Divendres, 11 d'Agost de 2017

Gran Hotel Reus Continental (Habitació 020)

L'escriptor reusenc Jordi Cervera presenta el vintè capítol d'aquesta sèrie narrativa a Reusdigital.cat

28 de Juliol de 2017, per Jordi Cervera
  •  

 

Segur que ja coneixeu aquesta sensació, l’hem viscut tots plegats més d’una vegada, seguir el camí que fa la llum mentre es transforma, mentre creix i es fa gran, mentre abandona la nit i estripa la negror per avançar entre les hores amb compàs rítmic i segur. És l’hora de saber que hi passa a l’interior de les habitacions del nostre hotel. Avui som a la número 20.

Contra el que és habitual, m’agradaria explicar-vos una història íntima, quasi privada, d’aquelles que neixen emparades i protegides per l’ombra de la nit, que gràcies a la seva pròpia personalitat, converteixen els pensaments en confidència i les confidències en complicitats ben trenades, una història de la qual, modèstia a part, en sóc protagonista indirecte i que, tot i els anys que han passat des que es va fer real i sòlida, encara em torna sovint a la memòria.

Voldria, doncs, que entenguéssiu la profunditat i el valor dels sentiments privats i així poder compartir aquest record amb tots vosaltres. Desitjaria que no fos només un simple acte de xafarderia, d’exposar un racó del cor a la curiositat pública i, de fet, es tractaria de demostrar-vos que, efectivament, les ànimes humanes tenen racons que es poden obrir i que es poden mostrar tal i com són en realitat, més enllà de les aparences enganyoses i els falsos vels que sovint escampa la realitat. Per aconseguir-ho només cal una certa dosi de paciència, només cal saber esperar o tenir la sort de trobar-se a la vora quan s’obren com una magrana amb un únic objectiu, buscar la complicitat subtil d’algú que ho vulgui escoltar. Aquest va ser precisament el meu únic mèrit. Ser al lloc adequat a l’instant precís.

A l’hotel anàvem tots esverats. El director ens havia dit que esperava una visita de luxe, una estrella rutilant de les que brillaven amb llum pròpia al centre del Hollywood més esplendorós. I com que sempre val més prevenir que curar i per tal d’evitar possibles relliscades, ens va alliçonar amb cura i dedicació sobre tots els detalls i totes les informacions que ell creia que necessitàvem saber per tal de no fer el ridícul en cap moment i estar sempre a l’alçada dels esdeveniments i de tot allò que s’esperava de nosaltres. Calia adobar des de tots els àmbits la imatge d’establiment cosmopolita, adaptat als nous temps i obert a la possibilitat d’entrar als circuits internacionals per la porta gran i amb el màxim de condicions. El director estava radiant. La visita d’una estrella del cinema podia ser l’autèntica porta oberta a la projecció mundial de l’hotel. 

Ens va donar tots els detalls. La noia es deia Fay Wray i estava considerada arreu com una gran estrella. Havia triomfat amb “La marcha nupcial”, una pel·lícula d’Erich Von Stroheim, amb “El misterio del museo de cera”, de Michael Curtiz i amb “El arrabal”, de Raoul Walsh, però el seu gran paper, el que l’havia convertit en una icona absoluta en tot el món va ser el que va fer a “King Kong”, dirigida conjuntament per Merian C. Cooper i Ernest B. Schoedsack. Tots l’havíem anat a veure quan es va estrenar i vam sortir del cinema emocionats i embadalits com mai abans ens havia passat. Aquella història ens va fascinar a tots sense cap excepció i el paper de miss Wray va ser d’antologia. Contemplar com la por que mostrava el seu rostre s’anava transformant en tendresa cap a la bèstia perseguida amagava una força, una tensió i una sensibilitat rotundes i magnètiques. 

