Diumenge, 23 de Setembre de 2018

Gran Hotel Reus Continental (Habitació 035)

L'escriptor reusenc Jordi Cervera presenta el 35è capítol d'aquesta sèrie narrativa a Reusdigital.cat

12 de Setembre de 2018, per Jordi Cervera
  •  

Ben trobats en aquests territoris perduts on la foscor i la llum dibuixen ombres i clarors ferotges i incontrolades. Benvinguts també a la nostra ruta, a aquest viatge que ens porta a conèixer de primera mà les històries que s’amaguen en cadascuna de les habitacions del nostre hotel. Us vull obrir la porta número 35. Passeu sense vergonya.

La vida, de vegades ens porta sorpreses i nosaltres, sovint incapaços de copsar-ne els matisos delicats, ens enlluernem, perdem el nord i caiem en un pou sense fons, carregat de foscor i d’angoixes. L’habitació número 35 és precisament la crònica viva d’un fracàs, d’un error d’apreciació, d’una gran oportunitat perduda.

D’entrada, i en defensa meva, hauria de dir que en l’època en que van succeir els fets que afecten a l’habitació número 35, jo travessava per una etapa de profunda mitomania, em perdien els grans noms, les personalitats que marcaven tendència i moda, les estrelles rutilants de les revistes. No sé si en realitat això podria ser una disculpa o una justificació, però és l’únic que se m’acut dir al respecte. Ara, analitzat amb la perspectiva que dóna el pas del temps, no puc amagar que aquella dona era de les de bandera, de les que arrenquen l’alè i el converteixen en gel sòlid i compacte.

Ja sé que no té cap gràcia jutjar les coses a toro passat, però em sembla que ara ja no ho puc fer de cap altra manera. Ella va entrar al vestíbul com una autèntica diva, amb un vestit de flors, una petita bossa a la mà esquerra i un pentinat que li mantenia tot el cabell d’una peça, radiant i enlluernador, però sempre d’una peça. Confesso que no vaig tenir ni temps de mirar-li la cara. Només em va quedar l’eco perdut de les seves paraules, un “buenos días”  sec i distant i el rastre espès del seu perfum, una sensació densa i vellutada que em va envair i xuclar com un cicló.

No sabia com es deia i mirant-la bé hauria pogut ser perfectament una estrella rutilant de Hollywood, una d’aquelles dones que fan sonar totes les campanetes del desig al seu pas, però jo acabava de sortir d’una decepció amorosa i personal que m’havia deixat molt tocat i, malgrat la meva mitomania proverbial, aquella visita em va enganxar en hores molt, molt baixes, lluny dels meus millors moments i amb poques ganes de combat. De fet cal dir que aquella dona, tot i l’aparença exterior d’estrella de cinema, es va registrar com a Victòria Mérida i, de fet, a ningú no li sonava aquell nom relacionat amb qualsevol de les arts escèniques més enllà del conegut teatre romà de Mèrida.

Al cap d’unes hores, vaig veure com al panell de control s’encenia el llum de l’habitació número 35. Em cridaven! En distàncies curtes i sense maquillar ho vaig tenir molt clar. No era res més que una altra dona marcada per l’influx del cinema que anava pel món imitant els aires d’una gran diva. Quina pena em feien aquestes dones sense personalitat que lluitaven per aparentar coses que no eren.

Em va demanar si teníem premsa i jo, reconec que amb un punt de desagradable mala llet, fruit del meu enuig, li vaig dir que sí, vaig sortir de l’habitació i vaig tornar amb un exemplar del “Reus, Setmanari de la ciutat”. El va agafar, li va fer una ullada i el va deixar damunt la tauleta de centre sense fer cap comentari. Després em va mirar de dalt a baix, bé, per a ser exactes, de baix a dalt i em va dir amb un to de veu més aviat trist, impregnat d’una certa malenconia, que estava sola, que ni l’Antonio ni el Pedro l’havien telefonat des que havia arribat i que ja estava cansada de ser una joguina sempre a punt. Jo, personalment, em sentia profundament enfadat amb el món i reconec que no m’importaven gens ni mica els problemes sentimentals d’aquella dona anònima, encara que en honor a la veritat i a la justícia, haig de dir que tenia uns malucs esplèndids i que tot i no gaudir d’unes unes proporcions ideals, mostrava un atractiu indiscutible i un punt salvatge.

Em vaig quedar a l’habitació, escoltant-la durant una bona estona, més per cortesia professional que per interès real, fins que em va demanar si li podia preparar un còctel. Tot i que no era la meva feina, li vaig anar a buscar i li vaig portar. Vaig trucar però ningú no va respondre i si ho va fer, jo no ho vaig sentir, però com que al cap i a la fi només donava resposta a una demanda seva, vaig tornar a trucar un pèl més fort i, en no sentir res, vaig entrar.

Una mirada circular a l’habitació i no la vaig veure però al moment vaig sentir una veu que em convidava a passar. Venia del bany. Vaig estar temptat de dir un “li deixo aquí”, girar cua i marxar, però com que ens havien dit que calia ser professionals en tot moment, doncs no ho vaig fer Després de traspassar la porta la vaig veure a la banyera, nua de pèl a pèl.

I allí no passava com a les pel·lícules on sempre hi ha un pam d’escuma densa surant a la superfície i que no permet veure res de res. Allí no hi havia escuma, només aigua quasi transparent i una visió absolutament perfecta del cos de la senyora, matisada pel lleuger moviment del líquid. Una visió nítida del cos de la senyora i també la d’un petit submarinista de plàstic que nedava banyera amunt, banyera avall.

I qui sap, potser és aventurar una hipòtesi arriscada i ara no podria dir què hauria passat si m’hi hagués posat bé. Potser hauria pogut arribar a substituir el submarinista sense problemes, potser era el que realment volia aquella senyora fent-me entrar al bany sense cap necessitat, però jo no estava per la labor i, encara que diguin que un clau treu un altre clau, jo encara tenia el desengany amorós a flor de pell i no m’interessava gens ni mica enredar-me amb una desconeguda ni res que tingués a veure amb una relació amb el sexe contrari. Potser si s’hagués tractat d’una famosa, la meva mitomania hauria actuat com una força catalitzadora més irrefrenable, però amb una senyora que es deia Mèrida no em venia de gust tenir-hi un affaire en aquell moment.

Quan va marxar al cap de dos dies, em va dirigir una mirada impregnada de rebuig i d’un cert fàstic, com volent dir, mira aquest poc home miserable, que m’ha vist tota nua i lliurada a dins la banyera i ha marxat com un conill covard amb la cua entre les cames. Jo vaig aparentar una normalitat absoluta fins que el meu company, un malalt del cinema es va abocar al llibre de registre, va repassar les últimes entrades, va aturar el dit índex damunt una de les caselles i va exclamar.

Ostres tu, la Victòria Mèrida a l’hotel i no m’has dit res, cabronàs!

La Victòria Mèrida, però qui és la Victòria Mèrida? ─vaig preguntar jo.

Victòria Mèrida Rojas. Ha fet un grapat de pel·lícules, li han donat premis Goya i es coneguda arreu del món.

Victòria Mèrida Rojas? ─vaig tornar a preguntar amb cara de totxo.

Sí home. O potser és que no recordes aquella escena de la banyera a “Átame” de Pedro Almodovar? A veure si seràs l’únic al món que no coneix la Victoria Abril.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)