Dijous, 16 de Novembre de 2017

Gran Hotel Reus Continental (Habitació 017)

29 de Maig de 2017, per Jordi Cervera
  • president.cat

Les hores on la nit va perdent el seu nom segueixen mantenint sense canvis les seves possibilitats de ser un territori adobat a la confessió, al desig de furgar amb neguit i un punt de nostàlgia entre la muntanya de records que es mantenen vius a l’interior de les nostres cambres. Avui l’habitació número 17. 

La història que us vull explicar és una de les més fantàstiques que han succeït en el secret preservat i dolç de les habitacions de l’hotel. I ja sé que això que dic, amb tots els precedents que ja us he relatat abans i tots els que encara em queden per detallar pot sonar una mica estrany i fins i tot exagerat, però intel·ligents com sou, sabreu que en tota acumulació de coses sempre n’hi ha algunes que per la seva pròpia idiosincràsia íntima, destaquen per damunt de la resta i val a dir que entre la munió d’històries que ens ha anat proporcionant l’hotel, aquesta és, sens dubte una de les més màgiques.

I vagi per endavant una afirmació quasi absoluta. Sé perfectament que tots els pensaments humans són subjectius i que aquesta mateixa condició innata els fa volubles i, per tant, susceptibles al judici particular de cadascú. Amb això només vull dir i deixar clar que una cosa que segons el meu criteri personal sigui sublim, pot ser d’allò més trivial per a qualsevol altre, però també estic quasi segur del tot que avui coincidirem i que tots trobareu aquesta història que us vull explicar màgica i carregada d’il·lusió.

I una cosa important que m’he descuidat de dir-vos, la d’avui és també la història més adient per explicar durant les dates més immediates a les festes de Nadal i de Reis, quan encara tenim marcada a les retines tota la màgia d’una nit on tots els somnis es poden fer realitat, on la mirada dels nens es fa transparent i es converteix en un somriure càlid i sincer.

A casa nostra, crec que ja ho he explicat en alguna ocasió anterior, acostumen a venir algunes parelles que s’amaguen, que busquen el secret puntual, la complicitat del nostre silenci professional i la sensació d’anonimat que regalen les nostres cambres, però és poc corrent que aquestes trobades incògnites siguin a tres bandes, amb tres persones implicades. De fet, una trobada amb tres vèrtexs només es pot justificar com a preludi d’una ocasió molt i molt especial, d’una fita d’aquelles que marquen la història i la memòria de petits i grans.

El primer en arribar era rodanxó de cara i regalava simpatia a tort i a dret. Encaixava mans, saludava, comunicava alegria sense límits i repartia caramels sense fre. M’hi vaig fixar i tots els caramels eren de marca, d’aquells Virginias de dos pisos, bons, refrescants, dels que feia goig i il·lusió desembolcallar i clavar les dents al mig per tal de separar els dos discos. Res de caramels d’aquells de propaganda de les caixes d’estalvi, no senyor. Caramels de primera, fets a Reus de tota la vida. Ai, què bons!

Torno a la història. Se’l veia segur i afable i la gent de l’hotel somreia quan se’ls acostava disposat a saludar-los, a parlar amb ells i a fer-los sentir importants i únics, encara que només fos durant uns segons. Quan va acabar de passejar-se com un líder per tot l’hotel, es va relaxar i va demanar l’habitació, la número 17, una cambra espaiosa i discreta que ja havien reservat prèviament els seus subordinats i, tot i que ja ho sabíem tots, ens va recordar que esperava dues persones més.

El segon dels visitants, tot i tenir sempre un somriure perenne enganxat als llavis, semblava una mica menys extravertit que el primer. Potser només era un problema de timidesa, qui ho sap. De totes maneres també es va entretenir saludant tothom sense problemes ni escarafalls, però s’ha de reconèixer que ho va fer d’una manera molt més discreta, sense tantes alegries i, sense repartir caramels. De totes maneres, i tot i aquesta seriositat més evident, tenia una lluïssor al fons de la mirada que el convertia en un personatge entranyable i proper. Va preguntar si era el primer i quan li vam dir que no, va demanar per l’habitació i s’hi va tancar sense dir res més. Mentre el grum l’acompanyava i amb el temps just que donava el gest de tancar la porta, vam poder veure com tots dos es fonien en una abraçada que semblava de companys, d’amics acostumats a compartir il·lusions i aventures.

