Dissabte, 21 de Juliol de 2018

Gran Hotel Reus Continental (Habitació 028)

L'escriptor i periodista reusenc Jordi Cervera presenta el 28è capítol d'aquesta sèrie narrativa a Reusdigital.cat

15 de Febrer de 2018, per Jordi Cervera
  •  

La nit ens confon, juga sempre a amagar, a desdibuixar els límits concrets, a fer que les fronteres es tornin territoris perillosos, arenes que es mouen i s’empassen la veritat precisa de les coses. Bon moment per anar fent ullades a la vida, a la que bull a l’interior de les habitacions. Som a la número 28. No us quedeu fora.

Per començar, m’agradaria dir que, de vegades, la combinació de l’atzar i els sentits ens enganya i fa que la percepció concreta de la realitat es converteixi en una feina complicada d’assimilar. De fet, mirar la vida pot arribar ser una feina plena d’horaris, compromisos i entrebancs. I això sense perdre de vista que la comunicació és també una eina bàsica en tot aquest camí. Tenir bons contactes i tenir-los ben engreixats i a ple funcionament pot acabar sent la diferència entre caure en un costat de la frontera o a l’altra, anar a raure entre la llum i la foscor. Així doncs, tenir bona informació de primera mà és fonamental per anar fent les coses bé.

Recordo un dia en què havia dormit molt poc. Havia passat una nit d’aquelles on no pares de canviar de posició, de girar pel llit com una baldufa, llençol amunt, coixí avall, sense repòs, amb els ulls oberts com plats, amb les hores que es fan llargues i feixugues i els minuts que cauen com peces de plom sense fre ni mesura. Em tocava entrar al torn de matí i confesso que em va costar Déu i ajuda reviscolar-me. Ni tan sols una dutxa d’aigua freda i uns quants copets a la cara van aconseguir tornar-me a la vida.

Vaig arribar a l’hotel com un autèntic zombie. Quatre cafès seguits em van deixar més aviat indiferent, em van atacar una mica l’estómac i tampoc no van aconseguir despertar-me. I el que són les coses, les casualitats de la vida que de vegades coincideixen en temps i en espai, el meu company, el del torn de nit a qui em tocava donar el relleu, tampoc no havia tingut temps d’aclucar l’ull en tota la nit i tenia unes ganes boges de marxar a casa a planxar l’orella sense soroll ni interrupcions de cap mena.

Normalment acostumàvem a formalitzar el protocol de canvi de torn fent un cafè i parlant una estona, sense presses ni neguits. L’un explicava les incidències de la nit i l’altre escoltava i es posava al dia, assimilant tots els detalls i preparant-se per afrontar una nova jornada de treball amb totes les informacions necessàries.

Aquell dia, però, va ser molt diferent. Les presses de l’un, la desídia de l’altre i la son de tots dos van fer que la xerrada habitual quedés reduïda a la mínima expressió. Un hola i un adéu sense cap emoció i pel mig el repàs urgent de la nit. Havia arribat una dona espectacular que semblava disposava a voler i a donar guerra. Calia estar atents i vigilants.                                                           

Reconec que no era gaire habitual però de tant en tant passava. Arribava una noia, generalment estrangera, d’aquelles que ja coneixien el regust dolç de la llibertat, amb ganes de gresca, de gaudir de la vida i de les vacances sense restriccions i disposada a convertir les nits, els dies o les dues coses en una eclosió de sexe obert i franc, plantejat sense miraments ni vergonya. I teníem proves empíriques que fer-s’ho amb un empleat d’hotel era un somni recurrent i una de les fites habituals que portaven anotades a la llibreta d’èxits. I és clar, arribats a aquest punt tampoc no cal ni dir que per a un empleat d’hotel més que un somni recurrent i feliç, fer-s’ho amb una clienta era un autèntic i preuat regal del cel.

–Abans de dir-me adéu, el meu company em va regalar un bon consell.

–Estigues preparat, a punt per la batalla. A la 28 hi ha una femella espectacular i amb ganes d’afegir noves marques al seu currículum sexual. Ha vingut de matinada i tenia aquella lluïssor als ulls que tu i jo ja hem vist alguna vegada, però multiplicada per mil.  

I em va dedicar un somriure carregat de picardia i de son. 

–Estigues molt pendent de la porta. No la deixis escapar.

–Saps qui és?

–S’ha registrat com a Catherine Tramell i és espectacular. Un autèntic deu sense decimals negatius!

Malgrat la son que em feia tancar els ulls com si fos la llei d’horaris comercials, aquella noticia em va fer revifar una mica i la perspectiva hipotètica de tenir una trobada íntima amb una clienta top es va convertir en  una bona injecció d’adrenalina directa al cervell. Una oportunitat com aquella, per desgràcia, no es materialitzava massa sovint. No era gens habitual tenir senyoretes soles, interessants i amb ganes de gresca. No calia que m’ho repetissin gaire, estaria molt, molt pendent de l’habitació número 28.