Quan va entrar per la porta es va produir una mena de miracle, l’hotel es va il·luminar amb la seva presència com si en realitat s’hagués encès de cop tot el sistema d’il·luminació. Semblava una autèntica deessa. Portava un abric amb el coll de pell, tot i que tampoc no feia prou fred com per justificar-ho, però, ben mirat, les estrelles de Hollywood tampoc no han de justificar res de res, ho fan i ja està. Són estrelles i les estrelles fan sempre el que volen i punt. L’entrada va ser espectacular, com si trepitgés la catifa vermella que condueix a l’acte de lliurament dels Òscar. La fascinació en estat pur. Vam quedar tots bocabadats mirant-la i només el rum-rum esmorteït de la professionalitat i la mirada punyent i fiscalitzadora del director van aconseguir arrencar-nos d’aquell estat hipnòtic i posar-nos en marxa, oblidar la contemplació embadalida i passar de pet a l’acció.

Li vam donar una habitació de primera, la número 20, una habitació amb vistes, amb luxe, amb tot el que crèiem que podia necessitar una estrella del cinema i que, a més, tots plegats ens havíem preocupat de complementar amb una decoració de flors, bombons, xampany francès, caviar beluga i tot el que ens va passar pel cap i que associaven directament a la joie de vivre. Val a dir que el director no ens va posar cap restricció prèvia i que nosaltres vam tirar de veta sense cap fre ni cap mesura. Qualsevol cosa era poca per a una gran estrella de Hollywood. Res no era prou bo per afalagar-la com es mereixia.

Vam passar dos dies anant tots de bòlid, tothom pendent de l’estrella, de la seva respiració, del seu alè, dels seus moviments, dels seus desitjos. Tots servicials, tots atents, tots sol·lícits i amables al màxim. Senyoreta Wray amunt, senyoreta Wray avall, senyoreta Wray aquí, senyoreta Wray allà. Qualsevol mínim pensament seu era una ordre d’obligat i instantani compliment. Però encara que pugui semblar mentida, hi ha una qüestió que, enlluernats per la lluïssor del neó, sovint oblidem, les estrelles de Hollywood també són persones, també tenen el seu cor, els seus neguits i també poden caure, com qualsevol altra persona, en moments puntuals d’enyor i de nostàlgia. I això precisament va ser el que li va passar a la senyoreta Wray mentre era a casa nostra.

No descobreixo res nou si dic que la nit és aquell lapse de temps on  les coordenades de la vida canvien i es fan propicies al costum més o menys freqüent de manifestar les debilitats de l’anima. La foscor, el silenci, la reflexió íntima i la solitud predisposen com cap altra cosa a la nostàlgia, al sentiment lliure, a la capacitat i a la necessitat d’obrir-se als altres, de cercar complicitats que ens alleugereixen les penes. I en aquest cas concret que ens ocupa, aquest còmplice vaig ser jo. 

La senyoreta Wray va sortir al passadís en bata, una bata rosa i decorada amb  plomes de marabú, una bata sumptuosa, una bata pròpia d’una artista de la gran pantalla, es va acostar i em va preguntar si em faria res fer-li companyia i parlar una estona amb ella. Li vaig dir que no, és clar, que ho faria encantat. Em vaig apressar a telefonar el Miquel, un dels meus companys, per tal que ocupés el meu lloc mentre jo no hi era, tot i que estava segur que al director no li importaria gens que deixés sola la recepció si ho feia per complir un dels desitjos de miss Wray.

Ens vam asseure tots dos a la seva habitació. Reconec que no ho havia fet mai abans però que era un autèntic luxe. Còmode, càlid, cridant a la son i despertant les ganes de no moure’s mai més. Em va oferir beguda, li vaig demanar un gin tònic mentre ella es va demanar un dry martini i va posar música de jazz. Un ambient íntim, subtil, quasi romàntic i que propiciava la confessió. 

 Em va mirar i amb la seva veu sensual i magnètica em va dir que malgrat la fama, els diners, el reconeixement social i professional i les inacabables legions d’admiradors que tenia repartits per tots els racons del planeta, sovint se sentia sola, molt sola. De vegades massa sola, va afegir en veu baixa. 

