Dimecres, 09 d'Agost de 2017

Gran Hotel Reus Continental (Habitació 019)

L'escriptor reusenc Jordi Cervera presenta el dinovè capítol d'aquesta sèrie narrativa a Reusdigital.cat

06 de Juliol de 2017, per Jordi Cervera
  •  

 

Nit i dia es barregen sense por, perden la solidesa pròpia i es converteixen en un tot descarat i omnipresent. Els regnes es fan tous i la llum dibuixa fantasmes i percepcions peculiars. El moment ideal per contemplar la vida a l’interior de l’habitació d’un hotel. Avui la número 19.

Segur que, gent de món com sou tots plegats, sabreu que hi ha històries que senzillament passen. Així, sense cap més explicació. Passen i punt. No hi ha cap justificació coherent, no hi ha perquès, no hi ha clarins anunciadors que predisposin a rebre l’acció còmodament asseguts a primera fila. Històries que succeeixen i ja està. Res més. Mires i no hi són i al cap d’un moment ja han passat. Així, com un sospir, com una estrella fugaç. Sovint fins i tot passen desapercebudes i no és fins al cap d’un temps que els espectadors se n’adonen que van ser testimonis d’un fet excepcional.

Ara, que ja ha plogut molt des d’aleshores, que ja ha passat molt temps i que el sol ha donat molts tombs en aquest dansa secreta que manté cada dia amb la lluna, potser és un bon moment per recordar, per explicar aquella història que va passar com un sospir, com una fletxa que se sent xiular i que no es veu fins que es clava a la carn, obre ferida i fa rajar la sang.

Un dia, normal i avorrit, sense res que el fes especial, es va presentar una noia. Ni massa jove ni massa vella, movent-se en aquella edat de complicada definició que fa que les dones es cobreixin d’un atractiu encara més directe, més ferotge, escapant-se a la classificació, al control, oblidant la norma i les convencions establertes. Venia acompanyada d’un nen, un adolescent ros i rinxolat que tenia els ulls de la seva mare i que, com ella, ens mirava amb un punt de discreta altivesa desafiant, una característica que en la mare era atractiva i captivadora i que, per contra, en aquell marrec resultava tota una provocació, un gest de mala educació que mereixia ser denigrat i corregit amb tota la severitat.

És clar que nosaltres només érem simples treballadors de l’hotel i, per tant, no teníem ni condició ni atribucions per encarrilar les conductes rebels dels adolescents i, d’altra banda, just és confessar-ho, la carn és dèbil i ens agradava molt més la mare que el fill i no volíem fer res que la pogués molestar. La dona tenia els cabells llargs, molt, molt llargs, recollits en una cua flonja que li emmarcava les galtes i ajudava a destacar encara més l’atractiu evident de les seves faccions. Tenia un cos contundent, magnètic, impecable, situat en el punt just d’equilibri, en aquell territori on res no sobra, on res no falta i, és clar, suposo que després d’aquest retrat apressat, és fàcil entendre que el nen impertinent no fos precisament l’objectiu principal de la nostra atenció.

El deixàvem fer, procurant que la seva insolència resultés el menys molesta possible, més pendents, és clar de les evolucions de la mare i del fet, d’altra banda força esperançador, que, en tot el temps que va romandre a l’hotel no vam veure ni rastre del pare de la criatura o d’alguna parella masculina.

I segur que pensareu que tampoc no és res estrany que una dona i el seu fill passin uns dies en un hotel i que el pare, pels motius que sigui, no aparegui. Però és que no es va estar entre nosaltres ni un dia ni dos ni tres. La senyora i el seu fill van residir a l’hotel un grapat d’anys.

L’harmonia i la normalitat es van trencar al cap d’un temps, quan de cop i volta van començar a venir homes preguntant per ella. N’hi havia de totes les procedències, condicions, tonalitats de pell, constitució física i fila moral. 

I ella que es negava sistemàticament a rebre’ls a tots. 

Fos qui fos no en rebia mai cap i va deixar instruccions clares a la recepció. No en volia veure ni un. No admetria ni excuses ni excepcions. Ni un!

Però ells no es donaven per al·ludits i, tots i les reiterades negatives no marxaven. No marxaven i, encara pitjor,  cada dia n’arribaven més. Miressis on miressis hi havia homes. 

Homes per tot arreu.

