Diumenge, 18 de Novembre de 2018

Gran Hotel Reus Continental (Habitació 027)

L'escriptor i periodista reusenc Jordi Cervera presenta el 27è capítol d'aquesta sèrie narrativa a Reusdigital.cat

30 de Gener de 2018, per Jordi Cervera
  •  

Ens acarona el rostre el vent d’aquesta hora foscant on tot perd les fronteres i on els límits queden dibuixats per l’onada de claror i de foscor que es barreja i crea uns colors nous, un somni màgic d’imatges i encanteris. És l’hora estranya on se’ns permet guaitar per les habitacions i descobrir-ne les ànimes. Avui entrarem junts a la número 27.

Abans, però, m’agradaria parlar-vos d’un tema gens trivial, de les aparences, d’aquella imatge que donem i que ens acaba marcant a foc, com un estigma indeleble pels segles dels segles. I el pitjor del cas, o el millor, que ja sabeu que tot és segons el color del vidre amb que es mira, és que sovint no depèn de nosaltres i que encara que hi posem els cinc sentits, no podem arribar a controlar amb precisió la manera que tenen els altres de veure’ns, de percebre’ns i de valorar-nos.

I no només això. També cal tenir en compte que hi ha molts factors externs i interns que poden arribar a alterar de manera notable aquesta imatge i, en casos extrems, fins i tot arribar a donar-ne una altra de molt diferent, de vegades radicalment oposada a la que en realitat és. Ja ho va deixar ben clar la dita popular, les aparences enganyen.

Va arribar de nit i, el que són les coses, un dia que havia esclatat una conducció d’aigua del carrer i els operaris municipals es van veure obligats a tallar-ho tot. Aigua, electricitat, gas... Va ser una nit llarga, terrorífica i molt, molt, molt complicada. Encara sort que els hostes no podien tocar el timbre per reclamar atenció i com que els feia mandra venir a protestar a recepció en pijama no vam tenir en cap moment una excessiva acumulació de queixes.

Ja us podeu imaginar que la recepció, il·luminada amb un càmping gas i unes quantes espelmes, semblava més una catedral gòtica mig abandonada que un hotel modern i competitiu. Això volia dir que tot estava en penombra i que, segons com, ens constava fins i tot veure’ns la punta del nas.

A l’altre costat del mostrador només vam encertar a veure un personatge alt, prim, amb els cabells molt llargs i un barret, un borsalino que semblava haver viscut més d’una aventura i vam sentir una veu profunda i un pèl trencada que demanava una habitació tranquil·la, amb poc o gens de soroll. Li vam donar l’habitació número 27 que, per la seva situació en la topografia de l’establiment, era una veritable i desitjada bassa d’oli de pau i silenci, un autèntic oasi de tranquil·litat.   

Sense llum i sense res de res, la veritat era que les opcions de diversió a l’hotel quedaven força reduïdes, així que, passada la primera impressió els hostes van marxar a dormir aviat i la casa va quedar impregnada d’un silenci insòlit, dens i gens habitual. No se sentia res, tret d’una remor que provenia de l’habitació 27 i que cada vegada era més evident i perceptible.   

 Aquella veu profunda, gràcies al silenci quasi absolut que regnava a l’ambient, ens arribava nítida i clara:

És quan dormo que hi veig clar

Foll d'una dolça metzina, 

Amb perles a cada mà 

Visc al cor d'una petxina,

No el vam entendre gaire però ens van semblar unes paraules boniques. Així doncs, teníem un poeta a l’habitació número 27. Que bé. És agradable tenir poetes escampats per les habitacions.

Sense voler, fins i tot després que els operaris solucionessin l’avaria i tornès la llum, vam seguir escoltant amb atenció per veure si podíem capturar nous versos al vol. Van tenir sort i vam poder sentir una cosa com:

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,

Em veig sovint per fosques solituds, 

En prats ignots i munts de llicorella 

I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

Sense saber ben bé del cert que era exactament ni una gonella ni una llicorella, ens agradava captar el vol àgil de les paraules i aquella veu peculiar recitant-les. Fins i tot ens vam anar acostumant a repetir els versos, i tot i que, també és cert, a ningú no li va passar pel cap la idea d’anar a buscar un diccionari i veure què volien dir exactament tots aquells mots, els anàvem repetint amb alegria pels passadissos. L’hotel es va convertir quasi per art de màgia en una mena de centre poètic i no era difícil trobar-se una cambrera declamant quan airejava els llençols:

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,

Em veig sovint per fosques solituds, 

En prats ignots i munts de llicorella 

I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

O un cuiner que recitava:

És quan dormo que hi veig clar

Foll d'una dolça metzina, 

Amb perles a cada mà 

Visc al cor d'una petxina,

mentre tallava ceba o arrebossava llibrets de llom amb formatge, sense saber, és clar què volia dir la paraula metzina.

