Una vegada més la nostra cita es produeix a cavall d’aquestes hores mentideres que ens parlen del dia i que encara són nit, que ens lliguen a la fosca i ja són llum. Gràcies per ser-hi, per acompanyar-nos en aquest recorregut fetiller per les habitacions del nostre hotel. Avui us parlaré de la que porta a conèixer la història del número 8.
Encara que pugui semblar mentida, i contra el que es pugui pensar sense aprofundir en la qüestió, haig de dir que en aquesta habitació només hi he entrat una única vegada en tota la meva vida i la història que us vull explicar ara, real com la fresca de les nits de tardor, és precisament el fruit de la barreja mal definida d’aquella visita real amb les percepcions, les impressions, les emocions i els neguits que s’hi han anat sobreposant després. I si, a més, tenim en compte que la vista és el més enganyós i traïdor dels sentits, aquesta narració és la veritat feta paraula, encara que veritat i paraula puguin no ser sempre ciències exactes. Tot i així, ho juro per la son que ara mateix m’adultera l’ànima.
Els qui em coneixen en persona ja saben que jo no sóc un d’aquells grums de xafarderia fàcil, d’aquells que perden el temps i la sang espiant els hostes a totes hores i fent de la feina una finestra oberta de bat a bat a les intimitats de les vides alienes. Això tampoc no vol dir que sigui de pedra i que em mantingui aliè a la realitat que m’envolta, però, tot i que potser m’equivoco, crec que hi ha una frontera, subtil però frontera al cap i a la fi, entre la curiositat natural i el morbo gratuït. Potser per aquest motiu penso que hi ha habitacions que sovint s’escapen de la meva mirada detallada, però l’habitació que ens ocupa, la número 8, va ser una excepció des de la primera vegada que vaig passar per davant de la seva porta de camí cap a un altre lloc. Anava caminant, distret, immers en les meves cabòries, quan em va arribar de cop una bafarada d’olor, una sentor poderosa i gens habitual, com de peix i d’algues barrejades a primera línia de mar. I també vaig sentir un soroll potent que semblava el que fan les onades d’un mar ferotge, salvatge i desfermat, rebotant les unes contra les altres.
Reconec que aquella primera vegada, tot i que em va cridar l’atenció, no en vaig fer gaire cas. Els hostes poden fer el que vulguin amb les seves vides i si els agrada perfumar-se amb olors de peix enlloc de fer-ho amb Opium d’Yves Saint Laurent són molt lliures de fer-ho i si s’estimen més escoltar gravacions marines que les òperes de Wagner, les cançons de Lennon-McCartney o una actuació de festa major de la Banda de Cornets i Tambors Verge de Misericòrdia, jo no sóc ningú per criticar les seves decisions o per portar-los-hi la contrària i, de fet, vaig oblidar aquell episodi al moment fins que al cap d’uns dies vaig tornar a passar per davant de l’habitació 8. El nas se’m va tornar a omplir d’aquella poderosa sentor de peix i d’algues mig corrompudes. També vaig recuperar aquell brogit que feia el mateix efecte del Titànic enfonsant-se al bidet del bany.
I si bé aquelles dues primeres vegades la meva presència davant la porta de la cambra va ser del tot casual, a partir d’aquell moment l’habitació número 8 es va convertir en una mena d’estranya obsessió. M’hi acostava sempre que la feina m’ho permetia i, fins i tot, canviava rutes curtes per algunes de molt més llargues si em permetien passar-hi a la vora. No m’omple precisament d’orgull dir-ho però també haig de confessar que quan estava segur que ningú no passaria pel passadís durant un lapse de temps concret, enganxava l’orella a la porta. I si bé el perfum de peix era sempre una constant, els sorolls es produïen de tant en tant. Escoltar-ho amb detall també em va permetre captar de manera ocasional un repicar rítmic al parquet de terra, com de fusta contra fusta. I de vegades coincidien tots els estímuls a la vegada i esclatava aquell xipolleig brutal acompanyat dels cops que, aleshores, és feien una mica més ràpids.
Aquell presumpte misteri m’intrigava cada vegada més i es va començar a convertir quasi en una obsessió. Em vaig passar dies i dies anant i venint amunt i avall i amb l’orella enganxada a la porta sempre que és presentava una ocasió i tot i així no vaig ser capaç d’esbrinar cap novetat, res més del que ja sabia. L’olor densa i salobre de mar, el soroll de l’onatge i aquells cops rítmics que semblaven els impactes repetits de dues fustes.
Res més. Cap novetat. Cap pista.
