Dissabte, 16 de Desembre de 2017

Gran Hotel Reus Continental (Habitació 022)

L'escriptor reusenc Jordi Cervera presenta el 22è capítol d'aquesta sèrie narrativa a Reusdigital.cat

29 de Setembre de 2017, per Jordi Cervera
  •  

Corren les hores, canvien les llums i tot passa a formar part d’aquesta claror tènue que ens ataca, ens venç i ens converteix en éssers una mica diferents, preparats per anar descobrint les històries que succeeixen en les habitacions de casa nostra, d’aquest hotel que ja quasi és vostre. Avui una habitació capicua, la 22.

Per cert, i només com a curiositat al marge, dir-vos que aquesta és de les poques habitacions del nostre establiment internacional en que la història va ben lligada al número que la identifica. El que va passar aquí, per voluntat expressa del nostre hoste, només podia passar aquí, a l’habitació número 22.

Recordareu que ja us he explicat més d’una vegada que, segons com van els dies, i sobretot les nits, en aquesta feina nostra determinades hores poden arribar a ser toves, lentes i molt difícils de digerir. L’avorriment es menja els nervis, rossega les neurones i ens converteix en addictes a l’emoció, a qualsevol emoció, per petita que sigui mentre porti aparellada la capacitat de trencar la rutina, d’esquerdar la mandra, d’esberlar la desídia. Potser per aquest motiu precís, algunes coses que la gent normal pot arribar a considerar foteses sense importància, per a nosaltres són la diferència real entre l’univers del buit absolut i el tot més rotund i enriquidor.

Aquell dia era especialment lent, amb les hores que s’arrossegaven, denses i pesants, pels cercles del rellotge amb una cadència propera al desesper. Per això l’entrada al vestíbul d’ un senyor calb, amb barba i força decidit va ser tot un revulsiu, una petita revolució.  Es va acostar al taulell i va dir sense dubtar que volia l’habitació 22. Ni la 21, ni la 23, només la 22. I sense donar-nos temps ni a respondre ni a comprovar si estava lliure, ens va avisar d’antuvi que no en volia cap altre i que ja havia marxat de tres hotels abans d’entrar al nostre. No volia discutir ni que li expliquessin les meravelles de les altres habitacions. Volia la número 22 i prou.

Ens va estranyar força. L’habitació 22, de fet no es pot dir que fos de les més especials ni singulars de la casa. No tenia ni les millors vistes, ni era de les més amples ni tenia cap característica que la fes especialment desitjable ni cobejada, però davant la contundència d’aquell advertiment previ, no vaig gosar a dir ni una paraula i, per descomptat, no vaig intentar en cap moment oferir una alternativa a la demanda inicial.

De totes maneres val a dir que l’habitació número 22 estava lliure, la qual cosa va facilitar força la relació puntual amb el nou client. Disposat a aprofitar-ho, li vaig regalar un dels meus millors somriure i li vaig dir que l’habitació 22 era tota seva.

I ves per on, malgrat la seriositat que desprenia el seu rostre, un rictus que més aviat intimidava, em va tornar el somriure i em va preguntar en veu baixa “dos i dos?”. I jo vaig respondre al moment: “quatre” . I ell rient em va replicar. “Dos i dos, vint-i-dos”.

El vam acompanyar a l’habitació. A més d’una maleta un pèl atrotinada, arrossegava una capsa de mides considerables i tota tacada de pintura, un equipatge gens habitual i que, com era lògic, va despertar la nostra ociosa curiositat. Ja se sap, qui no te feina, el gat pentina i nosaltres sovint no fèiem altra cosa que passar hores pentinant felins. Tots plegats vam començar a especular amb el possible contingut d’aquella capsa de fusta amb taques de pintura.

Jo em vaig emparar en la lògica i vaig afirmar sense embuts que una capsa de fusta bruta de pintura havia de ser per força, un contenidor de pintures i, per tant, no vaig tenir cap por en afirmar que el nostre visitant era pintor. Per contra, una de les cambreres, dotada des del seu naixement d’un esperit romàntic i tendent a la fabulació, va apuntar la idea que fos un artista famós i al moment, sense donar-se treva, va començar a especular amb la possibilitat que s’enamorés d’ella, que la convertís en la seva musa i que la seva figura es convertís en protagonista rotunda i absoluta de milers i milers de quadres que anys més tard penjarien en museus i col·leccions privades d’arreu del món i que es vendrien a preus astronòmics en subhastes d’alta volada.

El cap de sala, molt més pragmàtic, va dir que no ens hi trenquéssim les banyes, que segur que era un pintor de parets, expert en pintura plàstica, gotelé, corrons i estucats venecians.

