-
Bordera és un jove director de fotografia de Cambrils
Cedida
Joan Bordera és natural de Cambrils i, als seus 34 anys, acaba de presentar al Zinemaldia de Sant Sebastià 'La innocència', dirigida per Lucía Alemany, un film que ha estat el cinquè llargmetratge complet realitzat per Bordera com a director de Fotografia. Aquest jove cineasta cambrilenc és graduat en Comunicació Audiovisual per la Universitat de Vic i en direcció de fotografia per l’Escola Superior de Cinema i Àudiovisuals de Catalunya. Actualment resideix a cavall entre Barcelona i Londres (ciutat on ha viscut durant vuit anys) i visita regularment els seus familiars i amics de la vila marinera del Baix Camp.
Quin ha estat el principal repte per vostè a l’hora de realitzar 'La innocència'?
Ha estat una feina molt especial respecte d’altres treballs sobretot per la manera de rodar. La directora, Lucía Alemany, volia treballar amb actors no professionals i donar-los molta llibertat per improvisar, a partir d’unes indicacions al guió. El rodatge ha estat poc convencional també perquè la càmera tenia un moviment molt lliure. Els dos factors combinats suposen una feina difícil per a la direcció de fotografia: d’entrada no saps exactament com es mouran i on aniran els actors, els plans són bastant llargs i tota l’estructura d’il·luminació ha d’estar sostinguda, sense que representi un obstacle per als moviments. La il·luminació ha de ser prou satisfactòria des de tots els angles, i això no és fàcil.
Les localitzacions han estat sempre en exteriors i interiors reals?
La voluntat de realisme d’aquesta pel·lícula ha fet que quasi tots els escenaris hagin estat localitzacions reals. Només hi ha hagut una localització construïda, en el cas d’un bany, on es podia treballar amb els mètodes d’il·luminació d’estudi. En la resta de casos ens hem hagut d’adaptar a les diverses situacions. És una feina complicada però cal reconèixer que això aporta un gran realisme a la filmació. En exteriors hi havia molts exteriors nocturns, filmació de festes populars, que eren situacions de festes populars reals... fins i tot la processó és la processó real del poble on rodàvem (Traiguera, a Castelló), de manera que adaptar-se a cada situació era una obligació. Aquest ha estat el repte principal, adaptar-se a la llibertat de moviment i expressió dels actors i als espais reals.
Sembla que la cineasta Andrea Arnold i el seu cinema realista ha estat un referent per a la directora en aquest film. És així?
En efecte. Lucía ha tingut l’obra d’Andrea Arnold com a referent i en la meva opinió ha portat a l’extrem aquest tipus de realisme, sobretot en la interpretació dels actors i actrius, que aporten una sensació de naturalitat molt gran.
