Cookie control
Diumenge, 21 d'Abril de 2019

Gran Hotel Reus Continental (Habitació 039)

L'escriptor reusenc Jordi Cervera presenta el 39è capítol d'aquesta sèrie narrativa a Reusdigital.cat

09 de Gener de 2019, per Jordi Cervera
  • Imatge de Keith Richards, en un concert.

    Cedida

Bona matinada. Entrem en aquesta dinàmica que ens porta a capbussar-nos al cor de la nit, a fer-la nostra i a arrencar-ne tots els secrets. Arcans, noms i petits misteris que s’amaguen darrere les portes de les habitacions. Avui la 39.

L’habitació número 39 és una de les que arrosseguen un cert regust de luxe, de caprici, d’una manera especial i diferent d’entendre la vida que va més enllà de les coses que fem i que demanem els comuns mortals del carrer, tot i que, tampoc no ens enganyem, no deixen de ser mai una aspiració més o menys secreta que sempre contemplem amb un punt d’enveja.

La reserva ens va arribar amb molta antelació i mesos abans de la data marcada, el món intern de l’hotel va començar a embogir a marxes forçades. Semblava com si s’hagués d’acabar el món, com si en realitat s’acostés l’últim dia de la nostra vida i que encara ens quedessin moltes coses per enllestir. Quin neguit! Quin deliri!

El director corria amunt i avall a totes hores, intentant organitzar les coses de la millor manera, donant ordres aquí i allà, atabalat i, sobre tot, atabalant. Però si encara quedaven 5 mesos llargs! Tampoc no calia anar tan accelerat. I, per cert, qui venia? Qui era aquell personatge que necessitava tantes atencions i que provocava tants nervis?

Ho vam preguntar per activa i per passiva, però el director es va mostrar hermètic com una escafandre submarina. Ni paraula. Discreció absoluta. Ens va dir que pel bé de tots era preferible que només ell conegués la identitat real d’aquell hoste tan famós. Una sola indiscreció i, a banda de perdre la reserva, rodarien caps, així que, per tal d’evitar un més que probable desastre, millor no engreixar la xarxa de possibles pecadors. Però no ho podíem evitar, la curiositat ens rossegava les entranyes.

I tot i que d’entrada, ens va semblar una manca de confiança absolutament imperdonable de la direcció amb la plantilla de l’hotel, al cap d’uns dies, quan es va refredar aquella ira inicial, vam entendre que, efectivament, el director ens havia fet un gran favor amb el seu silenci discret. Segur que d’una conversa intranscendent d’aquí, d’un comentari banal d’allà a algú se li podia arribar a escapar la identitat del personatge en qüestió i, és clar, a banda de la poca credibilitat que això representaria de cara a l’establiment a partir d’aquell moment i segons qui fos el nostre hoste, també podia implicar molts i molt delicats problemes de seguretat. Així que ens vam resignar a no saber-ho fins que arribés el dia D.

Però aquella qüestió en aparença innocent, que va començar només amb el misteri de saber qui era el personatge que ens visitaria, va acabar convertint-se en un veritable trasbals general. Allò que primer vam valorar només com un client previsor que reservava amb molta anticipació, es va anar convertint en un trasbals que empitjorava i s’escapava de les nostres previsions i del nostre control. Cada dia arribava a l’hotel un nou comunicat de l’entorn del nostre futur hoste amb un llistat, petit o gran, ple d’exigències de tota mena que calia complir fil per randa. Primer va començar per l’orientació, les mides, els serveis, el mobiliari i la situació concreta de la suite. Després van arribar els colors, la qual cosa volia dir canviar-ho tot, des de la pintura de les parets al color de la moqueta passant per l’entapissat de les cadires i la funda dels coixins. Qui era aquell paio tan tiquis-miquis a qui no li agradava res del que teníem? I com és que tenia prou poder per canviar-ho tot sense que ni la direcció ni la propietat aixequessin ni una mínima protesta.