I agafant com a punt de partida aquestes primeres possibilitats, les especulacions es van anar disparant i van agafar progressivament el camí tort i oficiós del disbarat. La caixa bruta era una trampa per amagar la veritat, el nostre hoste era contrabandista de diamants. Un ajudant de cuina, seguidor fidel de la novel·la negra, va aventurar que podia ser un gàngster que buscava la seguretat de l’habitació 22 que, tot sigui dit de pas, era una de les més discretes de l’hotel.

El nou hoste es va convertir en protagonista omnipresent d’una pluja de converses que van anar derivant i que van anar contemplant tota mena de suposicions a quina més descabellada. Des que era el pallasso d’un circ internacional a que era el representant d’una prestigiosa casa de mitges de senyora. El més salvatge, com sempre passava, va ser el vigilant de nit. Va dir que aquell home calb i amb barba era en realitat un assassí sense escrúpols i que a la caixa hi portava el cadàver de la seva dona amb la intenció de fer-lo desaparèixer de manera rotunda i a la vegada discreta. “No us heu fixat en la lluïssor perduda de la seva mirada”?, va preguntar i al moment una de les cambreres li va contestar. “Ara que ho dius, sí que és veritat. Tenia ulls de criminal”.

Jugant, jugant i quasi sense voler-ho de manera conscient, esbrinar el contingut d’aquella capsa de fusta es va convertir en l’objectiu quasi únic de les nostres vides. No cal ni dir que teníem molt clar que hi havia uns límits clars, marcats per la pròpia professionalitat que no podíem traspassar, tot i què, vull apuntar que la por de ser acomiadats de manera fulminant també hi ajudava força. Però el cert era que, de totes maneres, la possibilitat de convertir-nos en autèntics investigadors ens esperonava les neurones avorrides de manera exagerada.

Tots vam fer mans i mànigues per mirar d’entrar a l’habitació amb qualsevol excusa, per banal que fos. Fins i tot gosaria a aventurar que l’hoste de la 22 es deuria arribar a pensar que l’hotel tenia una plantilla que patia un excés de zel i que respectava poc la pau i la privadesa dels clients. Al cap de dos dies de suportar les constants entrades i sortides del personal, el senyor calb va demanar que li portéssim menjar per a quatre dies i al moment va penjar a la porta el cartell de “No molesteu”. Era evident que la nostra tàctica havia fallat de la manera més estrepitosa i que les investigacions es tancaven allí, ja que la possibilitat d’entrar per la força estava del tot descartada per raons més que obvies.

Vam passar quatre dies mossegant-nos les ungles, els dits i quasi els colzes, a causa dels nervis que ens envaïen i també, com era lògic, especulant amb totes les possibilitats que havíem plantejat quan va arribar i mirant de portar-les fins les últimes conseqüències. A poc a poc i a força d’anar discutint i descartant, es van acabar imposant les hipòtesis més descabellades i sangonoses, tant que fins i tot vam arribar a tenir del tot clara la identitat de la suposada víctima, la dona de l’hoste, i, és clar, els mòbils del crim i del posterior esquarterament del cadàver. Fins i tot, en un excés d’emoció, vam estar a punt de trucar a la policia i demanar-li que vingués amb els seus reactius per descobrir la sang de la pobra senyora que, de ben segur ja esquitxava tots els racons de l’habitació número 22.

El dia que va abandonar l’hotel tots els ulls estaven més pendents de la capsa que d’ell, tot esperant descobrir-hi evidents i culpabilitzadores taques de sang i, amb una mica de sort algun teixit humà que pugnés per escapar de la tapa mal tancada.

Res de res.

No vam ser capaços de veure cap element estrany i especialment sospitós que no hi fos quan va arribar. Discretament i contenint els nervis, vam esperar que marxés i ens vam llençar tots en tromba cap a l’habitació.

Les quatre parets, el sostre i fins i tot una part dels mobles s’havien convertit en un gran quadre que representava un grup de banyistes de colors clars, despullats i abocats al gaudi de l’aigua, a l’abraçada de la natura verda, blava, groga i sempre relaxant. Al final havia acabat tenint raó jo. El visitant era un artista i a la capsa hi portava les pintures i els estris de treball.

La pregunta va ser immediata i obvia. I quin pintor és?

Va ser la Joana, una de les cambreres, la que va trobar la signatura en un racó del mur, al costat de la tauleta de nit, Paul Cezanne hi deia. No ens sonava de res, però la pintura era francament bonica i no l’hem esborrat mai. De tant en tant, obrim la porta de la 22 i fem una ullada d’admiració al mural. Ens agrada fer-ho, encara que sigui l’obra anònima d’un pintor desconegut.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)

Reportatges