Dimarts, 24 d'Abril de 2018

Gran Hotel Reus Continental (Habitació 030)

L'escriptor i periodista reusenc Jordi Cervera presenta el 30è capítol d'aquesta sèrie narrativa a Reusdigital.cat

09 d'Abril de 2018, per Jordi Cervera
  •  

 

La nit és amiga, una amiga perillosa i mutant, una amiga que canvia, que es fa llarga o curta i que té un temps fronterer on tot pot passar, un lapse on la confidència és quasi llei i on podem matar les hores reüllant per les habitacions. Avui la tenim amb número rodó, l’habitació número 30.

Ja ho explicaven tots els antics llibres d’urbanitat i també els de religió. Fer el bé és una activitat humana que sempre resulta positiva i gratificant i, encara que d’entrada i en moltes ocasions no ho pugui semblar, el bé sempre acaba tornant a qui l’envia, tal i com passa amb aquells correus electrònics de cadena que t’avisem que si el reenvies a 10 amics et passaran les coses més meravelloses del món en un obrir i tancar d’ulls i que, per contra, si l’ignores i l’aboques a la paperera de reciclatge, seràs perseguit per mil calamitats a quina més esgarrifosa.

I ja que parlem de correus electrònics, haig de dir que, personalment, sóc molt susceptible als efectes  d’aquesta mena de correu spam d’aparent bona voluntat i reconec que, encara que sembli mentida, si en rebo algun i no compleixo fil per randa amb allò que demana, em sento profundament malament, això vol dir que em passo mitja vida enviant cadenes de mails als amics i, la veritat, ara per ara, ni m’he fet milionari ni m’han plogut dones espectaculars, ni m’han regalat un Ferrari 250 GTO, ni un iPhone 7, ni res de res. Ara bé, l’únic que puc afirmar sense cap por és que els correus electrònics que envies, sempre acaben tornant, això sí.

I què voleu que us digui, a mi, que sóc especialment sensible, no puc evitar que em faci gràcia que algú em retorni un correu que s’ha d’enviar als amics. Però ara no vull entrar en aquest tema, que com deia algú de boirós i cada dia més fosc record, avui no toca. De fet, la història que us haig d’explicar és molt anterior als spams, anterior als correus electrònics i, de fet, anterior a l’eclosió de la poderosa informàtica de consum.

El director ens va reunir un matí i ens va explicar que a l’habitació número 30 hi havia un senyor a qui calia dispensar una atenció especial mentre fos a l’hotel. La seva dona era una de les convidades d’un gran congrés internacional que se celebrava a la ciutat i ell necessitava de tota la nostra dedicació i professionalitat. El que calgui, vam pensar tots. Cap problema. Farem tot el que estigui a les nostres mans i, si podem, alguna cosa més. La satisfacció dels nostres hostes és sempre la nostra principal motivació i el nostre millor premi.

D’altra banda, i fent un incís absolutament necessari, sabíem per experiència que rebre un encàrrec com aquell directament de llavis del director no volia dir altra cosa que  enfrontar-nos a un perepunyetes que ens faria suar la cansalada a l’hora de tenir-lo feliç, que calia que ens mantinguéssim atents, pendents de qualsevol detall que li pogués passar pel cap i que ho féssim acumulant grans dosis de paciència estoica. Però, ves per on, aquella vegada ens vam equivocar de mig a mig. El senyor va resultar ser un veritable encant de persona i l’únic que demanava era una miqueta d’atenció.

Es tractava d’un senyor madur, seriós, amb una deficiència visual greu i amb moltes ganes de parlar. Ho feia amb un accent estranger, evidentment sud-americà però cap de nosaltres no va ser capaç de precisar el seu lloc exacte de procedència.

I de fet, cal dir que l’atenció que demanava, més enllà de les necessitats bàsiques del dia a dia era només que l’escoltéssim. Li agradava tenir-nos asseguts vora seu mentre explicava històries. I sigui dit de pas, no va ser cap sacrifici fer-ho, perquè s’ha de dir que les explicava totes amb una gràcia especial i, a més, el seu accent particular les feia encara molt més atractives i singulars. I la realitat és que sempre hi havia cops de colze entre el personal per arribar a l’hora i no perdre’s ni un sol detall dels seus relats.

I per tal de guanyar-nos el seu afecte, l’omplíem de detalls, petits obsequis que contribuïen a fer-lo feliç, a que se sentí còmode entre nosaltres. L’habitació 30 era plena de safates de menjablanc, d’avellanes torrades, d’ampolles de Plim, de gasoses de cal Gili i de “mantecaus” Planelles, que guardàvem al congelador de la cuina per qual li vinguessin de gust i evitar que la taula es convertís en una bassa de vainilla i xocolata.

“Los Nilsen eran calaveras, pero sus episodios amorosos habían sido hasta entonces de zaguán o de casa mala”. 

Ell ho explicava amb veu pausada i rítmica i nosaltres escoltàvem, bocabadats i amb ganes de descobrir el final i, a la vegada, desitjant que no arribés mai per poder continuar escoltant-lo eternament.

“Desde aquella noche la compartieron. Nadie sabrá los pormenores de esa sórdida unión, que ultrajaba las decencias del arrabal. El arreglo anduvo bien por una semanas, pero no podía durar... seguia la història”.

I ell, sabent-se el centre d’atenció, seguia desfent el fil màgic d’aquells cabdells fets aventura amb un somriure càlid i còmplice penjat als llavis.

“Ahí la vendieron a la patrona del prostíbulo. El trato ya estaba hecho; Cristian cobró la suma y la dividió después con el otro”.

I quan va arribar el final, vam plorar, vam aplaudir, vam xisclar, vam picar de peus, ens vam emocionar i li vam demanar més, més i més. I com que ell no tenia res més a fer i li encantava fer-ho, van anar corrent els minuts fins capbussar-nos de ple en la matinada, en les hores estranyes com aquestes que ens acullen.

Però tot s’acaba. Quan es va tancar el congrés, la seva dona va venir a buscar-lo per tornar a casa junts. Ens vam acomiadar d’ell amb una pena profunda, quasi amb una llàgrima desfilant pels ulls, tristos pel fet de perdre el to de la seva veu i aquelles histories tan meravelloses que ens omplien el cor de terres llunyanes i de gent peculiar i magnètica. 

La feina ens va fer relegar el record afables d’aquell bon senyor a la part lànguida del cervell i allí es van quedar fins que al cap d’uns anys vam rebre tots un paquet postal. Al seu interior, preservat per un embolcall de paper d’embalar de color marró i tancat amb un llaç vermell, un llibre dedicat. El mateix llibre per a tots però cadascú amb una dedicatòria diferent, personal i única on ens donava les gràcies per ser un públic atent, agradable, lliurat i encantador. Ens vam tornar a emocionar i les llàgrimes van tornar a guaitar al llindar de molts ulls. 

El llibre, una col·lecció de contes, es titulava “El informe de Brodie” i la primera història, la d’aquells germans “troperos, cuarteadores, cuatreros y alguna vez tahures” que ens havia fet plorar era La intrusa. 

L’autor que signava el llibre, aquell home pulcre, atent  i simpàtic es deia Jorge Luis Borges.

 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)