I el més curiós de tot, el pitjor detall de tot aquell assumpte era que, precisament l’atac sobtat de melangia i d’enyor li havia sobrevingut després del seu èxit més gran, un cop rodada i estrenada la seva obra magna, aquell “King Kong” que havia fet estremir mitja humanitat i que l’havia elevat als altars de la devoció general i absoluta.  

Es va passar tota la nit deixant relliscar les penes i les quimeres que l’atabalaven, que li enfosquien la mirada i li enterbolien el cor i jo l’escoltava amb absoluta atenció, quasi gosaria dir que amb devoció. I tot i que tampoc no voldria dir una cosa per l’altra i penjar un fals testimoni a algú que no en té cap culpa, per l’experiència acumulada durant molts anys de treballar a l’hotel, em va semblar entendre una cosa, aquella noia, la gran estrella de Hollywood, la diva venerada i glorificada s’havia enamorat com una adolescent del mico gegant i el que li passava no era altra cosa que l’atac furiós de l’enyor, senzillament el trobava a faltar. I ja se sap que els micos gegants, i menys encara si són falsos, no escriuen cartes, no truquen per telèfon i, per suposat, no declaren el seu amor a les heroïnes de les pel·lícules, així que la pobre senyoreta Wray estava desesperada.

El problema em va tocar la fibra sensible i després de pensar-hi molt em va venir al cap una possible solució. Ja sé que a primera vista podia semblar una total i absoluta estupidesa, però tampoc no perdia res dient-li. I així ho vaig fer. La meva proposta va ser la de presentar-li el Carles, un dels cambrers de menjador. Era alt, més aviat grassonet, barbut i també pelut, molt pelut i molt suau. De fet el director el feia anar tapat fins el coll i amb guants per tal d’evitar que deixes anar pèls pels plats de sopa de la clientela. 

Recordo que fins i tot li va regalar un pac d’obsequi de la perruqueria Jordi de la plaça del Prim per tal que hi anés, es pelés, s’afaités, es depilés i deixes de semblar un os ferotge recent escapat del zoo. Però va ser perdre el temps, s’hi va passar tota la tarda, es va llegir totes les revistes, vuit o deu números del “Reus, setmanari de la ciutat” i un catàleg de xampús i només es va deixar retallar una mica les puntes.

Ella, d’entrada, no va dir que no, així que vaig fer cridar el Carles a l’habitació. Li vaig demanar que es despullés de dalt a baix i, tot i que no cal dir que la meva proposta, el va agafar per sorpresa, li va sobtar força i fins i tot crec que el va incomodar una mica, com que es tractava de complaure la senyoreta Wray, ho va fer sense protestar però sense perdre en cap moment un rictus barreja de sorpresa i de vergonya. Es va quedar en calçotets. Jo li vaig fer un senyal imperatiu i, a contracor, també se’ls va treure. Tal i com ja li havia avançat a l’estrella, el cambrer era una autèntica massa de pèl sense cap escletxa.

I encara que no ho hauria de dir jo, sens dubte va ser un autèntic cas d’amor a primera vista. 

L’endemà al matí, el Carles presentava tota la paperassa de la baixa voluntària i la senyoreta  Fay Wray s’acomiadava de l’hotel i parlava amb el director explicant-li mil meravelles del servei en general i de la meva actuació concreta en particular. La senyoreta Wray i el Carles van marxar plegats, agafant-se la mà amb delicadesa i ja no n’hem sabut mai més res, tret de la postal que ens arriba cada Nadal enviant-nos records i desitjant-nos bones festes. No han tornat a l’hotel però quan veig fotografies de l’estrella a les revistes, em fa l’efecte que és feliç. 

Ja ho deia sempre el meu avi, “xiquet, on hi ha pèl hi ha alegria”!

 

 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)