Dijous, 10 d'Agost de 2017

Gran Hotel Reus Continental (Habitació 018)

L'escriptor reusenc Jordi Cervera presenta el divuitè capítol d'aquesta sèrie narrativa a Reusdigital.cat

26 de Juny de 2017, per Jordi Cervera
  •  

La nit difumina la seva abraçada cordial i la foscor es va convertint en una claror lleu i implacable. Són les hores màgiques que fonen la  vida i la son, el temps per entrar de puntetes i passejar pels racons del nostre hotel. Avui l’habitació número 18.

Què ens porta a ser com som? Per quines raons fem les coses que fem? I per què les fem d’aquesta manera concreta i no d’una altra semblant o totalment oposada? L’ànima humana és un gran calaix de sastre, ple de racons i de misteris, un tema interessant, tot i que no us voldria avorrir amb disquisicions científiques i filosòfiques que, sorgides de la meva boca, no farien altre cosa que permetre que la son us guanyés la batalla i perdéssiu el fil de la vetlla que us captiva i enamora més que els petons de Morfeu, aquest déu oníric, entremaliat i xuclador de voluntats.

I ara que m’ha pujat als llavis aquest nom, ara que parlo de Morfeu, el déu encarregat de la son i dels paisatges nocturns, només vull fer un incís en la narració real i detallada dels fets i apuntar una cosa que no sé si sabeu. Morfeu era un dels mil fils engendrats per Hipnos, la son i Nix, la nit, tot i que cal tenir en compte que el més important a l’hora d’entrar en aquesta història que us vull explicar tot seguit és que Morfeu, a més de tot això, era germanastre de Tanatos, el déu de la mort.

Curiós, no? La son i la mort, tan semblants i tan diferents a la vegada,  lligades per cordes familiars indissolubles. Qui ho havia de dir? Tancar els ulls, oblidar-ho tot, navegar per uns llimbs nebulosos i poc definits. Mira, sembla que dormi, repeteixen sense vergonya una gran munió de gent, la que practica sovint aquell art ancestral d’anar a “veure morts”. Potser no és cap desgavell pensar que la son i la mort són germanastres i que els seus destins són camins paral·lels, que l’una és la porta de l’altra, que l’altra és la sublimació absoluta de l’una. Qui sap!

Posats a donar detalls concrets, també us haig de dir que el déu Morfeu va acabar els seus dies fulminat per Zeus, el totpoderós, per haver revelat alguns secrets celestials als humans impurs i xafarders. És el que té somiar, després costa controlar la dinàmica dels esdeveniments. És clar que, ben mirat, aquest mateix efecte potser també el produeix la mort. Fetes aquestes primeres puntualitzacions que, ben mirat podrien ser allò que els novel·listes en diuen una introducció, anem al cor real de la història que us vull explicar.

Era una tarda d’hivern a l’hora en que els toros surten dels seus refugis improvisats per trobar-se de cara amb els clarins greus que no són altra cosa que l’anunci de la mort. I al nostre voltant, tot començava a ser fosc, impregnat d’aquella tristor de les tardes d’hivern que esdevé quan el rellotge i el cel entren en una contradicció directa i evident. No es pot dir que fos una tarda especialment dolenta, però tampoc no era de les més lluminoses. L’únic que teníem clar d’antuvi era que seria llarga, llarga com ho eren totes les avorrides tardes d’hivern.

I encara sort que una parella va venir per trencar l’acumulació de cercles de no-res que el fum de les nostres cigarretes, en un temps en què fumar encara no era un pecat execrable i farcit d’abominació social, dibuixava al cel de l’habitació. Es veien educats, cordials i fins i tot simpàtics. Ell més tímid i amb aquella aparença una mica de “poqueta cosa”. I malgrat la seva imatge, era ell qui parlava, qui portava la veu cantant sempre, això sí, després de mirar de cua d’ull la dona, com demanant-li autorització, un permís que ella li regalava amb una mirada condescendent i un punt lànguida.