A mida que anàvem convertint en realitat tots els canvis que anaven arribant, ens fèiem tots la mateixa pregunta, si no t’agrada res d’un hotel per quin motiu hi vas? I no teníem cap resposta, de la mateixa manera que tampoc no vam trobar solució a l’altre enigma que se’ns plantejava. I suposant que t’agradi l’hotel, com és que ho vols canviar tot de dalt a baix?

El tema es va anar convertint quasi en un costum. Cada dia ens queia una nova exigència, una demanda que acostumava a ser pitjor que les anteriors. I això que encara faltaven tres mesos pel dia previst de l’arribada. Les nostres pors eren dues, que ara que ja havia trasbalsat l’habitació número 39 de dalt a baix comencés amb les parts comunes de l’establiment i, sobretot, no podíem deixar de pensar en què passaria quan arribés el moment d’entrar, amb les coses puntuals del dia a dia. Si les exigències a distància eren de pel·lícula, les del dia a dia podien ser tot un gran drama de proporcions bíbliques.

Amb tanta moguda vam proposar al director de mantenir i, fins i tot engrandir, el lot de productes reusencs de benvinguda: la idea era rebre el nostre visitant misteriós amb un magnífica safata de menjablanc, avellanes a dojo, una capsa de galetes Boer Virginias i una caixa amb 24 ampolles de Plim, però el director ens va dir que res de res, que no ens podíem permetre el luxe de fer enfadar el nostre hoste i com que era molt especial, no tenia gens clar si aquelles coses tan autòctones li agradarien o li provocarien urticària instantània. Vam insistir, li vam parlar de les directrius del Patronat de Turisme però ell es va mostrar inflexible i va afegir que s’estimava més barallar-se amb el gerent del Patronat i amb tots els regidors del Ple que violentar un hoste il·lustre i capriciós.

I per fi, el moment va arribar. No hi havia ni una sola cosa que s’hagués mantingut tal i com era en un principi. El menjar, les begudes, els aperitius, els dinars, els sopars, les parets, els mobles, els quadres, la vaixella. Tot tenia un punt de diferència.. o molts punts de diferència. Algunes coses havien patit una transformació radical, girades com un mitjó o directament canviades per unes altres totalment diferents. Les exigències es van convertir en una creu que ens va portar a alterar tots i cadascun dels detalls de la vida de l’hotel. I seguíem sense saber qui era aquell personatge capaç de fer que el director ordenés canviar-ho tot sense ni tan sols moure una cella? Qui era capaç de fer-se plantar una palmera africana al mig de l’habitació número 39.

Tant n’havíem parlat que ens semblava que no arribaria mai aquell moment. Nerviosos, carregats de neguit i impacients fèiem la feina de cada dia més pendents de l’hora que de les nostres obligacions. Tot i que el personatge en qüestió arribava a les cinc de la tarda, des de primera hora del matí la porta de l’hotel va quedar col·lapsada de gent de tota mena armada amb quaderns, bolígrafs i càmeres de fotografia. Nosaltres cada vegada estàvem més intrigats. De cop i volta, a les cinc en punt, va aparcar un cotxe de luxe amb els vidres foscos i va sortir una munió de gent. Tanta que no vam poder veure l’hoste, que, protegit pel seu personal, va entrar com una fletxa a l’ascensor.

L’endemà al matí va baixar el director esverat. L’ocupant de la 39 havia patit un accident. Vam avisar una ambulància i se’l van endur de seguida a l’hospital.

Ens vam quedar parats i una mica desconcertats. A la tarda mentre estàvem pendents de les notícies de la ràdio, en vam sentir una que deia que el senyor Keith Richards, el famós guitarrista de la banda britànica The Rolling Stones, havia caigut de dalt d’una palmera i que el grup havia suspès la gira europea que tenien prevista començar l’endemà.

Una palmera? No seria aquella palmera que havia manat plantar al bell mig de l’habitació número 39?

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Reportatges