Dimarts, 25 de Setembre de 2018

Gran Hotel Reus Continental (Habitació 031)

L'escriptor i periodista reusenc Jordi Cervera presenta el 31è capítol d'aquesta sèrie narrativa a Reusdigital.cat

09 de Maig de 2018, per Jordi Cervera
  •  

La d’avui és una nit especial, una d’aquelles que, vagis on vagis,  es pot sentir arreu el cruixir amable del paper i la sentor càlida del perfum de les roses. Un dia radiant que, malgrat tot, té, com sempre passa, una nit que li serveix d’ambaixadora i de contrapunt, una nit subtil i dolça on se’ns permet qualsevol cosa, fins i tot espiar per les habitacions. Avui tenim l’ull posat a la número 31.

Us heu interrogat alguna vegada pel significat profund d’aquella cosa anomenada amor? I quan parlo d’amor no vull dir només un enamorament fugaç d’aquells que tots hem viscut en un moment o altra de les nostres vides. No vull fer referència a amors adolescents dels que creixen a cops de foc que encenen les galtes i fan disparar les neurones al llarg de períodes més o menys breu i intensos de temps. Quan parlo d’amor vull dir amor en majúscules, amor que perdura, amor potent i perenne que es manté viu a través dels anys i de les vides.

La història de l’habitació 31, encara que potser així d’entrada no ho sembli, és una història d’amor, una gran història d’amor, una meravellosa i potent història d’amor. Us aconsello, això sí, que no us deixeu entabanar per les primeres impressions i penseu que l’amor autèntic acostuma a ser una bestiola tímida que s’amaga sota les aparences més peculiars i insòlites.

I també, tal i com acostuma a passar sempre amb les grans històries, aquesta que us vull explicar va començar de la manera més normal, sense estridències, sense faramalla especial, amb calma i sense cap indici evident que fes sospitar que allí s’estava bastint una magnífica i gloriosa epopeia de l’amor.

El relat que afecta l’habitació número 31 es va començar a gestar un 22 d’abril, però es va concretar un 23. Si sovint no fóssim tan cecs a la majoria de les coses que ens envolten, veuríem arreu senyals que ens farien percebre la majoria de les coses especials que passen al nostre voltant, però no mirem. Vivim massa pendents de les nostres coses per parar atenció al nostre voltant i això ens juga sempre en contra.

Però les aparences guanyen quasi sempre totes les partides i s’enduen la fama i, per desgràcia, l’essència de les coses i dels fets transcendents. Ja ho sabeu de sempre, és tradició, llibres i roses omplen la diada de Sant Jordi i aquestes tradicions vistoses i repetides ens esborren el nord real de la data marcada al calendari, el dia de l’amor, de l’amor català i en català, si és que l’amor coneix llengües i accents i es circumscriu a nacionalitats i a fronteres.

Nosaltres, malgrat tot, no som gens aliens a la tradició i, tal i com fèiem cada any, vam anar a la plaça del Mercadal, a Flors Anita, a visitar el Pep Aguadé i a comprar totes les roses que ens havien de servir per decorar l’hotel i per regalar a les clientes i aquella tasca especial ens va distreure una mica de les tasques ordinàries de cada dia.

L’hoste de la 31 era un jove ben plantat, amb un vestit de color de plata que lluïa força quan li tocava la llum o algun raig de sol perdut. Es veia modern, actiu i despert. Ens va saludar amb amabilitat però també amb un punt d’altivesa que, si bé no arribava a molestar, donava a entendre que aquell noi venia de casa bona o d’una bona empresa, que ja sabeu que, tot i que molta gent afirmi el contrari, tant una cosa com l’altra marquen el caràcter i creen diferències socials notables.

Després es va tancar a l’habitació i no el vam veure treure el nas en cap moment. A primera hora del matí del dia 23 ens va arribar un terrabastall terrible. Era com si hi hagués una gran baralla a l’interior de l’habitació, però ens va estranyar força perquè, tret del nostre hoste, no havia entrat ningú. O sí?

Enmig del batibull que es va generar en un moment, el recepcionista nocturn ens va confessar en veu baixa que pels vols de la mitjanit, un mal de ventre incontrolat i ferotge l’havia portat a abandonar el taulell durant uns minuts, el temps just per alleugerir aquell neguit, aquella cremor que el cargolava per dins. Aquella revelació inesperada del nostre company, sumada al fet que la resta de personal havíem anat tot el dia amunt i avall posant roses per tots els racons, va disparar al moment totes les alarmes i va generar tota mena d’especulacions. Potser havia entrat algú saltant-se els controls i ara estava atacant el nostre hoste. Quina vergonya! Que dirien els diaris d’un hotel on els hostes poden ser atacats a l’interior de la seva pròpia habitació? Quina taca més terrible al currículum de l’establiment!