Fins i tot, i a risc de trair-me i de mostrar-me com un xafarder, vaig interrogar alguns companys amb la màxima discreció de què vaig ser capaç. Ningú no sabia res. Ningú no sabia qui hi havia a l’habitació número 8, la qual cosa no feia res més que incrementar amb més força l’halo de misteri que envoltava aquella situació insòlita. Cap rastre, cap detall. No sortien mai de la cambra? Ningú no hi entrava? Qui hi havia? No menjaven? No passejaven? No tenien ganes de conèixer la ciutat? No feien res fora de les quatre parets de l’habitació?
Un dia fins i tot vaig veure un rajolí d’aigua que s’escapava per sota de la porta. Era l’estiu i jo, com quasi cada dia des que m’havia picat el cuc de la curiositat, tenia l’orella enganxada a la fusta de la porta. De cop i volta vaig notar una desconcertant sensació d’humitat que m’amarava els peus. Vaig mirar avall i vaig veure les meves sabates i un bassal d’aigua que les envoltava. Em vaig acotxar, vaig enfonsar la punta dels dits a la superfície transparent d’aquell petit llac i després, per alguna estranya raó que no sóc capaç d’explicar de manera coherent, no vaig poder reprimir la temptació de dur-me la mà a la boca. Era aigua salada! Res a veure amb la que rajava de la Boca de la Mina. Era aigua amb gust de mar i sentor de peix. Qui hi havia en aquella habitació? Què estaven fent?
Al cap d’uns dies em va arribar un rumor no confirmat que afirmava que els hostes de l’habitació número 8 eren a punt de marxar. La meva última oportunitat. No podia badar. Em calia veure’ls, encara que només fos passant. Volia saber quina cara tenien i, si podia ser, esbrinar què hi feien allí a dins. L’empresa i el director estarien contents. Disposat a no deixar escapar una ocasió que no sabia quan s’havia de produir, aquells dies vaig fer més hores que un rellotge. Complia escrupolosament els meus torns de feina i, a més, em quedava als del altres, parlant amb els meus companys que, tot i agrair força el fet de tenir algú amb qui parlar, s’estranyaven força de veure’m a totes hores a l’hotel.
Però ja se sap que el cos humà és una estructura dèbil. I al quart dia de rebre el rumor, pels vols de la 1 de la matinada, em va acabar guanyant la son. Primer va ser una sensació general de pau acompanyada d’alguna caparrada ocasional. Després una gola fosca que em xuclava, uns braços gegantins que m’amanyagaven i em conduïen al Limbo. Vaig dormir set hores seguides sense respirar. Encara sort que ho vaig fer fora del meu torn.
Un dels meus companys em va despertar, sacsejant-me l’espatlla amb contundència, per dir-me que era l’hora, que ja em tocava entrar de guàrdia. Instintivament vaig dirigir la mirada cap el rellotge del vestíbul. Faltaven quatre minuts per les 7. Encara amb la son enganxada als ulls i al cervell, només vaig encertar a donar-li les gràcies i a preguntar si hi havia alguna novetat. Amb un mig somriure que jo vaig interpretar com burleta, em va dir que els de l’habitació número 8 havien marxat a les 5. Em vaig despertat de cop i també em vaig desesperar. Havia fracassat, però com que no havia manifestat de manera obvia el meu interès per veure’ls marxar, tampoc no podia recriminar que ningú no m’hagués avisat de la seva partida.
I com eren, vaig preguntar-li encara tenallat pel desconcert? Quans eren? Que feien? Un bombardeig d’interrogants que el meu company acollia com si fos un jugador de tennis desbordat pels cops constants i precisos del seu rival. Al final, després d’inspirar profundament diverses vegades, vaig aconseguir assossegar una mica els nervis i assabentar-me que havien marxat tots pel moll de càrrega de mercaderies de l’hotel i que l’únic que havia passat per recepció per tal de liquidar la factura era un senyor molt esquerp, amb barba, sense bigoti, amb cara de cansat i amb una pota artificial de fusta que repicava contra les rajoles del vestíbul mentre caminava.
Vaig marxar corrents, deixant-lo quasi amb la paraula a la boca, penjada d’un fil i a punt d’estavellar-se contra el precipici del no-res. No ho havia fet mai abans, però vaig entrar a l’habitació número 8 d’una revolada. Sense mirar, sense trucar.
Totalment buida.
Només aquella intensa sentor de peix amarant-ho tot, envaint cada racó. Res a veure amb el perfum de lavanda que utilitzava l’equip de neteja. Ni rastre d’aquell soroll que semblava una onada caient des d’un gratacels o un animal gegantí repicant contra la superfície rissada del mar. A la cambra de bany un gran toll d’aigua a terra. Aigua amb una densa olor d’algues i salnitre. I al damunt de la tauleta nit, un llibre abandonat amb algunes pàgines marcades i esquitxos líquids a les cobertes.
Moby Dick, de Hermann Melville, hi deia.
