Dilluns, 28 de Maig de 2018

Gran Hotel Reus Continental (Habitació 029)

L'escriptor i periodista reusenc Jordi Cervera presenta el 29è capítol d'aquesta sèrie narrativa a Reusdigital.cat

08 de Març de 2018, per Jordi Cervera
  •  

 

Sempre la nit, sempre aquell punt on el dia comença a treure el nas de manera subtil. Hores peculiars on quasi tot es permet i on, és clar, la millor manera de fer passar el temps és mirar la vida que descansa a l’interior d’una habitació d’hotel. Avui li toca el torn a l’habitació número 29.

Si sou dels que teniu memòria recordareu que fa uns dies us vaig explicar una història que tenia a veure amb dos conceptes aparentment oposats, l’autoritarisme i l’amor. Manar i estimar, dos termes que no semblen casar massa bé i que, malgrat tot, poden arribar a conviure força i sense especials problemes.

Estimar significa no haver de dir mai ho sento, propugnava la campanya publicitària d’aquella famosa pel·lícula dels anys 70, Love Story. Això també voldria dir que una ordre taxativa no seria precisament el llenguatge habitual i càlid de l’amor, ja que manar implica sempre imposar i les imposicions són un camí poc adient i força abocat a la necessitat d’haver de demanar perdó un dia o altre.

És clar que, posats a fer una mica de filosofia barata, es podria dir que la gent que mana d’una manera, diguem-ne genètica, tampoc no acaba de ser mai conscient dels errors que comet en aquest sentit i, per tant, tampoc no es considera culpable de res ni sent la necessitat de demanar mai perdó. Manen amb força i decisió perquè estan convençuts de tenir la raó i de que les coses s’han de fer sempre com ells creuen, saben i diuen. I això planteja un greu problema ètic de fons. La gent que està convençuda de no estar equivocada, s’equivoca?

El client protagonista d’aquesta nova història d’avui també era baixet, molt baixet. Qui sap, potser això també és una constant i amb una mica de sort potser es podria arribar a fer un estudi seriós que establis una correlació directament proporcional entre l’alçada d’un individu i la mala llet que pot arribar a gastar. Els pots petits, a més de tenir, segons diuen, la millor confitura, també posseeixen aquesta capacitat innata de manar? Tenen aquesta capacitat innata de manar perquè són petits? Què va ser primer l’ou o la gallina?

Res, al que anàvem. L’hoste era de poca alçada física i aquest sí que no deixava possibilitats de tenir errors d’interpretació. Anava d’uniforme de dalt a baix. Un uniforme cuidat però una mica polsós. De fet, quan es va canviar a l’habitació va deixar damunt la catifa una duna que semblava treta d’una postal turística del desert del Sàhara. Només hi faltava un camell i alguna palmera per arrodonir el quadre a la perfecció. Al servei de neteja li va tocar treure arena a cabassos.

A l’home se’l veia autoritari i exigent i, a més, sec i antipàtic, una d’aquelles persones que no gaudeixen de cap ni un dels plaers de la vida i a qui sembla molestar que la resta de la gent ho faci sense remordiments, així que, després d’intercanviar una mirada de complicitat amb el meu company, vam decidir adjudicar-li l’habitació número 29, una de les menys especials de l’hotel, la que teníem per casos d’emergència, d’aquells de aquesta o cap.

Era una habitació polida i que, en certa manera, seguia el mateix interiorisme de la resta, però no tenia llum natural ni cap element singular que la fes especialment atractiva. Era la solució final, la que oferíem a la gent que es volia quedar de totes, totes quan no hi havia cap altra habitació lliure. Aquella vegada, però, va ser un oferiment volgut i conscient. Hi havia moltes habitacions buides però li vam oferir la 29 perquè aquell home tenia alguna cosa que no ens agradava gens i l’habitació número 29 era, en certa manera, un mecanisme de defensa i d’un cert atac, per si les mosques.

El militar en qüestió era sec com un bacallà i eixut com un agost sense pluges i reconec que durant els dies que va ser al l’hotel i gràcies al tracte que tenia amb tot el personal, no ens vam penedir ni un sol moment d’haver-lo castigat directament a la 29. Era antipàtic, distant, prepotent i, a més, per acabar-ho d’arrodonir, tenia una veu desagradable, ofenosa i aflautada que no quadrava gens amb la seva imatge, que feia riure i que, a més, provocava un cert rebuig en sentir-la.

