes raons. El que sí que vaig agafar va ser una glaçonera i gel. El xampany calent no valia res, m’havia dit el cap de sala una vegada. I tampoc no vaig poder resistir la temptació d’endur-me un parell de plàteres de menjablanc, una delicatessen capaç de rendir les voluntats més reticents.
Estava emocionat. La nit prometia força i confesso que abans de començar ja m’havia oblidat del tot del teòric objectiu de la trobada, les suposades presències sobrenaturals. La única presència que m’interessava era la de la cambrera que m’acompanyava. Les primeres hores de la vetllada, les que anaven entre les 9 de la nit, l’hora que vam escollir per entrar i les 11, van anar passant tranquil·les i sense cap ensurt. A dos quarts de 12 en punt, quan ja havíem picat algunes galetes, quatre ametlles, una mica de menjablanc i consumit la primera mitja ampolla de xampany i jo centrava tots els meus esforços en intentar que la meva companya s’avingués a jugar a mossegar una poma entre tots dos, la cosa es va començar a torçar i a anar pel mal camí. Sense cap avís previ, ella es va posar seriosa i em va dir que parés de menjar, de beure i de fer bestieses i que restés atent al meu entorn per tal de no perdre’m cap ni una de les manifestacions paranormals que podien tenir lloc.
Quines coses podien passar a banda de les que el meu cervell frisava per veure com anaven del desig eteri a la realitat sòlida? Quines coses podien passar? M’ho vaig tornar a preguntar mentalment i com que no vaig ser capaç de trobar cap resposta convincent també em vaig decidir a verbalitzar-ho en veu alta.
Però ella, enlloc de respondre’m, em va fer callar amb un gest dràstic i rotund i jo, sorprès, desconcertat i sense la més mínima capacitat de reaccionar, em vaig quedar amb la poma a la mà i suposo que amb una expressió a la cara força estúpida.
De manera quasi inconscient, potser només va ser un gest automàtic de defensa, vaig mossegar la poma, la vaig deixar damunt la tauleta de nit i vaig esperar, tot i no saber ben bé què se suposava que estava esperant. A mitjanit, quan es va fondre el ressò de la darrera campanada de la Prioral de Sant pere, es van esvair tots els dubtes de cop. Vaig sentir com una gran bafarada d’aire gelat i un pèl humit que em colpejava la ronyonada i que em pujava per la columna vertebral. I abans de tenir temps material per comprovar si hi havia alguna finestra oberta a l’habitació, vaig veure com la poma es precipitava des de la tauleta de nit a terra sense que, aparentment, no l’hagués tocat ningú.
Sense temps per recuperar-me d’aquesta primera sotragada va arrencar la segona. Es van començar a sentir tota mena de sorolls estranys, els objectes semblaven tenir vida independent i la realitat es confonia amb un somni, amb un malson, de fet. Jo, que primer no em creia res del que m’havia assegurat la noia, que reia amb escepticisme absolut de totes les seves explicacions, vaig començar a patir en carn pròpia una mena de daltabaix mental que em col·lapsava el cervell, em paralitzava els músculs i em travava les articulacions. No hi havia cap dubte, aquella habitació es movia i marcava el seu propi ritme personal, diferent al meu, diferent del que s’esperava d’una habitació tranquil·la, diferent al de la meva amiga que, dominada pel pànic, xisclant com una bèstia i amb uns ulls desorbitats que semblaven ratificar de manera fefaent un “veus com jo tenia raó”, s’abraçava a mi amb tota la seva força i m’esgarrapava quasi fins arrencar-me la pell a tires petites.
Jo no sabia què fer. Em mantenia estàtic, quasi sense ni gosar a respirar fins que el quadre que hi havia damunt del capçal del llit es va començar a moure, a separar-se de la paret fins arribar a formar un angle de 50 graus. Quan va tornar al seu lloc, amb un cop sec i sobtat, es va tintar d’una estranya i lluminosa fosforescència verdosa. De cop, el cérvol perseguit per cinc gossos ferotges es va començar a difuminar i va deixar pas a la imatge nítida de Sant Carles Luanga i el martirs d’Uganda mentre el calendari del costat començava a deixar anar els fulls en cascada fins que després de veure caure uns quants mesos mesos a velocitat de vertigen es va aturar al dia 3 de juny. Després vaig saber que precisament aquell dia, el 3 de juny, es commemorava la festivitat de Sant Carles Luanga i el màrtirs d’Uganda però en aquell moment l’únic que volia era sortir d’allí a tota velocitat, abandonar aquell escenari de terror. Agafats de la mà, vam abandonar l’habitació número 7, vam tancar la porta i ni ella ni jo hi hem tornat a entrar mai més. No ho podria assegurar del cert, però crec que encara hi ha la poma mossegada i incorrupta damunt la catifa i la plàtera de menjablanc damunt la tauleta de centre.
I una última cosa que val la pena constatar, cada dia 3 de juny sentim sorolls estranys i si ens hi fixem bé veiem una lluminositat fluorescent i verdosa que s’escola per sota la porta, però en un rampell de prudència absoluta i un punt covarda, fem com si no sentíssim ni veiéssim res de res. L’únic que faig es acaronar discretament amb la mà dreta la cartera de pell on hi guardo una estampa amb la imatge policromada de Sant Carles Luanga i el màrtirs d’Uganda.
Dimarts, 23 d'Abril de 2024