El tercer va arribar poc després, amb un lleuger retràs i un pèl atabalat. Es veia de lluny que no era d’aquí, la qual cosa portava a visualitzar la imatge d’un trio ben especial. Anava molt ben vestit, fins i tot potser millor que els altres dos i tot i que també es veia cordial, donava la sensació d’anar més per feina, de no voler perdre el temps. Va saludar personalment el director i a la resta ens va dedicar unes paraules on ens demanava empatia i discreció i ens prometia que els nostres desitjos es complirien si tot sortia com es preveia que havia de sortir. No cal ni dir que ens va deixar contents i carregats d’il·lusió.

La sensació íntima de saber que tots tres romanien tancats a l’habitació ens va fer sentir a tots molt i molt bé. Teníem l’agradable sensació de formar part d’alguna cosa més gran, de ser testimonis silenciosos d’un d’aquells fets únics que fan que la humanitat sigui més feliç, menys gris i que encara que només sigui durant el lapse de temps finible d’una nit màgica, tenia la força d’aconseguir que molta gent no pensés en res més que en somriure i en emmirallar-se en els ulls il·lusionats i vius de tots els que t’envolten.

Durant tot el temps que van romandre tancats a l’habitació no van sortir ni una sola vegada i l’únic testimoni que teníem de tot el que feien a l’interior de les quatre parets era el de la cambrera, la Fina, que hi entrava de tant en tant per tal de proveir-los de menjar i de beguda. Entre les diferents comandes que van fer al servei d’habitacions, van demanar ànec amb peres i bon vi, però només una ampolla, perquè es veu que a tots tres els tocava conduir després de la reunió. La Fina, esperonada per les nostres preguntes constants, fetes només amb ànim d’alimentar aquesta il·lusió col·lectiva i no pas de xafardejar, ens anava explicant pas a pas els retalls de les converses esporàdiques que anava pescant mentre servia plats i gots.

D’aquesta manera vam saber que parlaven d’unir esforços per portar el bé comú a tothom, sense distinció de classes, que junts farien molta més feina que un de sol i que així es recuperaria l’esperit inicial de tot allò que s’havia anat perdent al llarg dels últims anys. No necessitàvem res més. Ho vam entendre de seguida. No hi havia cap dubte. Quedava clar que allò era tota una declaració de principis destinada a recuperar l’espai propi que, any rere any, els havia anat robant Santa Claus, aquest invent americà que feia estralls arreu i alterava les tradicions més pures i autòctones. Quina joia tenir-los tots tres allí, a la vora, al nostre costat.

En un altre moment, la Fina també ens va dir que els havia enxampat parlant de les concrecions de calendari. Apuntaven que tot es faria un dia en concret i que aquell dia, de fet, seria la fita que marcaria la recuperació de les il·lusions col·lectives, un pas decisiu cap a la felicitat global. 

I tot i que havien vingut per separat, van marxar tots tres junts i molt feliços. 

I nosaltres també! 

No podem negar que ens feia una gràcia especial que el nostre hotel, que l’habitació número 17 del nostre establiment hagués estat l’escenari d’aquella trobada entre els tres personatges més desitjats de l’univers. Cap dels tres portava la corona preceptiva que sempre els identificava, però vam entendre que la discreció i l’anonimat són fonamentals quan es tracta de passar desapercebuts amb un bon fi i teníem molt clar que hi ha detalls que no són necessaris quan les il·lusions fan bategar els cors i moure els sentiments. 

Vam sortir tots, sense excepció, per acomiadar-nos i, un per un, ens van abraçar protagonitzant un instant de comunió inoblidable i gens habitual en les recepcions dels hotels.

Després d’aquell comiat meravellós i carregat d’esperança, al Manel se li va acudir preguntar en veu alta: “i con deu ser la signatura d’aquests tres?” I com si algú hagués activat un interruptor, al moment se’ns va encendre a tots una llumeta d’atenció. Vam córrer junts, com un sol ens, cap el mostrador de recepció, disposats a fer una ullada al llibre de registre i esperant, és clar, veure brillar els tres noms més màgics de l’univers, Melcior, Gaspar i Baltasar. 

Per contra vam veure escrits tres noms que no ens esperàvem en absolut.

José, Joan i Josep Lluís. 

I al costat, els cognoms, Montilla, Saura i Carod Rovira.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)