Cookie control
Dimarts, 19 de Novembre de 2019

Gran Hotel Reus Continental (Habitació 038)

L'escriptor reusenc Jordi Cervera presenta el 38è capítol d'aquesta sèrie narrativa a Reusdigital.cat

17 de Desembre de 2018, per Jordi Cervera
  • Imatge del cèlebre pas de vianants d'Abbey Road.

    Cedida

Bona matinada. Com sempre fidels a la nostra cita amb les hores fosques i canviants que ens marquen la frontera entre un territori i el seu contrari. Temps i espai que afavoreixen les possibilitats d’entrar en mons privats. Avui el de l’habitació número 38.

La història de l’habitació 38 va molt lligada a la solitud, a la sensació o sensacions que provoca el fet d’estar sols o d’estar acompanyats, de viure la vida de manera unilateral o de compartir-la amb els altres, una dicotomia especial amb molts punts i molts matisos per explorar.

La reserva de l’habitació número 39 es va fer per via telefònica, una forma habitual de gestionar l’operació que, malgrat la comoditat que representa a nivell pràctic, no permet copsar tota la realitat de les coses que es demanen amb el mateix grau d’efectivitat que s’aconsegueix amb una operació cara a cara. I en aquest cas concret, el punt que encara ho va acabar de complicar molt més va ser que l’encàrrec el va agafar el Joaquim pocs dies després de començar a treballar, és a dir sense acabar de tenir clars tots els mecanismes de funcionament i totes les subtileses de l’ofici que calia posar en pràctica a l’hora de practicar l’atenció telefònica.

Després d’anotar l’operació, ens va dir que li acabaven de reservar l’habitació 38 i que, malgrat posar-hi en tot moment la millor de les seves voluntats, hi havia un seguit de dades que no havia estat capaç d’anotar i que, a més d’emetre un soroll molest, pertorbador i constant, la comunicació s’havia tallat abans d’acabar de rematar la feina de forma correcta i satisfactòria. Només li havien quedat clares dues coses, que el senyor que havia de venir a ocupar-la era un “single”, un d’aquests solitaris oberts a noves experiències en denominació anglesa i el número del compte corrent.

El vam verificar sense demora. Després, un cop comprovat i validat, vam procedir a imputar el càrrec de seguida, pensant que allí s’estava gestant un problema dels grossos i que calia minimitzar els riscos al màxim, però per sorpresa nostra, la realitat va ser tot el contrari. Efectivament i contra tot pronòstic, no vam tenir cap problema. El banc va acceptar la nostra nota, el pagament es va fer efectiu a l’instant i, per tant, vam donar la reserva per bona. I a manca de la resta de les dades personals, la vam fer a nom de “senyor single”, amb una anotació al marge que avisava de la necessitat de demanar la resta de la informació personal que faltava.

A partir d’aquell moment, una mica més tranquils i relaxats, vam començar a fer broma i rient, rient, anàvem establint tota mena de teories al voltant del misteriós “senyor single”. Algú va apuntar que seria un conco, un home que vorejaria els 50 anys, que no s’hauria casat mai i que seria de tracte difícil i complex, un paio fet i deixat estar, acostumat a tenir-ho tot potes per amunt i sense cap mena de cura ni pel seu aspecte personal ni pel seu entorn.

La Pepa, una de les cambreres, va apuntar una teoria un pèl més romàntica i delicada. El nostre single era un home que encara no havia trobat l’amor, però que tot i així era net, polit, culte i molt atent amb les dones, un home encantador, amb mala sort i ganes d’encaminar la seva vida.

El cap de sala, molt més pragmàtic i eficaç, va apuntar pel camí del mig i va dir que segur que era un home que no s’havia volgut casar i que, tot i tenir tics propis fruit de molts anys de viure solter i de fer el que li donava la gana en tot moment, podia arribar a ser agradable, sociable i fins i tot amable si realment s’ho proposava.

La Berta, una noia molt simpàtica que treballava a l’hotel fent una substitució temporal, una baixa per maternitat, va posar damunt la taula la possibilitat que el nostre single fos un vidu, un home que havia conegut el matrimoni, que havia perdut la dona en un accident desgraciat i que, des d’aleshores s’havia tancat en ell mateix. Va proposar fins i tot que el que calia fer era animar-lo, donar-li alegria i fer-li veure que la vida encara tenia moltes coses bones per donar-li.

Vam especular amb la possibilitat de portar-lo a jugar al bingo a ballar amb l’orquestra Maravella a la revetlla de Sant Pere del Reus Deportiu o fins i tot a la rifa de confitura del Círcol, però vam decidir deixar-ho estar i que fos ell qui escollís què volia fer quan arribés.

I d’aquesta manera, entre converses i especulacions de tota mena, van anar passant els dies fins que va arribar la jornada en que el nostre “senyor single” tenia prevista la seva arribada. A l’hora convinguda van entrar a recepció quatre nois amb els pèls llargs seguits d’una munió d’adolescents histèriques que movien els braços de manera compulsiva i que xisclaven com boges sense parar. El seu assistent personal va demanar l’habitació 38 i ens va presentar el comprovant de pagament. Què passava? On era el single, aquell senyor sol i desvalgut que havia d’ocupar la 38?

Tímidament, vam preguntar pel single, pel senyor solter, un punt desvalgut i necessitat d’afecte. L’assistent ens va mirar amb cara de no entendre res, però tot i així, de manera molt professional i sense perdre els nervis en cap moment, ens va dir que no hi havia cap senyor sol, que ells havien vingut per presentar un single, el nou single, un disc d’aquells que funcionaven a 45 revolucions per minut l’endemà al vespre a la revetlla de Festa Major dels Ploms.

El single en qüestió es veu que es deia 'Love me do' i els nois peluts que havien de dormir a la 38, John, Paul, George i Ringo.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics