Dilluns, 26 de Juny de 2017

Gran Hotel Reus Continental (Habitació 012)

L'escriptor i periodista reusenc Jordi Cervera presenta el dotzè capítol d'aquesta sèrie narrativa a Reusdigital.cat

30 de Desembre de 2016, per Jordi Cervera
  •  

Si mireu al cel i veieu que les clarors formen un magma indefinit amb la negror sabreu que és la prova definitiva que aneu pel bon camí, que ha arribat l’hora de ficar el nas als espais que tanquen les parets de les nostres habitacions. Ja sabeu que totes tenen una història particular que les fa molt especials. Avui anem a la número 12.

D’entrada us volia avisar que, contra el que acostuma a succeir en establiments hotelers com el nostre on la gent famosa sovint intenta mantenir a tota costa l’anonimat i miren de passar desapercebuts com si fossin un hoste anònim més, en aquest cas que vull explicar ara, el protagonista va venir sempre a cara descoberta, amb la veritat per davant i sense embuts ni falses identitats. I tot i que en cap moment no em guia la intenció de restar mèrits a la seva actitud, també em toca dir que, encara que ho hagués volgut, li hauria costat força amagar-se, dissimular el seu rostre i intentar fer veure que no era ell. Era massa famós, conegut i peculiar per aconseguir-ho.

Tots els que ens trobàvem a la recepció en el moment precís en que va entrar per la porta el vam conèixer a l’instant i sense ombra de dubte. Vam identificar de seguida la seva peculiar i personalíssima manera de caminar, amb les cames una mica obertes, com si acabés de baixar d’un cavall. També vam veure el seu posat una mica desballestat. Vam identificar la seva roba, aquella inconfusible manera de vestir, més curosa de cintura en amunt que de cintura en avall. I és clar, vam identificar de totes totes el seu rostre. I per si quedava algun dubte, quan va parlar es va acabar de retratar del tot. Encara que s’amagués darrera d’una mampara opaca, la seva veu era sempre el seu millor i més característic tret d’identificació. 

Era ell sense cap possibilitat d’equivocar-se!

Sí, la veu inconfusible el delatava. Quan va parlar per inscriure’s al registre ningú no va dubtar, tothom va saber qui era. L’havíem vist milers de vegades en tota mena de revistes i estàvem tips de veure’l per la pantalla del televisor embrancat en mil aventures a quina més espectacular. De fet podríem afirmar sense por d’equivocar-nos que era un veritable heroi mediàtic. I tot i que l’hotel no era nostre i només érem uns simples empleats a sou, sentíem aquell profund sentiment corporativista que dóna el reconeixement, que algú famós t’esculli entre mil possibilitats i ens embargava l’orgull legítim de tenir-lo allí, entre nosaltres.

Era el més gran entre els grans. Era l’incomparable i únic ànec Donald!

Actuant al cinema feia molta gràcia però en persona, així en les distancies curtes que han fet famoses les colònies d’home, s’ha de dir que costava força entendre’l. Aquella cantarella nasal i accelerada t’obligava a estar molt pendent d’ell i d’intentar ajudar-te de la gesticulació complementària i del moviment dels llavis, bé, més aviat del moviment del bec, per tal de no perdre’t paraula, de lligar tots els estímuls i evitar caure en allò tan lleig de preguntar-li “què?” amb cara de rústic que no sap idiomes i que no ha sortit mai de casa.

Superada la primera impressió, el moment inicial de sorpresa i d’emoció, quan els meus companys van veure que no era gens fàcil d’entendre i que, a més la seva fama de tenir mal caràcter no era en absolut una ficció cinematogràfica ni un tòpic d’estrella popular, es van anar allunyant d’ell després, és clar de demanar-li el corresponent i imprescindible autògraf. De cop i volta, i sense haver-ho demanat, em vaig trobar convertit per atzar en la persona de contacte entre l’ànec i l’hotel.

Aquella vegada venia sol, sense ningú que l’acompanyés. No viatjava ni amb la seva eterna parella, la Daisy, ni amb l’oncle avar, ni amb els nebodets entremaliats. Tampoc no anava amb el seus amics, amb els companys d’aventures, Mickey i Goofy. Qui sap, potser per aquest motiu, per pur avorriment, em va demanar que entrés amb ell a l’habitació i em va convidar a fer una copeta de bourbon.

M’hauria estimat més una copeta d’anís escarxat de Narciso Musté, hijo de Juan Gili o un Gran Licor San Bernardo de Demetrio Bueso, però per evitar discussions inútils li vaig dir que mai no bevia mentre treballava, però ell, amb la veu rogallosa i irritada em va contestar un sec i contundent: “Collonades!!” al més pur estil Josep Pla i Casadevall. I sense donar-me ni un segon per poder replicar, va afegir: “el client sempre té raó i en aquest cas el client sóc jo”. I per si quedava algun dubte va reblar el clau amb contundència irrefutable: “I si haig d’anar a parlar amb el director hi vaig, i punt”.

Va assegurar que estava tristament acostumat a que als hotels no l’entengués mai ningú i que com que jo l’entenia a la perfecció, doncs no em volia deixar escapar. Tenia raó, el client sempre té raó, així que vaig abandonar totes les meves reticències més aviat teòriques, em vaig asseure al sofà i vaig deixar que el famosíssim ànec Donald em servís una copeta curulla de pur bourbon de Kentucky.

Asseguts al sofà, gaudint de la comoditat dels coixins, de la fluïdesa de la conversa i de l’abraçada lleu i plaent de la son, van anar caient les hores de manera quasi paral·lela als gots de bourbon. Imagineu-vos per un moment el que pot ser conversar amb l’ànec Donald en aquelles circumstàncies. Ell amb la llengua entortolligada per l’alcohol i jo amb l’orella contaminada pels vapors etílics. Tot i així m’esforçava per seguir-li el fil de les reflexions o, com a mínim per no perdre’m la meitat de la història que m’explicava i que tot plegat acabés mantenint una certa coherència interna i externa.

Aquella primera nit va passar ràpid, molt ràpid. Només vam parlar de vaguetats sense cap importància i jo, quan va arribar l’hora de començar el meu torn i arrossegant una ressaca de la mida aproximada d’un capità general de l’exercit de terra, tot no era capaç de moure ni una pestanya sense sentir la punxada combinada de l’alcohol i del penediment, li vaig dir que havia de marxar. Però el senyor Donald, que pel que sembla resistia molt més l’alcohol que jo, potser era per allò que sempre havia sentit dir que el greix dels ànecs serveix per apaivagar-ne els efectes, es va aixecar despert i en plena forma, és a dir amb aquell punt d’irritació tan característic de la seva personalitat, va passar com un llamp davant meu i va anar directament cap el despatx del director. Va entrar quasi sense ni demanar permís i, deixant la porta oberta de bat a bat, li va abocar la cavalleria i li va dir que mentre ell fos a l’hotel volia que jo estès alliberat de qualsevol tipus d’obligació i consagrat només al seu servei personal. I pel que sembla fins i tot el va amenaçar de fer-lo sortir a ell i a l’hotel amb noms i cognoms a la propera pel·lícula que rodés i que si encara no en tenia prou, gestionaria personalment que el gos Pluto vingués i se li acabés pixant a les sabates i fent caca a la catifa del vestíbul. El director, és clar, va dir que no hi havia cap problema mentre s’eixugava la suor del front amb un mocador blanc que tenia les seves inicials brodades en un vèrtex.

I d’aquesta manera tan estranya, de la nit al dia i sense ser-ne gaire conscient, em vaig veure convertit en una mena d’acompanyant de luxe de l’ànec més famós de tot l’univers conegut. El primer que vam fer va ser anar a dinar i, òbviament, jo vaig evitar qualsevol referència i qualsevol esment al paté de canard i al magret d’ànec, dos dels plats estrella de la carta. I tot i que confesso que m’hauria agradat aprofitar aquella ocasió única i irrepetible de tastar-los, tampoc no volia crear cap mena de problema d’aquella manera tan barroera i vaig optar per callar com un ànec mut del Penedès.

Aquella nit també va ser llarga i degudament regada amb bourbon de Kentucky. Jo, eu no sabia ben bé què explicar-li, li vaig parlar de la Colla de Ca l’Aladern, el grup d’escriptors modernistes format per Josep Aladern, Màrius Ferré, Hortensi Güell, Miquel Ventura, Pere Cavallé, Ròmul Salleres, Plàcid Vidal, Joan Puig i Ferreter, Xavier Gambús i Antoni Isern, però no va fer cara que allò li interesses gens ni mica. A mida que anàvem bevent es va anar entendrint. Em va explicar que la fama era molt dura de suportar, que estava cansat de veure con la gent li deia que sí i li seguia el joc, però que en realitat no l’entenien gens ni mica quan parlava. A la setena copa em va confessar en un sobtat atac de sinceritat que la seva relació amb la Daisy era pura façana, que només s’aguantava perquè els estudis Disney no volien cap escàndol ni de premsa rosa ni de tribunals, però que en realitat s’entenia des de feia temps amb un cigne femella que vivia al zoo de Los Angeles en règim de semi-captivitat. També em va posar verd al seu oncle, de qui va dir que era un avar, un poca-pena, un malcarat i mil barbaritats més i tampoc no va estalviar atacs frontals contra els seus nebots, del quals va afirmar que eren uns brètols que necessitaven una bona puntada de peu al cul o una bona bufa amb la mà oberta.  Tant simpàtics que semblaven vistos a través de la pantalla del cinema i es veu que eren tres monstres despòtics que no havien digerit mai la fama amb un mínim de dignitat. Reconec que em va fer una mica de pena.

Quan va arribar l’hora de marxar em va abraçar mentre em feia un gest d’amistat i cobrint-se la boca amb el dit em demanava la sòlida complicitat del silenci dels amics. Em va regalar la seva famosa gorra de mariner i jo, li vaig regalar el meu barret de grum, un barret que, tot s’ha de dir, anys més tard li he vist posat en un dels jocs de videoconsola que protagonitza. Vaig estar content de veure que havia pensat en mi i que no m’havia oblidat just tombar la cantonada.

Des d’aleshores, cada vegada que entro a l’habitació número 12 em fa l’efecte de flairar l’olor de fusta envellida del bourbon de Kentucky i de sentir la veu rovellada de l’ànec Donald convidant-me a seure. Ara bé, tot i la complicitat que es va crear entre tots dos, no vaig gosar a preguntar-li com és que anava pel món sense pantalons.

 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)

Reportatges