En una eclosió de sinceritat d’aquelles que algunes persones són capaces de convertir en normalitat quasi trivial, ens van explicar que ell estava malalt i que havien decidit passar uns quants dies a l’hotel, lluny de casa per tal de veure si el canvi d’aires i la tranquil·litat li anaven bé. I com que vivíem una època amb més aviat poca feina, en un atac d’insòlita i sobtada solidaritat, ens vam comprometre a cuidar-lo com si fos el nostre pare. Tots dos ens ho van agrair amb un somriure ample, franc i generós abans de tancar-se a l’habitació per tal de recuperar les forces perdudes durant un viatge que havien qualificat d’esgotador.

Ens vam mantenir escrupolosament fidels a la nostra promesa. I com que qui no té feina diuen que el gat pentina, a més aprofitàvem totes les estones mortes per anar explicant a la resta de companys que el senyor que ocupava l’habitació número 18 havia vingut a l’hotel a recuperar-se d’una malaltia. El cuiner es va apuntar al moment a la nostra obra solidària i ens va garantir que li faria el menjar que volgués. I tot i que havien contractat una tarifa econòmica i que, per tant, només tenien dret al menú del dia, ell va dir que posava el bo i millor de la seva cuina al servei terapèutic del nostre malalt. No hi ha res com una bona causa solidaria.

Dit i fet. Llobarro i rèmol dels pescadors de Cambrils, estofat de vedella, civet de senglar caçat a les muntanyes de Prades, crema catalana, menjablanc de Reus, carquinyolis de l’Espluga. Un dia fins i tot li va preparar una magnífica caldereta de llagosta que es va partir amb la seva dona. I quan el vam interrogar amb la mirada, estupefactes davant tanta generositat, va mussitar en veu baixa, com traient importància al que acabava de fer: “Tenia por que es fes malbé si no la servia aviat i no na volia llençar a la brossa”.

Però l’home, el nostre hoste, l’Antonio, tot i que somreia, es veia satisfet  i es mostrava agraït, no semblava millorar gens ni mica. Ella, la Francisca, ens va explicar que era molt feliç al costat del seu home. Que feia 30 anys que s’havien casat i que Déu els havia fet arribar les seves benediccions en forma de quatre fills fantàstics. Dos nois, l’Antonio i el Fernando, Dito ens va dur que li deien, i dues noies, la Francisca i l’Encarni. Una de les ajudants de cuina li va preguntar quines edats tenien i ella va dir.  23, 20, 17 i 14.

Però tots quatre són morts, va afegir abaixant els ulls.

Ens vam quedar glaçats, una mica descol·locats i, a partir d’aquell moment, encara ens van fer molta més pena que abans. Quatre fills i tots quatre morts. I ara el marit malalt. Quina vida de patiment li havia tocat a la senyora Francisca! Ningú no va gosar a preguntar res més, però aquella revelació va fer que encara ens bolquéssim més a cuidar l’Antonio amb tota la nostra dedicació. I tot i això la seva malmesa salut empitjorava a marxes forçades. S’anava apagant a ulls vista. Tant i a tanta velocitat que la senyora Francisca va decidir tornar a casa. Ens va fer molta, molta pena veure’ls marxar. El cuiner fins i tot va deixar escapar una llagrimeta mentre mormolava en veu baixa. “I ara qui li farà menjars saborosos, equilibrats  i nutritius?

Al cap d’un parell de setmanes vam veure la senyora Francisca obrint el butlletí de notícies del migdia. Emmanillada, a punt d’entrar als jutjats i amb un policia a cada costat. L’acusaven d’enverinar el seu marit, administrant-li petites i continuades dosis de cianur. I es veu que, segons apuntaven les investigacions oficials, els quatre fills de la parella, l’Antonio, el Fernando, conegut per tothom com Dito, la Francisca i l’Encarni també havien mort enverinats lentament amb cianur.

La senyora Francisca va ocupar les noticies durant molts dies. Pel que van dir els metges que la van entrevistar, patia una malaltia anomenada la síndrome de Münchausen, una variant de la hipocondria que es manifestava per projecció. La persona que la pateix necessita que siguin els altres els que estiguin malalts i així ella els cuida de manera atenta i dedicada. Són persones enganxades al patiment i amb una necessitat patològica de ser protagonistes del major nombre de desgràcies possible.

Quatre filles i un marit enverinats. Quin drama.

Llàstima de llagosta que es va menjar a costa meva, va exclamar el cuiner tot picant amb el cullerot damunt el marbre de la cuina.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)