La mala jugada d’aquell assumpte concret era que la 28 quedava molt lluny de la recepció. De totes maneres, abans de seure al darrere del taulell vaig decidir fer una passada de control per l’habitació. Vaig enganxar l’orella a la porta, tenint cura, es clar, que no passés ningú pel passadís. No vaig sentir res de res. Qui sap, potser havia arribat molt cansada i estava dormint profundament.

I una altra dada que també calia tenir en compte, la porta de l’habitació 28 no es veia des del taulell de recepció i, a banda d’això, també hi havia un altre risc afegit. No era habitual, però si ho volia, la noia en qüestió podia sortir per l’altra porta de l’hotel, la secundària, sense passar per davant meu, la qual cosa m’obligava a anar fent viatges a cada moment per veure si sortia o si hi havia algun moviment i iniciar una conversa casual que, si havia de fer cas de la percepció aguda del meu company, s’havia d’acabar entre els llençols recent planxats.

Confesso que vaig fer poques coses útils aquell dia. Em vaig passar el matí anant i venint com si fos un autobús de línia realitzant sempre la mateixa ruta. Viatge amunt, viatge avall amb la libido barrejant-se amb la son, un còctel rar, perillós i complicat de gestionar. I res de res. Cap resultat positiu. Potser estava cansada i es volia passar el dia dormint, però no havia penjat el cartell de “No molesteu” a la porta. Vaig preguntar a les cambreres si havien vist sortir una noia i em van demanar com era. Com que no l’havia vist no vaig poder aportar cap detall clarificador i vaig optar per deixar estar el tema de les preguntes. Seguiria pendent i vigilant.

De mica en mica, i tot i que ho vaig intentar, em va acabar vencent la son i, sense poder-ho evitar, vaig acabar fent una caparrada puntual a la cadira de recepció. Encara sort que es tractava d’un dia tranquil i ni el director ni cap client em va enxampar planxant l’orella sota el taulell. Quina vergonya! Quina taca al meu currículum si m’hagués vist algú! 

Em vaig despertar desorientat, em va costar una mica reaccionar, saber on em trobava i què m’havia passat. Com si m’hagués impulsat una molla, els ulls  se’m van clavar a la paret i, com una bafarada d’aire fresc, el rellotge em va dir que havia dormit encara no deu minuts. Menys mal! Vaig mirar a banda i banda, per tal de comprovar si m’estava mirant algú, vaig sospirar alleugerit en comprovar que no i vaig tornar fer el caminet cap a la 28. Tot semblava aparentment igual. No sabia si la noia havia marxat i tampoc no gosava preguntar-ho a ningú per por de no tornar a fer el ridícul com abans.

Començava a estar cansat de tant d’anar amunt i avall i també em començava a atacar un obscur i quasi tràgic sentiment de desesperació. On s’amagava aquella suposada devora homes misteriosa?

 No tenia cap referència de la noia, només la percepció subjectiva del meu company, però tot i així no em podia arriscar a deixar perdre una oportunitat com aquella per una qüestió de manca de decisió. Després de donar-hi moltes voltes em vaig decidir a contravenir totes les regles de l’hotel i a entrar a l’habitació amb qualsevol excusa. M’arriscava a rebre una bronca de les que fan història, però aquella incertesa i la son em consumien de mala manera i no em deixaven pensar amb prou claredat. Tres tocs suaus a la porta i no va respondre ningú. Tres nous cops amb una mica més d’energia. Sense resposta. Vaig obrir i vaig entrar amb cura i amb la por enganxada al cos. Si em sorprenien entrant sense permís en una habitació no em salvaria ni Perry Manson.

Em vaig endur una bona sorpresa. A l’habitació no hi havia ningú i, de fet, no semblava que hi hagués hagut ningú abans. Vaig tornar a la recepció per mirar el llibre de registre i sí, l’anotació era correcta. Catherine Tramell, habitació número 28. No podia ser. No entenia res.

Mirant d’aclarir aquell misteri, vaig abordar el cap de personal. El vaig trobar pel passadís amb cara d’amoïnat i em va dir que no trobava el Manolo, un dels cambrers de nit. Li havien dit que s’havia passat la nit al llit fent l’amor amb una clienta, una noia espectacular que acabava de marxar de l’hotel i que s’havia hostatjat a l’habitació número 29, just a l’altre extrem del passadís i ara no el trobava enlloc. 

Em va passar com un llampec pel cervell i ho vaig entendre tot. L’animal del meu company l’havia inscrit a la 28 i l’havia portat a la 29. La son fa males jugades!

Vam entrar a la 29 i vam veure el llit desfet i damunt la taula de centre un picador de gel amb una taca vermella. 

Ni rastre del Manolo! 

 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)

Reportatges