Parlava molt poc, però quan ho feia era només per manar, per abocar ordres taxatives. I a nosaltres no ens tocava cap altre remei que creure, era un client i ens tocava obeir, però el nostre desig secret era en realitat engegar-lo a dida sense contemplacions cada vegada que el veiem. Sentir la seva veu de canari irritat ens provocava una urticària instantània. I la sort que vam tenir tots plegats va ser que aquell homenet era més aviat frugal, un militar de cap a peus, dels d’abans, sense vicis aparents i amb l’aire de la caserna aferrat al cos, al cervell i a l’ànima i no donava gaire guerra, valgui el símil bèl·lic.

L’únic desig fora dels serveis habituals que va tenir durant la seva estada va ser el de demanar avellanes. Es veu que algú li havia parlat molt bé de les avellanes de Reus i les volia tastar. Com que no va dir com les volia, no ens vam tallar gens i, enlloc de portar-li una bossa d’avellanes torrades, li van portar un bol d’avellanes amb cloca. No es va ni alterar. No va bellugar ni una sola pestanya. Aquella tarda vam sentir els cops i després, quan va ser l’hora de netejar l’habitació, el servei de neteja va trobar totes les clofolles i no ens va acabar de quedar clar si les havia partit amb el tacó de la bota o a cops de sabre. I ja no va demanar res més.

Però tot i que no emprenyava gaire i que les seves exigències eren quasi nul·les i absolutament normals, no ens agradava gens tenir-lo com a hoste. Era una persona d’aquelles que desprenen males vibracions, energia negativa i una certa toxicitat, un personatge absolutament gris i que, a més semblava força amargat i perpètuament enfadat amb la vida, una d’aquelles persones que mai no arriben a fer res de bo, un home física i mentalment anodí i sense substància. Mentre el criticàvem en veu baixa pels racons de l’hotel, vam coincidir tots plegats en la idea que estava condemnat a morir-se de vell a l’interior ronyós d’una caserna, donant mala vida als quatre subordinats que tinguessin la pèssima sort de servir sota les seves ordres.

Fins i tot ens vam atrevir a especular amb la possibilitat que l’estada a l’hotel no fos un regal anònim pagat a escot pels seus soldats per tal de perdre’l de vista uns quants dies o que li hagués tocat en un sorteig convocat per un fabricant de betum d’enllustrar botes o per un lobby internacional de venda d’armes. Fos el que fos, el cert és que se’l veia com un pop en un garatge, fora de lloc i desentonant en tot moment i en qualsevol situació de la vida quotidiana de luxe i comoditats que oferia l’establiment.

Acabada la seva estada, que, dit sigui de pas, se’ns va fer eterna, es va acomiadar amb un cop de tacó i una salutació militar que ningú no va correspondre, fet obvi que ell, una mica decebut, va acompanyar amb una ganyota de fàstic, probablement provocada pel fet de fer avinent que érem treballadors d’un hotel i no soldats devots desitjosos d’acatar les seves ordres a l’instant. Va comprar un segell, es va mirar amb molta satisfacció el rostre que hi apareixia, el va llepar amb ganes, el va enganxar amb molta cura en una postal, mirant de no traspassar en cap moment les línies que definien la seva situació al marge superior dret i la va dipositar a la bústia de recepció. Quan va girar cua i va marxar carrer avall només li va faltar anar cridant un rítmic izquierda, derecha, izquierda, derecha, izquierda com a banda sonora de la sortida. 

Tots vam respirar alleugerits.

No ho havíem fet mai abans, però vam agafar de seguida la clau de la bústia, la vam obrir i vam llegir a cor la postal que, per cert, anava dirigida a una tal senyoreta Sofía Subirán i estava escrita en espanyol.

*Mi querida Sofía

He recibido en el día de hoy su postal, que mucho me ha alegrado, aunque creo que en ella se equivoca, pues yo la quiero bastante por no decir muchísimo y en usted esto es imposible, pero, en fin, quiero creerle y me haré esa ilusión.

Hoy he estado con la fuerza en la segunda caseta de paseo militar, y dentro de cuatro o cinco días iremos por esa a otro paseo, si bien no sé si podré verle pues a las doce tenemos que desfilar por la Comandancia y llegaremos a esa en poco tiempo.

Adiós Sofía, que sea cierto lo que usted me dice y cuente siempre con el cariño de

Francisco Franco.

 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)