Cookie control
Dimarts, 23 de Juliol de 2019

Gran Hotel Reus Continental (Habitació 040)

L'escriptor reusenc Jordi Cervera presenta el 40è capítol d'aquesta sèrie narrativa a Reusdigital.cat

12 de Febrer de 2019, per Jordi Cervera
  • Imatge del protagonista d'aquest capítol de 'Gran Hotel Reus Continental'

    Cedida

Si mireu al cel i veieu que les clarors formen un magma indefinit amb la negror és que aneu pel bon camí, que ha arribat l’hora de ficar el nas als espais que emmarquen les parets de les nostres habitacions. Totes tenen una història que les fa especials i úniques. I la número 40 no és una excepció.

Contra el que acostuma a passar en establiments hotelers com el nostre on la gent famosa sovint intenta mantenir l’anonimat i passar desapercebuts com un hoste anònim més, en aquest cas que us vull explicar ara, el protagonista dels fets va venir sempre a cara descoberta, amb la veritat per davant i sense embuts ni subterfugis. I tot i que no li vull treure mèrits en absolut, també em toca dir que, encara que hagués volgut, li hauria costat Déu i ajuda amagar-se, dissimular el rostre i intentar fer veure que no era ell. Era massa famós i peculiar per aconseguir-ho amb una mínima facilitat.

Tots els que ens trobàvem a la recepció en el moment en que va entrar per la porta el vam reconèixer de seguida. Vam identificar a l’instant la seva manera de caminar, amb les cames curtes i molt juntes. Vam veure el seu posat rodanxó i bonhomiós. Vam identificar el seu característic color de pell, força concret i evident i, és clar, vam identificar de totes, totes el seu rostre únic. I per si quedava algun dubte, la butxaca el va retratar del tot. Sí, era ell sense cap possibilitat d’equivocar-se.

La butxaca inconfusible el delatava. Quan es va acostar per inscriure’s tothom va saber qui era. L’havíem vist milers de vegades a les revistes i estàvem tips de veure’l per la pantalla del televisor embolicat en mil aventures a quina més espectacular i insòlita. De fet podríem afirmar sense la més mínima ombra de dubte que era un autèntic heroi mediàtic. I tot i que l’hotel no era de la nostra propietat, tots sentíem aquell profund sentiment corporativista envers el projecte i ens embargava l’orgull de tenir un personatge com ell allí, davant nostre. Era el més gran entre els grans, l’incomparable i únic gat còsmic!

L’original Doraemon en persona!

Vist a la tele feia molta gràcia però en persona, així en les distancies curtes que han fet famoses les colònies d’home, s’ha de dir que era fantàstic. La seva butxaca era com la bota de Sant Ferriol. No s’acabava mai de la vida. Era un veritable pou sense fons.

El més curiós era que venia sol. No viatjava ni amb el Nobita, ni amb el Gegant, ni amb la Shisuka. Tampoc no l’acompanyaven ni els seus pares ni el seu mestre. Potser per això em va dir que entrés amb ell a l’habitació i em va convidar a menjar uns pastissets japonesos autèntics.

Li vaig dir que no menjava mentre treballava, però ell, em va contestar que el client sempre tenia raó i en aquell cas el client era ell. I que si havia de parlar amb el director hi parlava i santes pasqües. Va afegir que no estava acostumat a sortir sol pel món i que volia algú amb qui poder comentar la jugada. Vaig veure que no m’hi podia negar i el que vaig fer va ser optar per la via de l’agraïment i la cooperació i per contraposar li vaig oferir una selecció de galetes “Rosa de Reus”, a l’interior d’una capsa en forma de Campanar de Sant Pere que li va fer molta gràcia.

Asseguts al sofà tot parlant i endrapant, van anar caient les hores de manera quasi paral·lela als pastissets farcits de xocolata i a les Roses de Reus. Imagineu-vos per un moment el que pot ser conversar amb el gat Doraemon d’aquella manera. I ell, mentrestant, anava remenant la butxaca i traient tota mena d’invents singulars. Va començar, com no podia ser d’altra manera, per la màquina de fer pastissets. Molt bons, sigui dit de pas.

Aquella primera nit només vam parlar de vaguetats i jo, a l’hora de començar el meu torn, estava fart com un llop i no era capaç de moure ni una pestanya. Però el senyor Doraemon, que pel que semblava era molt més resistent als greixos insaturats que jo, es va aixecar despert i feliç i va anar a veure el director. Li va dir que mentre ell fos a l’hotel volia que jo estès alliberat de qualsevol altra obligació i consagrat només al seu servei. El director, és clar, va dir que no hi havia cap problema. Qui paga, mana... i si és famós i popular, encara més.

I d’aquella manera, de la nit al dia i sense ser-ne gaire conscient, em vaig veure convertit en una mena d’acompanyant constant d’un dels felins més famosos de l’univers. El primer que vam fer va ser anar a dinar. El vaig portar a dinar a la històrica Fonda Florida, 65 anys d’història als balcons que miren a la plaça del Mercadal i una selecció de plats de “tota la vida”. Jo vaig aprofitar la sobretaula, plàcida i enriquidora, per parlar de la seva mítica butxaca. 

No em va donar gaires detalls, però, per contra, tot el que anava sorgint a la conversa s’acabava amb la mà a la famosa butxaca i traient un aparell capaç de fer-ho realitat. Haig de confessar que em sentia com una mena de company d’aventures del mític rei Mides. Els somnis agafaven vida sense cap problema. Allò era un regal del cel.

Quan va arribar l’hora de marxar em va abraçar mentre em feia un gest d’amistat i cobrint-se la boca amb el dit em reclamava la sòlida complicitat del silenci. Em va regalar un dels seus invents, el ja mític casquet volador i jo, li vaig regalar el meu barret de grum. Des d’aleshores, cada vegada que entro a l’habitació número 40, em poso la mà a la butxaca i, per un moment, em fa l’efecte que tots els desitjos es poden fer realitat només pensant que pot ser així. I soc feliç.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Reportatges