Alguns, els més ben situats econòmicament parlant,  es van acabar allotjant a l’hotel, d’altres van anar a un càmping i la resta matava el temps tombant pel carrer, cremant les llambordes de la vorera anant amunt  avall durant hores i hores. Un bon dia, la dama va contactar amb el servei d’habitacions i va demanar un joc d’agulles de fer mitja i llana. Vam enviar un grum a les Caterinetes i li vam portar. S’ho va mirar i en va reclamar molt més. Nou viatge a ca les Caterinetes i tornar amb un carregament de llana de tots colors va ser tot una. Al moment es va asseure i va començar a teixir com una desesperada i a autoritzar visites d’una en una. Fins i tot vam anar a la xarcuteria Borrull a demanar que ens deixessin un d’aquells aparells de marcar les tandes per tal d’anar organitzant els torns de manera ordenada. I de pas vam aprofitar per comprar una mica de llonganissa seca.

Però tot i portar un control estricte de les entrades i les sortides, no enteníem res! Què feia aquella dona? Què volien tots aquells homes?  I el pitjor de tot, la situació que es tornava més caòtica a cada dia que passava.

I mentre corrien els mesos i l’adolescent s’anava fent gran i, encara que sembli mentida, posant seny i educació, ella matava les hores mortes, que sigui dit de pas eren moltes, fent mitja. La veiem tot el dia fent brandar les agulles de manera quasi compulsiva i, és clar, en un primer moment vam estar convençuts que ens faria a tots una bufanda de colors, però mai va fer el gest. Més endavant  fins i tot vam començar a especular amb la possibilitat gens remota que  havia muntat un negoci il·legal i secret de venda de peces de llana manufacturades.

I una informació curiosa, estranya fins i tot, que ens va sacsejar a tots per la seva pròpia i estranya naturalesa. Una de les cambreres del torn de nit ens va dir que quan es feia fosc, ella donava per acabades totes les visites, es tancava a l’habitació i desfeia tot el que havia teixit al llarg del dia. Potser per això ningú no havia vist mai cap bufanda enllestida. Quines coses més estranyes! Teixir de dia i desteixir de nit. Força absurd, no?

Amb aquesta dinàmica, que no variava gaire la seva estructura inicial, seguien passant els mesos. D’una banda no paraven d’arribar homes. Alguns, sobretot els primers que havien arribat, es van cansar d’esperar i van acabar marxant, però, per contra, cada dia n’arribaven més i el balanç era sempre el d’un creixement constant i quasi exponencial. Hi havia homes de tot arreu i per tot arreu.  D’altra banda, ella seguia rebent-los un per un quan li demanaven, els esbandia en dos minuts i, a més, fent mitja durant el dia i desfent la feina feta quan queia la nit. 

La senyora Penèlope, recordo bé el nom perquè es deia igual que una de les cançons antigues de Joan Manuel Serrat, cada dia sortia menys de l’habitació i l’ambient entre els homes que s’acumulaven a les rodalies de l’hotel, s’anava degradant i enrarint a marxes forçades. Fins i tot el fill, que ja s’havia convertit en tot un homenet, es va arribar barallar amb un dels hostes masculins que no es volia resignar a ser rebutjat de manera tan sistemàtica i contundent i que no va saber fer altra cosa que insultar la seva mare de manera escandalosa i molt barroera.

Un matí, quan tot plegat ja començava a semblar una d’aquelles manifestacions del “No a la guerra” però només amb homes i sense pancartes ni banderes, en va arribar un altre. Era alt i fort i presentava un tret peculiar i personal que de seguida ens va cridar l’atenció a tots, tenia el mateix nas que el jove de l’habitació número 19. 

Sorpresos, vam veure com el nouvingut es plantava al mig del vestíbul i cridava amb una veu fonda i poderosa “Telèmac!”. Contra tot pronòstic, el jove se’l va mirar, va arrencar a córrer i es van fondre tots dos en una abraçada sincera i duradora. El crit també va arribar a la cambra. La senyora va sortir de l’habitació, va llençar la bufanda al mig del passadís i, obrint els braços, va proclamar a tort i a dret que el seu marit, el famós Ulisses acabava de tornar a casa després d’un llarg i accidentat creuer per tota la Mediterrània que es veu que va ser molt pitjor que navegar amb el capità Francesco Schettino.

Els pretendents, vençuts per l’evidència sempre contundent de l’amor, van anar abandonant la zona amb una celeritat mai vista i els tres, Penélope, Telèmac i Ulisses, com la família feliç i modèlica que eren, van marxar abraçats carrer avall mentre ell apuntava la possibilitat i el desig d’anar a viure a la muntanya, lluny, molt lluny del mar i ella jurava pel totpoderós Zeus que mai més tornaria a agafar unes agulles de fer mitja.

El noi somreia i nosaltres encara guarden la bufanda a mig fer com un autèntic tresor.

 

 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)