D’altra banda, si no era això i realment no passava res, tampoc no resultava gens correcte que mitja plantilla entrés sense cap permís a violar la sagrada intimitat d’un client que no ens havia cridat. Estàvem desconcertats! No sabíem què fer! Quin dilema! I de cop i volta, mentre miraven de posar en comú les nostres opinions i d’arribar a alguna classe de consens, vam sentir un altre terrabastall i una mena de crit agònic, llarg i carregat de llastima que ens va fer decidir a entrar. Sens dubte era pitjor i més greu tenir un mort que una violació d’intimitat, això sens dubte, així que, amb el director al capdavant de la comitiva vam entrar a sac a l’habitació número 31.

El primer que vam veure va ser el nostre hoste abraçat a una noia rossa i espectacular que tenia una retirada a la Charlize Theron. Sense acabar de refer-nos del tot de la sorpresa, a la part masculina de la turba li va venir al cap un pensament únic: com s’explicava que una bellesa d’aquell calibre hagués pogut entrar a l’hotel i escapolir-se fins l’habitació sense ser detectada en cap moment pels nostres sensors experts i entrenats? Segur que va ser durant aquell lapse de temps en què la recepció es va quedar buida i la resta anàvem repartint roses pels racons. També era força casualitat... i una mica de mala llet, vam pensar.

Sense poder de deixar de badar amb la imatge d’aquella noia escultural, vam sentir un soroll que ens va tornar a la realitat. Al darrere de la parella, estirada damunt del llit, hi havia una gran bèstia verda que es recargolava de dolor. Estava colgat per una muntanya de llibres mediàtics que no el deixaven respirar. Al primer cop d’ull no en faltava cap ni un. La Julia Otero, el Buenafuente, els Polònia, el Llucià Ferrer, la Belén Esteban, la Rahola, el Jorge Javier Vázquez, l’Ana Botella, el Trancas i el Barrancas, l’Ana Rosa Quintana i fins i tot, el Tomàs Molina. Hi eren tots. Un autèntic suplici. No ens va estranyar gens ni mica que aquella bèstia desconeguda gemegués d’aquella manera tan esfereïdora. Quina tortura més terrorífica!

El noi, lluny d’enfadar-se per aquella intromissió sobtada, ens va explicar que es deia Jordi i que havia vingut de molt lluny amb una única missió, la d’alliberar la noia. No sé si per discreció o per descuit, no ens va dir com es deia, però, per contra, ens va deixar ben clar la seva condició de princesa. Ens va semblar entendre  que, deixant-se guiar per la rauxa inconscient de la joventut,  s’havia fugat amb aquella bestiola verda i amant de la lectura i ell havia vingut amb la missió sagrada de rescatar-la seguint les ordres del seu pare. Ho vam entendre, un rei no es pot permetre que la seva única filla s’enamori d’una bestiola verda i que no feia altra cosa que llegir literatura de qualitat. 

I ell, que es vantava de no haver obert un llibre en tota la seva vida de guerrer intrèpid, va tenir una gran pensada per reduir-lo: els havia citat de nit a la seva habitació de l’hotel afirmant que era representant d’una editorial i només veure’l entrar per la porta l’havia atacat d’una manera cruel i terrorífica, amb  un bombardeig implacable i constant de llibres mediàtics. Quin horror!

Mentre el noi prepotent marxava amb la princesa voluble i capriciosa, que va renunciar sense cap remordiment a l’amor incondicional de la bèstia per l’aixopluc i la seguretat d’un cavaller una mica fatxenda ben recolzat per la promesa del sogre de garantir per sempre més el suport moral i econòmic si aconseguia recuperar la nena, tots nosaltres vam córrer a alliberar el drac del seu càstig terrible. Quan vam acabar d’enretirar tots els llibres, va respirar alleugerit i, després una breu i interessant conversa amb el director,  el tenim des d’aleshores vivint a l’habitació 31, programant totes les activitats culturals de l’hotel. 

Ara mateix acabo de passar per davant seu i l’he vist llegint “L’enigma Perucho”, de Jordi Cervera mentre a la llar de foc cremava el nou llibre de la senyora Olvido Hormigos.

 

 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)