Com que quan va arribar a l’hotel estàvem tots immersos en la foscor més absoluta, no vam poder inscriure al registre l’hoste de la 27 i com que no va sortir en cap moment de l’habitació i només es comunicava amb nosaltres per telèfon, ens semblava força descortès i poc professional molestar-lo només per demanar-li les dades personals, així que vam decidir esperar a que abandonés l’hotel per registrar-lo, però sense obviar en cap moment que ens devorava la curiositat per saber com era aquell poeta que s’amagava a l’ombra d’aquells versos meravellosos.

Un matí, a primera hora, em vaig creuar amb un dels netejavidres que, mentre fregava amb Cristasol el mirall del rebedor anava recitant en veu alta:

És quan plou que ballo sol 

Vestit d'algues, or i escata, 

Hi ha un pany de mar al revolt 

I un tros de cel escarlata, 

Allò em va decidir. Va ser com una mena de petita revelació. Necessitava saber qui era el poeta. I qui millor que el llibreter de la cantonada per informar-me amb detall i precisió?

Vaig quedar al Cafè de Reus amb la Montsant Fonts de la llibreria Gaudí i amb el Joan Peñas de la Galatea.  Els vaig convidar a un vermut Miró i a une patates Laurie i, com que no dominava gens el tema, els vaig fer la mateixa pregunta a tots dos.

 ─Coneixeu algun poeta? 

I tots dos em van respondre el mateix, quasi a cor.

─Sí, en coneixem molts

Vaja, reconec que m’havia imaginat que la cosa seria més senzilla. Així que hi havia molts poetes pel món? Com fer-ho? 

─Saps el títol d’algun dels seus libres? ─em van dir. 

I jo, després de respondre en veu baixa no trist i desesperançat, em vaig quedar un moment en silenci, pensant que no aconseguiria treure’n palla neta d’aquell assumpte quan, de cop i volta se’m va encendre la bombeta de l’esperança amb una idea que posaria a prova la memòria dels meus llibreters preferits. 

─Però si vols et puc recitar un trosset un dels seus poemes. 

Em van mirar amb un punt de commiseració, van sacsejar el cap d’un costat a l’altre i van mussitar entre dents un “bé, no és gran cosa però menys és res”. 

I vaig recitar en veu alta:

És quan dormo que hi veig clar

Foll d'una dolça metzina, 

Amb perles a cada mà 

Visc al cor d'una petxina,

─Home, haver començat per aquí!” ─van exclamar amb satisfacció gens dissimulada­─.  És J. V. Foix! 

J. V. Foix? No el coneixia de res, però com a mínim ja sabia qui era el nostre hoste poeta. J. V. Foix! 

Vaig demanar si tenien algun llibre seu. Ens vam acabar el vermut i vam visitar les dues llibreries. Me’n va mostrar quatre o cinc i jo, deixant-me guiar per les percepcions, en vaig comprar un a cada llibreria. A la Galatea  “Sol, i de dol”, on hi havia un dels poemes que havia recitat a l’hotel i a la Gaudí el que em va semblar més adient per a un recepcionista d’hotel, “On he deixat les claus” es deia i tot i que a la fotografia de la portada no semblava ben bé la mateixa persona que havia entrat a les fosques a la recepció, vaig pensar que potser seria només una qüestió de llum, del barret i de percepcions puntuals.

L’endemà, quan marxava, després de veure que, efectivament canviava força de la fotografia del llibre a la imatge al natural, li vaig demanar si li importava signar-me el llibre. 

D’entrada es va estranyar una mica, però me’l va dedicar. Abans no el tanqués i me’l donés, vaig veure que no havia escrit el nom que em van dir els dos llibreters. 

–Perdoni, però vostè no és l’autor de:

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,

Em veig sovint per fosques solituds, 

En prats ignots i munts de llicorella 

   I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

Va riure i em va dir que no, que només havia rebut l’encàrrec d’una institució cultural catalana de recitar poemes de Foix a Nova York. 

Vaig mirar la nota que m’havia deixat al llibre. Hi deia: “Gettings. Patti Smith”.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                    

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)